Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  General   /  La mort del model neoliberal europeu

La mort del model neoliberal europeu

David Rodríguez, economista responsable de l’àrea d’economia d’EUiA i President de la Fundació Revolució Democràtica ens presenta aquest article sobre la reacció de la Unió Europea davant la crisi del Covid-19 i de com el model neoliberal ha fracassat.

El passat dia 9 d’abril, i després de tenses discusions, l’Eurogrup va acordar un pla que atorga uns 500.000 milions d’euros de liquiditat contra els efectes del coronavirus. Aquesta institució reuneix als ministres d’Economia i Finances dels estats membres de la zona euro, i va sustentar la proposta en tres pilars. El primer, una línia de crèdit de 240.000 milions a través del MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat), també anomenat ‘fons de rescat’. que permet financiar despeses sanitàries a baixos tipus d’interès. El segon, un fons de garanties del Banc Europeu d’Inversions per valor de 200.000 milions per donar suport a les PIMES. El tercer, un fons de 100.000 milions per finançar els ERTOs.

Durant les properes setmanes, la Unió Europea ha de treballar en un pla de recuperació per reconstruir una economia fortament danyada pels efectes de la pandèmia. Aquest procés ha de començar a la trobada del Consell Europeu d’aquest 23 d’abril. Al moment actual, els governs d’alguns països, entre ells Espanya, demanen una nova versió del ‘Pla Marshall’ per fer front a la crisi. Mentrestant, continua el debat sobre els anomenats ‘coronabons’, que segueix sense suscitar cap consens.

Els coronabons serien títols de deute comuna europea, i per tant estarien respaldats per tots els països de la zona euro. Servirien per finançar les inversions necessàries en els sistemes de salut pública i en altres polítiques socials. Són defensats pels governs de països com Espanya, Itàlia, França o Portugal, mentre que provoquen l’oposició del govern d’Alemanya i sobretot d’Holanda. Respecte al ‘Pla Marshall’, la Comissió Europea sembla receptiva a la proposta, tal com acaba d’expressar la seva presidenta Ursula Von der Leyen: “Europa necessita un nou Pla Marshall. Necessitarem grans inversions públiques i privades per a reconstruir l’economia i crear noves ocupacions”.

Passant a la valoració dels acords i de les propostes, és evident que la quantitat inicial de 500.000 milions d’euros es queda manifestament curta, ja que les estimacions actuals indiquen que només Espanya pot perdre la meitat d’aquests recursos en un any pels efectes de la crisi. Sembla clar que calen mesures més ambicioses, i durant els últims dies ens hem trobat cada vegada amb més opinions favorables a polítiques de caire expansiu. Per exemple, l’ex-president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker ha afirmat que “els ‘coronabons’ s’obriran pas, però cal temps’. Mario Draghi, ex-president del Banc Central Europeu, ha reconegut que la resposta a la crisi implicarà un increment significatiu del deute públic. O altres entitats gens sospitoses de keynesianisme, com la patronal catalana Foment del Treball, acaben d’enviar una carta a Angela Merkel per tal de demanar una emissió d’aquests bons por valor de 1,5 billones de euros.

Malgrat totes aquestes evidències i opinions, la reacció de la Unió Europea és manifestament lenta i poc solidària. Durant les últimes dècades, la construcció europea s’ha sustentat sobre un model ultraliberal, l’obsessió pel dèficit públic, les retallades, el tracte vexatori a la població refugiada i migrant, és a dir, una Europa fortalesa i entregada als interessos del capital. Aquest model està provocant que aquesta crisi sanitària sigui més profunda, i difícilment qui forma part del problema pot trobar la solució, almenys a curt termini. El canvi de mentalitat ha de ser tan radical que estem visquent uns moments de profunda desorientació, ja que les mesures precises per sortir endavant contradiuen tot el que s’ha estat implementant fins ara. Stiglitz ho ha expressat de manera clara: “és un moment crític pel futur de la Unió Europea’.

Tal com va passar amb la crisi del deute grec, el govern d’Alemanya està tornant a oblidar la seva història, que ens mostra com es tracta del país europeu que més deute ha vist condonada. Després de la Segona Guerra Mundial, per exemple, els seus creditors li van permetre destinar un 5% dels ingressos per exportacions al pagament del deute, mentre que l’executiu alemany va obligar Grècia a destinar pràcticament el 40% del seu PIB a tal efecte. Tal és la falta de solidaritat entre els governs europeus que, tal com ens recordava recentment l’Arnau Piqué, Itàlia no ha dubtat en recórrer a l’ajuda de la Xina, de Rússia i de Cuba davant la seva emergència sanitària, fet que demostra l’absoluta ineptitud dels dirigents de la Unió Europea davant aquest repte.

El paradigma neoliberal que ha caracteritzat la Unió Europea fins a l’actualitat està trontollant. La situació actual va més enllà d’una crisi econòmica, és una crisi civilitzatòria que impedeix el que algunes persones assenyalen com a ‘retorn a la normalitat’. No és possible ni és desitjable recuperar la ‘normalitat’ que ens ha dut a les actuals desigualtats mundials, a l’emergència climàtica i a les guerres com a mètode d’accés als recursos naturals estratègics del Planeta. La discussió sobre els ‘coronabons’ i el ‘Pla Marshall’ és important, l’increment del paper dels Estats en l’economia és una oportunitat, però el debat a mig termini va molt més enllà i fa referència al nucli del mateix sistema capitalista. Les esquerres europees i mundials hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies, tenint present en tot moment que les aliances no poden limitar-se a pactes entre governs de diferents nacions, sinó que hem d’anar més enllà i no oblidar mai l’internacionalisme de les classes treballadores. Com podem veure, el repte és de dimensions gegantines.

David Rodríguez

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

X