Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Neoliberalisme autoritari i la disciplina del treball

Neoliberalisme autoritari i la disciplina del treball

Aquest article de les investigadores Mònica Clua-Losada (professora de Ciències Polítiques a la Universitat de Texas) i Olatz Ribera-Almandoz (doctoranda en Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra)*, és un dels capítols del llibre de diversos autors “States of Discipline” (Estats de Disciplina de propera publicació a Rowman & Littlefield. 2017) que vol, de manera interdisciplinar, comprendre i fer una critica del capitalisme al llarg de quatre línies principals: la crisi, el desenvolupament, la desigualtat i la resistència. L’article es centra en la recerca envers la contestació, la desobediència i la resistència del moviment obrer i d’altres moviments socials enfront a les relacions capitalistes de dominació i pren com a referència les diferents reformes laborals de 2010 i 2012 a l’Estat Espanyol focalintzant-lo en el cas de Telefònica (Movistar) i la vaga indefinida que l’any 2015 van protagonitzar els treballadors subcontractats i autònoms rebelant-se contra les condicions de treball i de contractació imposats per la multinacional espanyola. L’article, en anglès originalment, ha estat traduit per la Fundació l’Alternativa i compta amb el vist i plau de les autores.

L’ascens de formes autoritàries de neoliberalisme està ben documentat en la literatura d’economia política, tot i que sovint s’ha posat el focus en les diverses reformes que aparten del control democràtic aspectes del clau  sobre la presa de decisions.1 Com Ian Bruff (2014) posa hàbilment de relleu, això no és un procés nou, sinó més aviat la continuació d’una característica bàsica de la governança neoliberal.

Si bé es reconeix que el retorn de les formes autoritàries als estats europeus és crucial per entendre les estratègies actuals de gestió de la crisi per part dels Estats i del capital, encara ens cal comprendre més profundament les formes concretes en què s’està desenvolupant aquest gir autoritari, com s’està enfortint, i el més important, com s’està desobeint i resistint. En aquest article, explorem les formes en què el neoliberalisme autoritari s’expressa en contra dels drets laborals i com les diferents formes d’organització dels treballadors intenten contrarestar i subvertir aquest tipus d’estratègies.

movistar4

Ha quedat clar que els últims 40 anys de governs neoliberals han provocat la reducció, a escala internacional, dels salaris (vegeu Bengtsson i Ryner 2015), la qual cosa ha comportat un augment del nombre de treballadors que, fins i tot després de rebre un sou, es queden per sota del llindar de pobresa (Pradella 2015). Aquesta situació s’ha reforçat amb per un atac directe a les estructures sindicals i amb el que alguns han qualificat com la crisi de la “política de la classe obrera” (Panitch, 1986). Aquests profunds processos de canvi impliquen que hi ha hagut un increment del “domini del poder executiu de l’Estat per sobre del legislatiu […] amb l’objectiu “de debilitar els Parlaments” dins dels sistema de poders de l’Estat” (Panitch 1986: 229).

Aquest procés d’afebliment dels espais democràtics de presa de decisions s’ha d’analitzar segons les formes històriques específiques que pren a cada Estat. El cas que s’analitza en aquest article, l’Estat Espanyol, ens ofereix un exemple fascinant, ja que mai ha desenvolupat realment un estat de benestar democràtic (Navarro 2006).

A més, al centrar-nos en el poder disciplinador del neoliberalisme autoritari sobre els treballadors, podrem veure com el neoliberalisme autoritari té un profund impacte en el que Poulantzas (1978) anomena “l’efecte d’aïllament”. Aquí, entenem l’efecte d’aïllament com l’atomització del cos social a través de “la constitució del ciutadà legal-individual” (Hall, 1980: 62). El neoliberalisme autoritari aprofundeix l’efecte d’aïllament en les relacions laborals a través d’implementar unes les lleis laborals individualitzadores i de debilitar els processos i les institucions de negociació col·lectiva, una tendència que ha estat ben documentada en diversos casos del sud d’Europa.2

Una característica clau d’aquest efecte d’aïllament sobre el treball ha estat, doncs, l’erosió dels sistemes de negociació col·lectiva i de la legislació laboral. Com aquest article mostrarà, aquesta és una tendència d’ampli abast que engloba no només els canvis legislatius i regulatius, sinó també l’atomització de les relacions contractuals d’ocupació. En el cas de Telefónica, que fem servir com a exemple paradigmàtic d’aquestes tendències, s’ha produït una divisió de tasques entre una innumerable quantitat de petites empreses, al mateix temps que, dins de l’empresa matriu una gran quantitat de treballadors empleats s’han vist obligats a convertir-se en autònoms.

El concepte treball (labour, en anglès) s’utilitza en aquest article en el sentit ampli del materialisme històric.3 Entenem el treball com una relació social i, alhora, com el conductor de la lluita de classes. En el context d’aquest article, es considera que la voluntat disciplinadora envers el treball està passant, simultàniament, en els àmbits de la producció i de la reproducció. En altres paraules, les estratègies disciplinàries ideades contra el treball abasten tant la retallada dels drets laborals com la reducció dels drets socials. Per tant, considerarem el tipus de disciplina general del treball (la disciplina estructural), així com també la disciplina en l’organització del treball (expressada en els atacs a les organitzacions col·lectives de la classe obrera, els sindicats).

Per complir amb aquest objectiu, l’article s’estructura en dues seccions principals. D’una banda, discutim la disciplina general del treball sota el neoliberalisme autoritari amb referència al context espanyol. Aquí, identifiquem tres formes essencials en les quals aquest procés es duu a terme: (1) la constitucionalització d’espais prèviament democràtics, que ha estat estudiada abastament a la literatura (per exemple Sandbeck i Schneider 2014 i Obendorfer 2015); (2) la creixent judicialització de la política, amb l’ús del Tribunal Constitucional com una cambra alta parlamentària centrada, principalment, a recentralitzar la política espanyola; (3) l’erosió dels debats parlamentaris a través de l’ús excessiu dels Reials Decrets llei com a eina per a la creació de nova legislació. Com es veurà, aquesta última tendència ha estat àmpliament utilitzada tant per a la modificació de la legislació laboral com per a la imposició de mesures d’austeritat en els serveis de l’estat del benestar.

D’altra banda, ens centrem en un cas específic que creiem que ens ajuda a il·lustrar les maneres específiques i concretes en què aquests processos es produeixen i, sobretot, es contesten, es desobeeixen i es resisteixen. Hem triat el cas de Telefónica (ara Movistar) perquè ha estat, històricament, una de les empreses més grans i amb més empleats de l’Estat Espanyol. Telefónica va ser l’empresa estatal de telecomunicacions i havia estat sempre una de les empreses públiques més rendibles d’Espanya, estretament vinculada a l’economia política del país. Posteriorment, va patir el procés de privatització més llarg de la història d’Espanya, que va començar amb vendes parcials d’accions en temps de la dictadura franquista i va acabar amb la privatització completa de la companyia mitjançant un Reial Decret durant el primer govern Aznar (PP, 1996-2000). També ha estat fonamental per als -sovint fallits- esforços d’internacionalització de l’economia espanyola, amb l’intent d’esdevenir un actor clau en el mercat global de les telecomunicacions (per exemple, posseïa O2 al Regne Unit fins el 2015). Actualment, després d’haver canviat el seu nom pel de Movistar (la filial de la companyia dedicada a les tecnologies mòbils), està a l’avantguarda del desenvolupament de noves tecnologies mòbils i organitza anualment el Mobile World Congress a Barcelona, el major esdeveniment d’aquest tipus al món.

És en aquesta darrera part de l’article que tornem a les qüestions fonamentals de la contestació, la resistència i la desobediència, que solen quedar fora del debat sobre el neoliberalisme autoritari. L’atac autoritari és tan aclaparador que a vegades sembla inevitable que oblidem aquests tipus  de moviments de subversió i resistència que es produeixen des de baix. El cas de Telefónica/Movistar, que el 2015 va viure una de les vagues de treballadors  més llargues (i econòmicament més perjudicials) de la seva història, ens mostra que, tot i que l’acció disciplinadora és ferotge, la persistència de les lluites de classe eviten que el capital pugui sotmetre plenament la nostra dignitat humana.

ENTENDRE L’ASCENS DEL NEOLIBERALISME AUTORITARI A L’ESTAT ESPANYOL

Sostenim que per entendre l’auge del neoliberalisme autoritari a Espanya, l’hem de conceptuar com un procés tant intern com extern. Al contrari que en altres contextos estatals amb tradicions liberal-democràtiques més sòlides, el cas espanyol presenta un desafiament a l’hora d’intentar comprendre la relació entre la democràcia representativa, el neoliberalisme i l’autoritarisme que va més enllà de l’abast d’aquest article. No obstant això, podem assenyalar que en els casos en què les transicions a la democràcia no van representat una ruptura amb les estructures autoritàries de l’Estat, com ha estat el cas d’Espanya, el neoliberalisme s’ha desenvolupat en un context d’una democràcia sota custòdia. Ens estendrem breument sobre aquesta qüestió. Si bé la democràcia representativa a Espanya va permetre el desplegament dels drets polítics després de 1978, es va fer ben poc per afermar els drets civils en la cultura i a la vida política espanyola.4 De fet, no va ser fins que el Partit Socialista Obrer Español (PSOE), sota la direcció de José Luis Rodríguez Zapatero, va estar al govern entre 2004-2008, que no es va fer un intent de corregir aquesta situació. Tanmateix, l’intent va ser de curta durada i la crisi econòmica es va convertir en una excel·lent excusa per obstaculitzar l’avanç dels drets civils a l’Estat Espanyol. D’altra banda, l’elecció d’un govern del Partit Popular (PP), sota una forta influència catòlica, a finals de 2011, va aconseguir aturar aquests esforços amb un intent de tornar a un passat no gaire llunyà.

Els sectors clau sotmesos a pressions externes per a la seva reforma –com va identificar l’FMI en el seu informe de qualificació de 2010, el primer a ressaltar la perillosa extensió de la crisi a Espanya- van ser: les pensions, el mercat de treball i la banca. Com veurem en aquest article, l’elecció d’aquestes àrees no és una coincidència fortuïta. Més aviat, representa les àrees en què l’Estat ha estat incapaç de posar en pràctica la liberalització, fins i tot després de molts anys de continus intents especialment accentuats durant el procés d’integració europea (Clua-Losada 2015).

En essència, la crisi ha actuat com el catalitzador necessari per crear una situació que permetés una reforma imminent. D’altra banda, aquesta reforma només era possible en un context amb uns sindicats debilitats i amb una esquerra institucional afeblida. La raó d’això és que el pacte de les elits de 1978, que va assegurar la transició espanyola de la dictadura a la democràcia, havia aconseguit neutralitzar l’oposició d’esquerra mitjançant la institucionalització dels partits d’esquerra i dels sindicats clau, mentre que alhora despolititzava la societat civil.

En aquest article, ens centrem sobretot en les formes internes de neoliberalisme autoritari i com es relacionen amb el treball. Com Bruff (2014: 115) ha argumentat, en última instància podem identificar el neoliberalisme autoritari en els processos que blinden certes polítiques i institucions del debat i la dissidència política. En el context espanyol, aquestes tendències es poden observar quan ens fixem en el neoliberalisme autoritari no només  com una pràctica imposada des de l’exterior, sinó sobretot com un procés sovint impulsat pels esdeveniments i les lluites internes. Com és àmpliament reconegut, hi ha una clara asimetria en la regulació de la UE en relació als aspectes laborals i a les qüestions vinculades a l’estat del benestar, que s’han deixat, en gran mesura, a mercè dels Estats membres i dels seus processos polítics interns (Taylor-Gooby 2008).

Com molts abans que nosaltres han assenyalat (per exemple Grahl i Teague 2013), la Unió Monetària va deixar els Estats membres amb una única eina de gestió macroeconòmica: la devaluació interna,és a dir, el procés mitjançant el qual la competitivitat macroeconòmica s’aconsegueix a partir de la reducció directa o indirecta dels salaris i de la reducció de despesa pública5. Tanmateix, en eliminar altres mecanismes de decisió envers la política monetària dels Estats membres, els espais democràtics representatius han quedat segregats de la presa de decisions. Si els governs ja no poden oferir certes alternatives polítiques, l’Estat, a partir d’aquest moment, queda en essència divorciat de les demandes populars. Si bé aquest no és un procés nou, la crisi actual ha ampliat l’abast de les qüestions que poden quedar fora de l’arena política.

Hi ha tres elements clau de caràcter intern del neoliberalisme autoritari a Espanya que s’han accentuat des de 2010. La primera és la introducció de l’article 135 a la Constitució espanyola de 1978 per part del govern del PSOE, amb l’aprovació del Partit Popular. L’article 135 comporta el desplegament dels límits de dèficit estructural definits al Pacte Fiscal Europeu del 20116. En essència, això significa que la futura despesa pública es veu limitada per mandat constitucional i, per tant, futures ampliacions de l’estat de benestar no seran possibles dins del marc constitucional existent.

En segon lloc, hi ha hagut una creixent judicialització de la política a l’Estat Espanyol, sobretot des de l’any 2010. Això s’ha traduït principalment en l’ús del Tribunal Constitucional com una càmera alta de facto. Aquest procés ha estat particularment evident durant el govern del PP de Mariano Rajoy (2011-2015). El Tribunal Constitucional ha estat emprat contra les comunitats autònomes que han tractat d’anar en contra de les decisions polítiques del govern central. En el context espanyol, les comunitats autònomes tenen responsabilitats relacionades amb la majoria dels serveis de l’estat del benestar (salut, assistència social, educació, etc.).7 No obstant això, en la mesura que tenen limitat el seu poder de recaptació fiscal, la major part dels seus ingressos provenen de l’Estat. Això vol dir que, en un context d’austeritat severa, la seva capacitat de proporcionar serveis essencials queda fora de l’abast de la seva voluntat política. L’ús del Tribunal Constitucional per actuar contra les decisions preses en la parlaments autonòmics mostra un clar element de recentralització en la política espanyola.

En tercer lloc, trobem l’ús dels Reials Decrets llei com una forma d’aprovació de la legislació controvertida o urgent al Congrés espanyol, una eina que, si bé no és nova ni ha estat utilitzada únicament pel PP8, sí que s’ha utilitzat amb molta més contundència i freqüència que mai des de l’any 2011. El govern de Rajoy (2011-2015) va aprovar el 33,8% de la seva legislació mitjançant Reials Decrets, eliminant d’aquesta manera qualsevol possibilitat de debat parlamentari. Tenint en compte que el PP tenia majoria absoluta al Congrés dels Diputats, no hi havia cap necessitat d’abusar d’aquesta manera de legislar llevat que l’objectiu no fos altre que el d’eliminar, de l’esfera pública, la deliberació democràtica.

La resta d’aquesta secció se centrarà en dos Reials Decrets específics que han canviat dràsticament la forma de les relacions laborals a Espanya. El primer és el Reial Decret Llei 10/2010 de mesures urgents de reforma del mercat de treball. Aquest Reial Decret Llei, promogut per l’anterior govern socialista, es centra en la individualització de les relacions laborals mitjançant la descentralització de la negociació col·lectiva. Aquest va ser un cop molt dur contra els sindicats, que havien guanyat en la dècada de 1980 la possibilitat de configurar la negociació col·lectiva a nivell sectorial, un dret de negociació que havia estat cabdal tenint en compte l’estructura productiva del país . En el cas espanyol, la majoria dels treballadors són empleats de petites o mitjanes empreses (PIME) i, per tant, la capacitat de cobrir els treballadors no sindicats en virtut d’acords amplis a nivell de sector productiu va augmentar el poder estructural dels sindicats. Mitjançant la descentralització de la negociació col·lectiva a nivell d’empresa, el què s’està fent, en realitat, és destruir la protecció que proporcionen les negociacions col·lectives i les institucions construïdes al llarg dels 30 anys anteriors.

Revisem, pas a pas, les qüestions que planteja aquest Reial Decret Llei. La reforma laboral aprovada pel Reial Decret Llei el juny de 2010 estipula (1) la reducció de la indemnització per acomiadament a 33 dies per any treballat si l’acomiadament és improcedent (fins llavors, la norma era 45 dies) per a gairebé tots els nous contractes indefinits; (2) el finançament de 8 dies de tots els pagaments per acomiadament a través d’un fons pagat per les empreses; (3) ampliar els criteris per als acomiadament “procedents” (el que suposaria una indemnització per acomiadament de 20 dies per any treballat); i (4) l’ampliació de les condicions sota les quals les empreses poden optar per no tenir convenis salarials propis (FMI 2010). Altres reformes inclouen la facilitació de les condicions dels contractes temporals, augmentar la flexibilitat interna de les empreses (per exemple, les condicions de les jornades laborals) i l’obertura de la intermediació laboral, de manera més àmplia, a les empreses privades.

Com ja s’ha esmentat, aquesta reforma laboral va ser un atac directe a la capacitat negociadora i al poder dels sindicats a Espanya. Es va reforçar la idea que els empresaris estaven obstaculitzats per una legislació que protegeix els treballadors de manera desproporcionada. Segons l’informe de l’FMI, la relació desigual entre els empresaris i els treballadors era causada per l’alta afiliació sindical dels treballadors fixos a Espanya, i això estava associat a la idea que l’ocupació temporal és alta a Espanya degut als alts costos de l’acomiadament. No obstant això, si mirem més de prop les dades, podem veure que Espanya no només té una taxa alta de temporalitat sinó que també té una taxa relativament alta d’acomiadaments procedents. A més, altres països europeus com Suècia tenen taxes superiors d’acomiadaments improcedents (i Alemanya no està massa lluny). Per tant, sembla que, tot i que els alts costos de l’acomiadament han estat una de les justificacions de la reforma laboral, aquests poden no ser la clau per resoldre la crisi de la desocupació. També és interessant la forma en què l’FMI vincula els costos d’acomiadament amb l’ocupació temporal, especialment tenint en compte que tant a Irlanda com a Suècia tenen taxes molt més baixes de temporalitat però alhora tenen unes indemnitzacions per acomiadament improcedent majors.

Espanya té un problema greu i estructural de desocupació, que planteja reptes importants per als sindicats (Campos Lima i Martín Artiles 2011). Al llarg de la crisi, la taxa d’atur a Espanya ha estat més del doble de la taxa mitjana de la UE-27 i s’ha mantingut sempre per sobre del 20%. El problema preocupa des de fa algun temps les institucions financeres internacionals, les quals van proposar la flexibilització del mercat laboral com una solució. El mercat de treball espanyol es caracteritza pel que sovint s’ha anomenat un sistema dual d’ocupació, això és,una proporció cada vegada menor de treballadors fixos que gaudeixen d’una major seguretat en l’ocupació i d’augments salarials vinculats a la inflació, que coexisteix amb una majoria creixent dels treballadors amb contractes temporals.

reforma-laboral3

Des de finals de la dècada de 1980, els successius governs han tractat de fer front a les preteses rigideses del mercat laboral espanyol. Les primeres reformes van portar a la creació de formes de treball temporal, que han anat bé als governs en períodes de creixement econòmic. No obstant això, en períodes de crisi, l’atur ha entrat en espirals de creixement, i ho ha fet amb molta més facilitat que en altres països a causa que la majoria de contractes temporals no es renoven en aquests períodes de crisi. La reducció dels costos d’acomiadament dels treballadors fixos s’esperava que reduís els incentius per utilitzar els contractes temporals. Els alts nivells de contractació temporal de curta durada es veuen com una debilitat estructural del mercat laboral espanyol, conjuntament amb el fet de tenir augments salarials vinculats a la inflació i una baixa productivitat.

Els arguments convencionals sobre l’economia espanyola mostren una contradicció bàsica. Mentre que els dos principals problemes, l’atur i la baixa productivitat, són àmpliament reconeguts (malgrat que presentats amb diferents graus d’evidència), les solucions que ofereixen la majoria dels polítics, organitzacions internacionals i el corrent majoritari dels economistes es basen en l’argument de passar d’una economia intensiva en mà d’obra a una economia intensiva en capital, la qual cosa provocaria un increment evident de l’atur. Això seria particularment cert en el cas d’Espanya. Als països del nord i de l’oest d’Europa, els sectors que en general han absorbit aquesta mà d’obra excedentària han estat els relacionats amb l’estat de benestar, és a dir, les professions assistencials i de cura. A Espanya, aquest treball es porta a terme encara en gran mesura en l’àmbit domèstic i familiar i, per tant, no té el nivell requerit de mercantilització necessària per absorbir la mà d’obra sobrant.

El següent problema identificat per l’FMI era que els salaris estan vinculats a la inflació en lloc d’a la productivitat. La reforma també es va referir a aquesta qüestió, permetent als empresaris d’optar per retirar-se dels convenis col·lectius. Aquesta ha estat una qüestió important per molts acadèmics, que han tendit a atribuir la baixa productivitat als treballadors (Royo 2009: 448). Curiosament, hi ha poques evidències que sustentin aquest tipus d’arguments. De fet, sembla que hi ha altres  aspectes relacionats amb les polítiques públiques que contribueixen a la baixa productivitat; per exemple, problemes en el sistema educatiu o problemes derivats de la baixa inversió de capital. El veritable problema, però, és que s’ha defugit de fer una reforma real. L’estat de benestar espanyol s’ha construït al voltant d’elevades subvencions a la creació d’ocupació per tal de reduir les taxes d’atur.  Una quantitat significativa d’aquests fons (més del 30%) s’utilitzen per subvencionar els empresaris, i no obstant això, l’atur segueix sent un problema greu.

La segona reforma laboral a tenir en compte és la més recent, també aprovada mitjançant un Reial Decret Llei, aquesta vegada pel Govern del PP, l’any 2012. Aquesta reforma laboral s’hauria de considerar com la continuació de la de 2010; no obstant això, el de 2012 va ser un atac molt més directe sobre els treballadors, ja que permetia la reducció dels salaris i preveia i incrementava de l’amenaça de l’atur. Va haver-hi tres canvis fonamentals introduïts per la reforma que (1) permet a les empreses reduir els salaris dels treballadors d’acord als seu nivell de beneficis, (2)  amplia les condicions sota les quals les empreses poden utilitzar els ERO,9 i (3) posa l’accent en l’augment dels tipus de contracte de formació i aprenentatge que es poden emprar, la qual cosa comporta a la pràctica un augment dels mini-llocs de treball (minijobs, en anglès) i dels contractes de zero hores.

Ara que hem examinat les formes en què s’ha disciplinat el treball en el context espanyol, passarem a mostrar com aquests processos es produeixen a nivell d’empresa. És important subratllar que aquests processos no només produeixen efectes dirigits a disciplinar la mà d’obra, sinó que també són objecte de controvèrsia i resistència per part dels propis treballadors. Al final, en el rastreig de les interaccions a nivell d’empresa, ens trobem amb la incapacitat del capital per disciplinar i controlar plenament el món del treball.

TELEFÓNICA / MOVISTAR: HISTÒRIA DE LA PRIVATITZACIÓ I PRESAGIS DE RESISTÈNCIA

El procés de privatitzacions a Espanya va consistir en una desinversió gradual dels actius públics més que no pas en una ràpida venda en massa de les empreses públiques. La primera fase important de privatitzacions va ser llançada pel govern Socialista de Felipe González (1982-1996). Emprant el terme ‘procés de desinversió’, el govern va tancar petites i mitjanes empreses públiques no rendibles, va vendre grans empreses industrials a multinacionals i va vendre blocs d’accions de les grans empreses, indústries i institucions financeres públiques (Costes i Bel 2000: 233 ).

Aquesta primera onada de privatitzacions parcials es va intensificar sota el govern conservador de José María Aznar (1996-2004). A través del Programa de Modernización del Sector Público Empresarial, el govern va privatitzar completament 43 empreses públiques en sectors estratègics de l’economia espanyola, com l’electricitat, el gas, el petroli, el transport i les telecomunicacions. Aquesta venda de propietat pública, que va afectar principalment les empreses més grans i rendibles, va implicar una reducció dràstica de la importància de les empreses del sector públic en l’economia espanyola i va respondre, almenys en part, a la necessitat de complir els criteris de convergència establerts pel Tractat de Maastricht signat el 1992 (Ortega i Sánchez 2002: 35)

En aquest context, el cas de Telefónica és un dels exemples més significatius d’aquests processos graduals de privatització i també de disciplina del treball a Espanya, i demostra el paper fonamental que l’Estat ha jugat en la reestructuració de les relacions capital-treball en aquest país en les darreres dècades. L’empresa va ser creada el 1924 sota el nom CTNE (Companyia Telefònica Nacional d’Espanya) i va gaudir d’un monopoli legal sobre els serveis de telefonia i telecomunicacions fins el 1998 (Calvo 2010). El 1945, durant la dictadura de Franco, el govern espanyol va adquirir el 79,6% de les accions de la CTNE (Telefònica 2016), un percentatge de propietat que es va diluir en les dècades següents a través de successives ampliacions de capital. D’altra banda, igual que moltes altres empreses públiques, Telefónica va experimentar una privatització parcial l’any 1995 sota el govern socialista, encara que no va ser totalment privatitzada fins a 1999, quan el govern del PP va vendre el 20,9% de les accions que l’Estat seguia tenint en propietat (Societat Estatal de Participacions industrials 2014; Telefónica 2016). Alhora, tot aprofitant el seu avantatge lingüístic, Telefónica va iniciar un procés d’expansió internacional en els mercats d’Amèrica Llatina (Rodríguez-Ruiz 2014).

Malgrat la seva privatització, l’Estat va seguir mantenint una estreta relació amb l’empresa. El 1996, Juan Villalonga va ser nomenat conseller delegat de Telefónica, una posició que va mantenir fins l’any 2000. Villalonga va ser proposat pels principals accionistes de la societat (els bancs Argentaria, Banc de Bilbao i La Caixa), i amb el suport del primer ministre d’Espanya José María Aznar, que havia estat el seu company d’escola i amic de la infància (Aznar 2012).

portes-giratories2

Aquest no és l’únic exemple dels lligams polítics de què gaudeix Telefónica, ja que diverses figures polítiques prominents han estat contractades per l’empresa o han estat elegides per al seu Consell d’Administració. Aquestes connexions inclouen Narcís Serra (membre del PSOE, alcalde de Barcelona del 1979-1982, ministre de Defensa de 1982-1991 i vicepresident del govern espanyol 1991-1995), Javier de Paz (membre del PSOE, secretari general de les Joventuts Socialistes de Espanya i membre de l’Executiva del PSOE, 1984-1993), Trinidad Jiménez (membre del PSOE, ministre de Sanitat i Assumptes Socials 2009-2010, ministre d’Afers Exteriors 2010-2011), Paloma Villa (consultora política de Trinidad Jiménez i cònjuge del polític socialista Eduardo Madina), Rodrigo Rato (membre del PP, ministre d’Economia 1996-2004, vicepresident del govern espanyol 2003-2004 i 9è director general de l’FMI 2004-2007), Elvira Fernández Balboa (cònjuge de l’actual Primer Ministre d’Espanya, Mariano Rajoy), Andrea Fabra (membre d’una nissaga del PP), José Iván Rosa (marit de l’actual vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría), Eduardo Zaplana (membre del PP, president del govern de la Comunitat Valenciana del 1995-2002 i ministre de Treball i Afers Socials de 2002-2004) i Yolanda Barcina (membre de la Unión del Pueblo Navarro -un partit amb forts vincles i coalicions recurrents amb el PP- presidenta del govern de Navarra 2011-2015).

D’altra banda, José Fernando de Almansa (cap de la Casa Reial d’Espanya entre 1993 i 2002) i Iñaki Urdangarín (membre de la família reial i gendre de l’actual rei d’Espanya) han exercit importants càrrecs en diferents branques internacionals de la companyia. Casos similars del que s’anomena “portes giratòries” es poden trobar en altres empreses privatitzades com Endesa -per la qual va treballar l’exprimer ministre José María Aznar com consultor extern-, Repsol, Tabacalera, Argentaria o Gas Natural (aquesta darrera compta amb l’expresident del govern Felipe González en el seu consell d’administració).

Abans de la seva completa privatització, Telefónica va ser una de les empreses públiques més clarament rendibles d’Espanya, amb beneficis nets de 551M€ el 1994 i 1.804M€ el 1999. L’any 1994, Telefónica comptava amb una plantilla de 72.207 persones, cosa que la convertia en una de les majors empreses del país (Telefónica 1994, 1999). Com a resultat de la privatització, però, la companyia va iniciar un procés de reducció de plantilla a través de la posada en marxa de diversos Expedients de Regulació d’Ocupació i de l’externalització de serveis clau com ara vendes, serveis al client i manteniment, que fins llavors eren proporcionats internament.

Seguint la lògica de la reducció de costos de personal, la plantilla de Telefónica Espanya es va reduir en menys de 20 anys en gairebé un 60%, passant a tenir 30.020 empleats l’any 2014 (Telefónica 2014). Alhora, aquesta disminució de la mà d’obra va haver de ser compensada amb l’ús dels serveis de treballadors subcontractats, incloent centenars de contractistes, subcontractistes i treballadors autònoms. La reestructuració de les telecomunicacions a Espanya no va ser en absolut un cas aïllat, sinó que formava part d’un patró internacional de privatitzacions,  reduccions empresarials i desregulació de les antigues empreses públiques dut a terme en els anys 1980, 1990 i principis de 2000. En països com els Estats Units, el Regne Unit, Irlanda o Alemanya, les empreses de telecomunicacions van adoptar un model de negoci basat en la separació entre, d’una banda, la gestió i el funcionament de la infraestructura de la xarxa, i de l’altra, la prestació de serveis (MacKenzie 2010). En tots aquests casos, i en particular en el cas de Telefónica, mitjançant l’augment de treball subcontractat,una part cada cop més important de la força de treball era deixada fora dels acords de negociació col·lectiva existents. En conseqüència, la precarietat i la falta de seguretat en l’ocupació en el sector van augmentar, mentre que el poder de negociació dels sindicats tradicionalment molt coordinats era soscavada i es diluïa (Rodríguez-Ruiz 2014).

No obstant això, la plantilla de Telefónica no només era de les més gran al país, sinó també una de les més militants. S’ha argumentat que els programes d’acomiadament en els anys 1990 i 2000 es van dur a terme amb un acord entre empresa i treballadors, ja que oferien condicions de sortida ‘favorables’, incloent prejubilacions i reubicacions (Rodríguez-Ruiz 2014). Tanmateix, atès que els empleats de Telefónica van ser reemplaçats massivament per treballadors subcontractats, els conflictes no es van reduir com s’esperava, sinó que es van traslladar a les empreses subcontractades.

Un dels casos més coneguts va ser el Campamento Esperanza, un campament construït entre gener i agost de 2001 per al voltant de 1.500 treballadors de Sintel, una de les xarxes d’instal·ladors subcontractades per Telefónica. L’empresa havia estat part de Telefónica fins l’any 1996, quan va ser venuda a l’empresa nord-americana MasTec, propietat de l’exiliat cubà i líder anticastrista Jorge Mas Canosa. L’any 2000, Sintel, que donava feina al voltant de 1.800 persones, es va declarar en fallida. Després de sis mesos sense rebre el seu salari i davant l’amenaça d’una reestructuració de la plantilla -el primer ERO a gran escala executat a Espanya-, els treballadors de Sintel van plantar les seves tendes de campanya al Passeig de la Castellana, una de les principals avingudes de Madrid.

sintel

La ubicació va tenir una enorme ressonància simbòlica ja que hi ha una alta concentració d’importants edificis públics i privats, com ara els principals ministeris i ambaixades, institucions financeres i l’estadi de futbol del Reial Madrid. A poc a poc, tendes de campanya van ser reemplaçades per cabanes fetes a mà, es va punxar l’electricitat i aigua i es van construir algunes comoditats -com banys, cuines, una biblioteca, un museu, una sala de reunions i aluna piscina portàtil (Tremlett 2001). En una clara mostra d’organització creativa, els treballadors van utilitzar l’ocupació de l’espai públic no només com una forma de protesta contra els propietaris de Sintel, Telefónica o el govern liderat pel partit conservador de José María Aznar, sinó també com una forma de mostrar les seves habilitats tècniques davant els transeünts (Martínez Lucio 2011).

Aquesta ocupació va demostrar que les dificultats derivades de la falta d’un lloc de treball fix –això és, la impossibilitat d’ocupar un lloc de treball específic i les consegüents dificultats de coordinació entre els treballadors– podria ser superada mitjançant una lluita altament estratègica i innovadora que va aconseguir guanyar un gran reconeixement popular i dels mitjans de comunicació. La seva força organitzativa i els aspectes prefiguratius de la protesta eren, en aquell moment, relativament rars dins de les lluites laborals espanyoles.

Després de 187 dies, es va assolir un acord entre el comitè d’empresa de Sintel i el govern espanyol, que va donar lloc a la dissolució del Campamento Esperanza. L’oferta incloïa el reemborsament dels salaris pendents de pagament, prejubilacions i la reubicació de la majoria dels treballadors en altres empreses de telecomunicacions. Anys després, els antics treballadors de Sintel es van queixar que els principals punts de l’acord no només s’havien incomplert, sinó que també es van utilitzar com a excusa per a la creació de noves empreses subcontractades que presten serveis a Telefónica. En paraules dels delegats sindicals i treballadors que van participar en la protesta, ‘la responsabilitat d’aquesta derrota no va ser per la voluntat dels treballadors de Telefónica, sinó de les direccions sindicals que van acabar acceptant els acomiadaments massius i la consegüent subcontractació i precarització laboral que continua fins als nostres dies’ (citat a Situo 2016).

En conseqüència, després d’anys promovent l’atomització i la dispersió territorial de la força de treball, Telefónica actualment contracta els serveis de 10 contractistes diferents -Abentel, Cobra, Comfica, Cotronic, Dominion, Elecnor, ITETE, Liteyca, Montelnor i Teleco-, que alhora reben el servei de més de 600 proveïdors, incloent subcontractistes i treballadors autònoms. D’altra banda, d’acord amb l’Estatut dels Treballadors espanyol, les empreses amb menys de 50 treballadors no estan obligades a tenir un comitè d’empresa, o a tenir delegats sindicals si tenen menys de 10 treballadors, la qual cosa limita l’organització  dels treballadors en la majoria d’aquestes petites empreses subcontractistes i proveïdores (Llei de l’Estatut dels Treballadors 1995, els articles 62 i 63).

La llei s’utilitza eficaçment com un mitjà per impedir la capacitat de mobilització i coordinació dels treballadors, a més d’impedir l’establiment de vincles de solidaritat entre ells. Malgrat que totes aquestes empreses treballen directament o indirectament per a Telefónica, la idea d’estar en competència l’una contra l’altra s’utilitza com a justificació per a la reducció de salaris dels treballadors i la imposició de condicions de treball cada cop més precàries, fet que sovint condueix a reduccions significatives en els nivells de seguretat i salut laboral. Un membre del Comitè d’empresa de  Cotronic  explica: “En termes qualitatius, aquesta precarització i encongiment de la plantilla principal (de Telefònica) té com a efecte jornades de sol a sol, gravíssims incompliments de la normativa de prevenció de riscos laborals i la pèrdua de drets fonamentals, com la remuneració de les hores extraordinàries, la representació sindical o el compliment del conveni del metall “ (citat a Situo 2016).

El 2011, Telefónica va ser el cinquè major operador de telefonia pel nombre de clients al món (Rodríguez-Ruiz 2015). Malgrat això, i tot i registrar un benefici net rècord de més de 10.000M€ en l’exercici anterior (Telefónica 2011), la companyia va utilitzar la crisi econòmica com a excusa per anunciar un nou pla de baixes que provocaria l’acomiadament del voltant d’un 20% de la força de treball, al voltant de 8.500 empleats (després reduïts a 6.500) entre 2011 i 2013.

Al mateix temps, la companyia presenta una de les majors diferències de retribució entre executius i treballadors. L’any 2014, el llavors CEO de la firma, César Alierta, va rebre 550.000€ al mes, és a dir, un pagament anual de 6,6M€, mentre que el salari mitjà d’un empleat fix era de prop de 2.000-2.200€/mes (Comissió Nacional del mercat de Valors. 2014). La diferència és encara més dramàtica per als treballadors de les empreses contractistes (per exemple, els treballadors de Cotronic reben un salari màxim de 1.480€/mes), subcontractistes (amb salaris al voltant de 800€/mes) i els treballadors autònoms (700-800€ al mes). La situació d’aquests últims és fins i tot més precària atès que han de deduir les despeses de vehicles i equips, impostos i contribucions a la Seguretat Social dels seus guanys. Un tècnic autònom explica la doble explotació que s’enfronten de la manera següent:

“Fa alguns anys, ser un treballador per compte propi era una opció minoritària, i només les persones que volien tenir horaris més flexibles ho triaven. No obstant això, la majoria dels autònoms actuals són ex-empleats de Telefónica. Per aquell temps, teníem un vehicle de l’empresa, vacances, dies festius … Però ells van decidir que això no era prou rendible per l’empresa, per la qual cosa vam ser acomiadats. Ens van prometre indemnitzacions importants per als nostres acomiadaments, i que seguiríem treballant per a ells com a treballadors per compte propi amb 2.500€ al mes de salari -llavors guanyàvem 1.000 € al mes. Ens vam adonar massa tard que, després de descomptar totes les despeses i impostos que havíem d’afrontar, els 2.500€ es convertien en 500€ nets. Com a treballadors autònoms, havíem perdut tots els drets laborals. I si volíem negociar amb Telefónica, ens deia: ‘Ara vostè és una empresa!’” 10

El 2015, però, la creixent sensació de frustració va portar a un punt d’inflexió i Espanya va ser testimoni d’una onada de mobilitzacions que comprenien treballadors d’empreses contractistes, subcontractistes de Telefónica i treballadors autònoms. Units al voltant de consignes com “Ens han tret tant, tant, que fins i tot ens han tret la por”, treballadors de Barcelona, Madrid, Bilbao, Sevilla i altres ciutats espanyoles van iniciar una vaga indefinida per expressar les seves demandes. L’objectiu i l’ànima de l’acció era denunciar el deteriorament de les condicions actuals de treball, l’elevada sensació d’inseguretat dels treballadors i les seves necessitats materials creixents, que consideraven no només com el resultat directe de la crisi socioeconòmica, sinó també com el resultat del procés de privatització i la reestructuració de l’empresa que es va iniciar en la dècada de 1990.

Aquesta va ser la primera vaga organitzada per treballadors autònoms en la història espanyola. A més, va ser capaç de mobilitzar un gran nombre de treballadors precisament perquè havien estat empleats consecutivament per diversos contractistes i subcontractistes de Telefónica abans de l’inici de la crisi, i això havia permès la construcció de xarxes sòlides que en última instància es van utilitzar per coordinar les accions. La campanya es coneix com “La Revolució de les Escales” en referència a les escales utilitzades pels tècnics en telecomunicacions per a instal·lar i fixar els cables telefònics i d’Internet (Sanz Sabido i Price 2016). Aquesta vaga va ser organitzada i coordinada al marge dels sindicats majoritaris, que van ser percebuts com a incapaços de representar els interessos dels treballadors. Un delegat dels treballadors va declarar:

“Si han sortit acords favorables ha estat per la mobilització des de baix, i les direccions sindicals s’han vist obligades a acceptar-les per pressió [dels treballadors] … A Barcelona, els companys van organitzar protestes a la porta dels sindicats amb el lema ‘Nosaltres lluitem, nosaltres negociem’ i ‘No ens representen’. Tot i les maniobres per frenar la mobilització i descafeïnar les reivindicacions, els treballadors seguim de vaga.” (Citat en Situo 2016)No obstant això, la vaga i les manifestacions convencionals aviat es van percebre com a insuficients. La creixent frustració amb els canals establerts utilitzats tradicionalment per expressar les demandes dels treballadors, com ara els sindicats, va portar els treballadors a combinar la vaga amb altres formes d’accions de resistència i pràctiques prefiguratives. Un conjunt de tècnics subcontractats coordinats a través dels sindicats de base Cobas (Sindicat de Comissions de Base), AST (Alternativa Sindical de Treballadors) i la CGT (Confederació General del Treball) va decidir emprar l’acció directa i van ocupar l’edifici de Telefónica que acull la seu de la Mobile World Centre, una fita clau al cor de Barcelona. L’ocupació es va utilitzar per atraure l’atenció dels mitjans de comunicació, així com per posar en marxa una campanya centrada a danyar la reputació dels executius de la companyia. Per tant, els treballadors van reproduir algunes de les pràctiques i estratègies desenvolupades durant el Campamento Esperanza, a l’hora que aprofitaven el cicle rupturista que representava el 15-M. Com un dels treballadors que participen explica:

“Havíem anat acumulant una certa experiència en els piquets i en les accions directes, i això és el que la gent va decidir fer: ens vam decidir a entrar a la botiga amb la finalitat de fer visible el nostre conflicte i el nostre moviment social, i també per establir una aliança contínua amb altres moviments socials, aliança que també es va obrir a tots els partits que volien participar”. 11

movistar3

El cicle del 15-M ha tingut implicacions directes en la manera com s’està percebent i organitzant la resistència per part dels treballadors espanyols. El 15-M va ser un moment de ruptura no només amb la forma en què la crisi s’havia estat gestionat a Espanya, sinó també, i potser encara més important, amb els canals establerts de la representació política i social. Tant sindicats com partits d’esquerra van ser el focus de crítiques vociferants per no haver proporcionat una resposta adequada a la crisi. A més, se’ls va identificar com una part més del problema. La percepció d’una manca d’oposició clara per part dels sindicats a l’esmentada Reforma Laboral de 2010 (aprovada pel govern socialista) -tot i que es va fer una vaga del general en contra- va ser considerada com una prova més de la incapacitat de les organitzacions tradicionals per a actuar com a canals per a la resistència.

El resultat ha estat un major nivell de lluites dins i fora de les organitzacions existents. Es podria argumentar que es tracta d’un resultat positiu per als llocs de treball on la sindicalització es veu dificultada per les condicions estructurals (com en el cas del sistema de subcontractació de Telefónica). Així, l’experiència acumulada des del 15-M en l’organització comunitària i les ocupacions de places ha estat una gran escola d’accions prefiguratives per a moltes persones, incloent-hi alguns dels organitzadors de la vaga de Movistar.

D’altra banda, una setmana abans que les eleccions locals de 2015 es duguessin a terme a Espanya, alguns candidats a l’alcaldia de Barcelona -Ada Colau de Barcelona en Comú (BeC), Alfred Bosch d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i María José Lecha de Candidatura d’Unitat Popular (CUP)-, entre d’altres líders polítics, van arribar a un acord amb els treballadors on es van comprometre a no contractar els serveis d’empreses que no garanteixen un màxim de 40 hores de treball per setmana, dos dies de descans setmanal i salaris justos. Gràcies a aquesta coordinació amb altres moviments socials i actors polítics, els executius de l’empresa es van veure obligats a una negociació directa amb els treballadors, negociació que es va fer per primera vegada sense la mediació dels sindicats establerts.

El cas presentat aquí demostra es pot establir un nexe entre els esforços disciplinadors perpetrats per l’estat, els processos de privatització i els diferents moments de prefiguració de les lluites dels treballadors. Com a tal, s’han seguit de prop l’evolució del projecte d’Estat autoritari a Espanya i la forma en què es materialitza a cada cicle de lluita. Els últims esdeveniments demostren que l’enfocament actual d’intentar ocupar les institucions polítiques que han pres molts dels nous partits polítics inspirats en el 15-M també pot portar sinergies amb les lluites contemporànies dels treballadors.

CONCLUSIÓ

Aquest article s’ha centrat en els efectes de l’auge del neoliberalisme autoritari en la disciplina del treball. I ho ha fet utilitzant el cas espanyol per descobrir les dinàmiques legals i governamentals darrere el neoliberalisme autoritari, i tenint en compte les formes específiques en què els drets laborals han estat objecte d’atacs directes durant la gestió de la crisi. Tot i que que el cas espanyol ja s’ha identificat en la literatura com un exemple clau de les estratègies neoliberals autoritàries, nosaltres no només hem identificat ‘el gir autoritari’ a Espanya, sinó que també ens hem centrat en les formes en què els treballadors el contesten, el resisteixen i el desobeeixen.

A l’article s’ha investigat la relació del treball amb el neoliberalisme autoritari traçant el procés de privatització de Telefónica i les lluites que aquest procés han donat a llum. Telefónica ha estat un exemple útil per explorar el neoliberalisme autoritari, ja que ens ha proporcionat un nexe concret entre l’autoritarisme, la democràcia i el neoliberalisme en el context espanyol. Més important encara, i d’acord amb el nostre argument clau, l’estudi de cas revela que el neoliberalisme autoritari no es pot entendre simplement com una manera de dominació, sinó més aviat com la incapacitat de l’Estat de sotmetre i disciplinar el treball. El cas de Telefónica demostra que, fins i tot en les circumstàncies més difícils, els treballadors saben buscar i trobar maneres de resistir i subvertir els efectes disciplinadors del neoliberalisme autoritari. És en aquest sentit que esperem que aquest article contribueix a una economia política crítica de l’emancipació, en lloc d’una centrada en la dominació (Huke et al. 2015).

 

NOTES

  1. Vegeu, per exemple, Bruff (2014) sobre el neoliberalisme autoritari;Sandbeck i Schneider (2014) i Obendorfer (2015) per a l’anàlisi del constitucionalisme autoritari.
  2. Vegeu Campos Lima i Martín Artiles (2011);Koukiadaki i Kretsos (2012).
  3. Per a més detalls sobre la nostra conceptualització, vegeu Clua-Losada i Horn (2014).
  4. Per a més informació sobre la relació entre els drets civils i polítics, veure (1997) el treball de TH Marshall: Ciutadania i Classe social.
  5. Vegeu també els capítols de Bruff i Sotiris al llibre States of Discipline. Authoritarian Neoliberalism and the Contested Reproduction of Capitalist Order.
  6. Vegeu Radice (2014) sobre les conseqüències del dèficit estructural.
  7. Les Comunitats Autònomes són les divisions polítiques i administratives que conformen l’Estat Espanyol i que tenen competències transferides.Hi ha 17 comunitats autònomes, cadascuna amb el seu propi poder executiu i legislatiu (Parlament autonòmic).S’han delegat poders de forma asimètrica, en altres paraules, no totes les comunitats autònomes tenen el mateix nivell de competències descentralitzades. No obstant això, totes elles tenen responsabilitat sobre educació, salut i serveis socials.
  8. Per exemple, l’últim govern del PSOE, sota la presidència de Rodríguez Zapatero, va aprovar 56 Reials Decrets, que representen el 29% de la legislació aprovada.
  9. ERO (Expedients de Regulació d’Ocupació) és un procediment legal utilitzat tradicionalment quan les empreses fan fallida.En virtut d’aquesta reforma, els EROs es poden utilitzar fins i tot en els casos en què l’empresa només requereix un ajust temporal.
  10. Entrevista amb Ariel Paso, tècnic autònom citat a La Directa.Disponible a:https://directa.cat/sites/default/files/revolta_escales_suplement.pdf
  11. Entrevista dels autors amb un treballador, membre de Cobas i activista (3 de novembre de 2015).

BIBLIOGRAFIA

Aznar JM (2012) Memorias I. Barcelona: Planeta.
Bengtsson E and Ryner M (2015) The (international) political economy of falling wage shares: Situating working class agency. New Political Economy 20(3): 406–430.
Bruff I (2014) The rise of authoritarian neoliberalism. Rethinking Marxism: A Journal of Economics, Culture & Society 26(1): 113–129.
Calvo Á (2010) Historia de Telefónica: 1924–1975. Primeras décadas: tecnología, economía y política. Madrid: Ariel and Fundación Telefónica. Campos Lima MP and Martín Artiles A (2011) Crisis and trade union challenges in Portugal and Spain: Between general strikes and social pacts. Transfer 17(3): 387–402.
Clua-Losada M and Horn L (2014) Analysing labour and the crisis: Challenges, responses and new avenues. Global Labour Journal 5(2): 102–113.
Clua-Losada M (2015) Tracing the competitiveness discourse in Spain: Social dumping in disguise? In: Bernaciak M (ed) Social Dumping: Political Catchphrase or Threat to Labour Standards? Abingdon: Routledge, 210–225.
Comisión Nacional del Mercado de Valores (2014) Estadísticas de Remuneraciones de los Consejeros de las sociedades cotizadas, Anexos estadísticos por sociedad. Madrid: Comisión Nacional del Mercado de Valores.
Costas A and Bel G (1999) Privatización y posprivatización de servicios públicos: Riesgos regulatorios e impuestos ocultos. El caso de España. CEPAL: Serie Seminarios y conferencias 3: 231–252.
Grahl J and Teague P (2013) Reconstructing the Eurozone: The role of EU social policy. Cambridge Journal of Economics 37(3): 677–692.
Hall S (1980) Nicos Poulantzas: State, Power, Socialism. New Left Review 119: 60–69.
Huke N, Clua-Losada M and Bailey DJ (2015) Disrupting the European crisis: A critical political economy of contestation, subversion and escape. New Political Economy 20(5): 725–751.
IMF (2010) Spain: Staff Report for the 2010 Article IV Consultation. IMF Country Report 10/254 (July). Available at: https://www.imf.org/external/pubs/ft/scr/2010/ cr10254.pdf
Koukiadaki A and Kretsos L (2012) Opening Pandora’s Box: The sovereign debt crisis and labour market regulation in Greece. Industrial Law Journal 41(3): 276–304.
Ley del Estatuto de los Trabajadores 1995 (Real Decreto Legislativo 1/1995) (24 March). Boletín Oficial del Estado 75: 9654.
MacKenzie R (2010) Why do contingent workers join a trade union? Evidence from the Irish Telecommunications sector. European Journal of Industrial Relations 16(2): 153–168.
Marshall TH (1997) Citizenship and Social Class. London: Pluto.
Martínez Lucio M (2011) From action to communication? Employee Relations 33(6): 654–669.
Navarro V (2006) Bienestar Insuficiente, Democracia Incompleta. Madrid: Anagrama.
Oberndorfer L (2015) From new constitutionalism to authoritarian constitutionalism: New economic governance and the state of European democracy. In: Jäger J and Springler E (eds) Asymmetric Governance and Possible Futures: Critical Political Economy and Post-Keynesian Perspectives. Abingdon: Routledge, 186–207.
Ortega MÁ and Sánchez MÁ (2002) La política de privatizaciones en España. Momento Económico 122: 32–40.
Panitch L (1986) Working Class Politics in Crisis: Essays on Labour and the State. London: Verso.
Poulantzas N (1978/2014) State, Power, Socialism. London: Verso. Pradella L (2015) The working poor in Western Europe: Labour, poverty and global capitalism. Comparative European Politics 13(5): 596–613.
Radice H (2014) Enforcing austerity in Europe: The structural deficit as a policy target. Journal of Contemporary European Studies 22(3): 318–328.
Rodríguez-Ruiz Ó (2015) Unions’ response to corporate restructuring in Telefónica: Locked into collective bargaining? Employee Relations 37(1): 83–101.
Royo S (2009) Reforms betrayed? Zapatero and continuities in economic policy. South European Society and Politics 14(4): 435–451.
Sandbeck S and Schneider E (2014) From the sovereign debt crisis to authoritarian statism: Contradictions of the European state project. New Political Economy 19(6): 847–871.
Sanz Sabido R and Price S (2016) The ladders revolution: Material struggle, social media and news coverage. Critical Discourse Studies 13(3): 247–260.
Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (2014) Privatisations: Period from 1996 until the present. Accessible a: http://www.sepi.es/default.aspx?cmd=0001&I dContainer=50&idLanguage=_EN
Taylor-Gooby P (2008) The new welfare state settlement in Europe. European Societies 10(1): 3–24.
Telefónica (1994) Annual Report. Madrid: Telefónica.
Telefónica (1999) Annual Report. Madrid: Telefónica.
Telefónica (2011) Annual Report. Madrid: Telefónica.
Telefónica (2014) Annual Report. Madrid: Telefónica.
Telefónica (2016) History, 1924–2014. Accessible a: https://www.telefonica.com/en/ web/about_telefonica/history
Tremlett G (2001) Shanty town pricks Spain’s conscience. The Guardian (28 July). Accessible a: https://www.theguardian.com/world/2001/jul/28/gilestremlett
Ubico A (2016) ‘La revolución en los sindicatos es llegar a esa masa de trabajadores sin representación’. La Izquierda Diario (9 April). Accessible a: http://www.laiz quierdadiario.com/spip.php?page=movil-nota&id_article=36239

Notes biogràfiques

Mònica Clua-Losada és Professora Titular en economia política global del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat de Texas – Rio Grande Valley (Estats Units). És membre de la junta executiva del Centre de Polítiques Públiques de la Universitat Johns Hopkins-Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. La seva recerca se centra en la contestació, la subversió i la resistència del moviment obrer  i d’altres moviments socials enfront les relacions capitalistes de dominació. Ha escrit sobre els efectes de l’actual crisi financera a l’Estat Espanyol i el neoliberalisme a Europa i a la Gran Bretanya. La seva recerca ha estat publicada i traduïda en diferents idiomes. Actualment està treballant en un llibre (de pròxima aparició) amb David Bailey, Nikolai Huke i Olatz Ribera-Almandoz titulat “Més enllà de la derrota i l’austeritat: Contestant (l’economia política crítica de) l’Europa neoliberal”, que ofereix una reconsideració autonomista-marxista del procés d’integració europea.

Olatz Ribera-Almandoz és doctoranda al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. També és investigadora visitant a la Universitat de Manchester i membre del Centre de Polítiques Públiques de la Universitat Johns Hopkins-Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca doctoral investiga la interacció entre els moviments socials i l’Estat en contextos d’acords polítics multinivell amb especial atenció a les (noves) demandes relacionades amb la justícia social, la reproducció social i el benestar a Espanya i el Regne Unit. També ha treballat com a investigadora en l’anàlisi de polítiques públiques en diferents institucions públiques i privades, com l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i l’Institut de Barcelona d’Estudis Regionals i Metropolitans (IERMB). Actualment està treballant en un llibre (de pròxima aparició) amb David Bailey, Mònica Clua-Losada i Nikolai Huke titulat “Més enllà de la derrota i l’austeritat: Contestant (l’economia política crítica de) l’Europa neoliberal”, que ofereix una reconsideració autonomista-marxista del procés d’integració europea.

 

 

Etiquetes: ,
X