Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Feminismes   /  El pare tornarà a casa tard

El pare tornarà a casa tard

Darío Gallardo, estudiant de sociologia de la UAB i col·laborador del butlletí de la fundació, comparteix amb nosaltres una reflexió sobre l’utilització del temps, el treball productiu i reproductiu i les situacions d’explotació que pateixen les dones.

La dona ha contribuït com a força de treball, fora i dintre de la indústria, des dels inicis de la revolució industrial, malgrat els estudiosos que insisteixen en la “recent incorporació de la dona al mercat de treball”. Teresa Claramunt, anarcosindicalista i obrera tèxtil, denunciava la situació laboral de les dones quan es referia a elles com “l’esclau de l’esclau” referint-se a la doble situació d’explotació que patia; la laboral i la patriarcal. L’home acabava la jornada laboral i gaudia del “descans del guerrer” després d’una jornada de treball, cal dir que interminable aleshores, delegant la cura de les persones de la família i de les tasques domèstiques a la dona.

Durant els anys 60 fins al 90, el creixement industrial al nostre país requeria l’assalarització massiva de la força de treball. Deixar el camp i anar a treballar pels empresaris als nuclis industrials requeria incentius suficients. Els drets socials, en primera instància, estaven estretament lligats al treball assalariat i la Seguretat Social pressuposava garantir, no només un mínim de seguretat a l’home assalariat sinó també a la seva família. Encara avui es reafirma el model del principal sustentador masculí que es fa càrrec del treball fora de casa, públic i assalariat en contraposició amb el model de principal cuidadora femenina que té atribuïda la tasca  no només del treball de cura, privat i no remunerat, sinó també el treball laboral principalment a temps parcial i amb condicions econòmiques encara avui inferiors a la dels homes. La doble presència deixa a les dones en una situació de desavantatge dins el marc laboral. Les tasques de cura (d’ancians, infants i malalts) continua recaient principalment sobre la dona, fins i tot quan aquestes tasques de cura s’externalitzen i es duen a terme en hospitals, llar d’infants o centres per discapacitats.

Per entendre la situació a Espanya podrien fer una reflexió molt simplificada inspirada en els models d’Esping-Andersen, professor de la UPF; podríem dir que hi ha, principalment, tres fonts des d’on emana el benestar: L’Estat, el mercat i la família. A Espanya, com a la resta de països mediterranis, la cura emana principalment de la família, en contraposició a altres models que confien en l’Estat del Benestar o el sistema mèdic privat per donar resposta a les necessitats de cura cada vegada més urgents (societat envellida i disminució de la natalitat) de les nostres societats.

El Treball domèstic és treball

Aquesta afirmació podria semblar innecessària si no fos per la consideració social del treball domèstic a la nostra societat. Mentre el treball remunerat i assalariat gaudeix de reconeixement social, el treball domèstic es veu cada dia més com un treball improductiu, un inconvenient. I això s’ha d’acabar. El treball productiu, al camp, a les fàbriques o als despatxos depèn de l’enorme esforç que es fa a les llars per mantenir espais vitals higiènics, famílies correctament alimentades, fills educats i sans, malalts en condicions dignes i ancians acompanyats i cuidats. La cura no només és material, la seva qualitat depèn d’una sensibilitat suficient que permeti valorar l’afecte i el compromís per la qualitat de vida de les persones en tots els aspectes; físic, emocional i espiritual.

Per tot això, caldria començar a considerar el valor de les iniciatives que consideren una nova organització social del treball. La renta bàsica del ciutadà, un sou pel treball domèstic o eficients Serveis d’Atenció Domiciliaria (SAD), entre d’altres moltes iniciatives, pretenen evidenciar la necessitat d’una gestió del temps més amable amb la realitat de les persones i el seu cicle vital. Els nens necessiten ser cuidats, així com els malalts i els ancians. Les dones han de poder disposar d’eines per poder ser mares sense el risc de veure menyscabada la seva trajectòria professional. Tenim molta feina al davant. No es tracta només d’igualar les condicions i possibilitats entre homes i dones, es tracta de crear un marc social on la cura sigui un objectiu a assolir de forma eficient i no un inconvenient pel model productiu i el model de “creixement i desenvolupament” actual. Existeix un conflicte aparentment irreconciliable entre l’objectiu del treball domèstic, dirigit a la cura de les persones, i l’objectiu de la producció de mercaderies dirigit a l’acumulació del capital.

Tots sortim malparats

És lamentable la diferència salarial entre homes i dones, el fet que els homes ocupin la majoria dels alts càrrecs de les empreses, que les dones treballin principalment a temps parcial i hagin de suportar una major càrrega de treball total (fora i dintre de casa) que els homes. És lamentable que l’edat per tenir fills s’endarrereixi cada vegada més, que la diferència entre els fills que es voldrien tenir i els que efectivament es tenen sigui dels més grans d’Europa. És trist que sigui principalment la dona qui renunciï al seu treball perquè cobra menys diners o treballa menys hores. És històricament la dona qui estava supeditada econòmicament al treball del seu marit amb la manca de llibertat que això suposa. Són més les dones, que no han estat assalariades i que han realitzat un treball domèstic imprescindible, les que avui cobren prestacions socials no contributives. La pobresa té rostre de dona.

Elles pateixen més que els homes però és tota la societat la que es veu perjudicada. El patiment de les nostres mares i les nostres àvies és el futur patiment de les nostres dones i les nostres filles. Cal que els homes reconeguin els seus privilegis i hi renunciïn. Cal que es doni veu a la injustícia entre gènere d’una vegada per totes. L’estructura actual d’organització del temps i del treball reprodueix, encara, la situació d’explotació de la dona. La violència de gènere es la més flagrant i terrible manifestació d’una situació estructural de base on el model productiu té molt a veure. L’apoderament de la dona i la seva llibertat passa per la consideració de polítiques que la protegeixin a ella i els seus fills enfront de situacions de sotmetiment físic, emocional i, també cal dir-ho, econòmic. Una nova organització social del treball és, llavors, indispensable si volem viure en una societat més lliure, més humana i més sostenible.

Dario Gallardo

Deixa un comentari

X