Pestes, pandèmies i canvis socials
Miquel Salas sindicalista i membre del Consell editorial de la Revista Sin Permiso ens porten aquest article publicat a la Revista Sin Permiso sobre les diverses pandèmies que han assolat el món al llarg de la història i quines lliçons en podem treure d’aquesta.
Albert Camus va escriure en La pesta: “La plaga no està feta a la mesura de l’home, per tant, l’home diu que la plaga és irreal, és un mal somni que ha de passar. Però no sempre passa, i de mal somni en mal somni són els homes els que passen”. Des de l’antiguitat el gènere humà ha sofert i conviscut amb virus i bactèries, amb pestes, epidèmies i pandèmies, i encara que s’esforça per oblidar-ho tornen periòdicament, com si estiguessin lligades a la seva pròpia existència. La gravetat de l’actual pandèmia i la sorpresa i indiferència amb la qual va ser rebuda en els seus inicis és un reflex d’aquest intent de mirar cap a un altre costat, que ha retardat la resposta preventiva i sanitària, i que, no obstant això, ha posat al descobert la fragilitat de l’actual sistema social.
Tot ha saltat per l’aire: l’economia enfonsada, una catàstrofe només comparable al crack de 1929; milions d’aturats a tot el món; 200.000 morts avui dia; milions de persones confinades com en un mal somni medieval; els sistemes sanitaris al límit als països més avançats; terror a què pugui passar si la pandèmia arriba a les grans ciutats dels països menys desenvolupats i la constatació de que pot durar anys, ja que fins i tot el descobriment d’una vacuna no evitarà la probable recaiguda o reaparició en els propers anys.
No es pot dir que no estàvem avisats. Diversos científics i epidemiòlegs ho havien advertit. El maig de 2016, es podia llegir en una publicació de l’Institut Elcano: “La possibilitat certa que una epidèmia d’origen natural de grans proporcions es propagui pel planeta sencer, així com la incertesa sobre la naturalesa segura dels procediments agrícoles, ramaders, industrials i biotecnològics que impliquen microorganismes i les seves toxines […] constitueixen en el seu conjunt una de les majors preocupacions no obertament declarades de totes les societats desenvolupades”. Poc o res es va fer. Com és habitual, el benefici privat i immediat es va posar per davant de la prevenció i recerca. Ara paguem les conseqüències.
Malgrat que la ciència ha aconseguit arraconar virus i bactèries que van assotar a la humanitat durant segles (verola, còlera, pesta negra, etc.), reiteradament han anat apareixent nous per als quals el cos humà no estava immunitzat. No han estat tan letals com el COVID-19 i, sobretot, no van ser importants als països més avançats -a excepció de la sida- i es van acarnissar en països africans o asiàtics. També hi ha un Nord i un Sud a l’hora de donar importància i combatre les epidèmies.
En el que portem de segle s’han produït cinc alertes sanitàries internacionals greus (SARS, grip aviària, grip A, Ebola, virus Zika). Tot el segle XX va estar esquitxat d’importants epidèmies, sent la més mortal la coneguda com a “grip espanyola”, que es va estendre per tot el món durant 1918-1919 i en la qual es calcula que van poder morir uns 50 milions de persones. És un peatge que històricament ha hagut de pagar el gènere humà, forma part de la mateixa existència de l’home en la Natura. El problema és com es prevé i s’afronta. Les grans epidèmies i/o pandèmies han tingut un paper important en l’evolució de la humanitat, per això és natural que trobem nombrosos exemples en la literatura 1.
Al llarg de la història determinades epidèmies van produir profundes crisis socials que van accelerar els processos històrics. La lluita de classes és la locomotora de la història, però aquesta es desenvolupa en determinades condicions materials i biològiques de la natura, i per tant de la relació de les classes socials amb ella.
La pesta negra
L’any 1348 es va presentar la pesta negra a Europa. Va ser la pandèmia més gran de l’època, que va poder haver causat la mort d’uns 2/5 de la població europea A Anglaterra es calcula que va morir la meitat de la població, com a Navarra i a la Corona d’Aragó; a algunes ciutats la mortaldat va arribar fins a un 70% de la població. Bocaccio va escriure: “Amb tant espant havia entrat aquesta tribulació en el pit dels homes i de les dones, que un germà abandonava a l’altre i l’oncle al nebot i la germana al germà, i moltes vegades la dona al seu marit, i el que major cosa és i gairebé increïble, els pares i les mares evitaven visitar i atendre els fills com si no fossin seus”. (Decamerón)
Va ser una catàstrofe demogràfica i econòmica que va produir enormes canvis socials. Moltes terres van ser abandonades, per la qual cosa es va abaratir el seu preu; va haver-hi escassetat de mà d’obra, la qual cosa va facilitar un augment general de salaris (a Castella els salaris es van arribar a quadruplicar); en faltar mà d’obra, importants extensions es van dedicar a la ramaderia; va créixer el consum de la població pagesa, fins i tot el de carn; la fugida de la pesta va provocar una major mobilitat social cap a les ciutats, i també va concentrar la propietat, moltes terres van passar a un únic hereu per la mort d’uns altres.
No obstant això, tots aquests canvis només van arribar a millorar momentàniament la situació de les masses pageses. L’any 1351, a Anglaterra es va promulgar el primer “Estatut dels obrers”, per a establir mesures draconianes contra els augments salarials. Aquest mateix any, els francesos van dictar la seva Ordonnance; les Corts de Castella reunides a Valladolid els van regular també; a l’any següent el van fer a Baviera i així en pràcticament tota Europa. A més, ja fora per a recuperar les seves rendes o per a finançar noves guerres, els monarques van imposar nous impostos que van revoltar als pagesos. Al 1358, en el nord de França es va produir la gran jacquerie, un dels majors aixecaments pagesos de l’Europa medieval. Al 1378, a Florència, els cardadors de llana (ciompi) van tenir a les seves mans la ciutat. Al 1381, la rebel·lió va esclatar a Anglaterra. Durant la resta del segle es van produir aixecaments pagesos en “un fenomen d’amplitud continental que es va estendre des de Dinamarca fins a Mallorca” (Perry Anderson. Transicions de l’antiguitat al feudalisme).
Les rebel·lions van ser sufocades, però ja res va ser igual. El feudalisme, que ja havia mostrat senyals d’esgotament, va accelerar la seva crisi, progressivament van anar canviant els equilibris entre les classes, els pagesos van prendre consciència de la seva força, va començar a desaparèixer la servitud, els burgesos de les ciutats es van enriquir i es van veure capaces d’emprendre un camí diferent del de la noblesa. Es va produir un enorme canvi cultural, l’experiència de la mort, viscuda de forma tan massiva i inexplicable per a l’època, va començar a modificar la visió religiosa feudal i l’home i la seva individualitat va començar a situar-se en el centre, la qual cosa amb el temps es convertiria en l’humanisme renaixentista que va propiciar un enorme salt en la cultura i en les arts.
La colonització d’Amèrica
Amb el cavall, la roda, la pólvora i la creu (desconeguts pels indígenes), els colonitzadors portaven una arma mortífera: virus. “En tota Amèrica, les malalties introduïdes pels europeus es van propagar d’una tribu a una altra molt abans que els mateixos europeus, causant la mort d’aproximadament el 95 per 100 de la població indígena americana precolombina” (Jared Diamond. Armes, gèrmens i acers).
Hernán Cortes i Pizarro van ser audaços en les conquestes de Mèxic i el Perú, però ni les armes ni l’astúcia haurien estat suficients perquè amb tan pocs homes i en tan poc temps els colonitzadors s’haguessin ensenyorit del territori. La verola va ser l’arma secreta. En 1520 un esclau infectat a la Cuba espanyola va arribar a Mèxic i va transmetre la malaltia. Van morir gairebé la meitat dels asteques, inclòs l’emperador Cuitláhuac. Es calcula que dels 20 milions de persones que vivien a Mèxic quan van arribar els espanyols, en 1618 a penes quedaven 1,6 milions. A l’illa de l’Espanyola (l’actual Haití i República Dominicana) vivien uns 8 milions a l’arribada de Colón en 1492; en 1535 no quedava cap indi. Una cosa semblant va succeir al Perú. La verola va arribar en 1526, matant a gran part de la població inca, inclòs l’emperador Huayna Cápac. Això va originar una greu crisi social i una guerra civil per a la seva successió. Quan Pizarro va desembarcar en 1531 es va trobar als inques delmats i dividits, i en aquestes condicions va saber aprofitar la conjuntura per a conquistar el país. L’any 1540, Hernando del Soto va ser el primer europeu que va recórrer el sud-est dels Estats Units i es va trobar amb les ciutats índies abandonades a conseqüència d’epidèmies que havien estat transmeses anys abans per indis de la costa que s’havien relacionat amb espanyols. Els virus van arribar abans que els colonitzadors.
Processos semblants van ocórrer a Sud-àfrica, Austràlia, el Canadà, Hawaii, etc. Els virus van facilitar l’expansió imperialista, encara que també la van retardar en les zones tropicals en les quals els europeus no estaven preparats per a resistir malalties de la zona, com la malària o la febre groga.
Ni la pesta negra va acabar amb el feudalisme, ni les epidèmies que van delmar a les poblacions indígenes expliquen que el continent americà s’incorporés al mercat mundial. Els processos històrics són molt més complexos i, sobretot, necessiten la intervenció dels humans per a prendre una determinada direcció. Aquests exemples, i uns altres, van modificar i van accelerar processos socials i, per tant, cal tenir-los en compte per a les perspectives actuals.
Què sorgirà d’aquesta crisi?
Si hi ha un denominador comú, sigui com sigui la tendència política o escola de pensament, és el reconeixement que res serà igual. El debat comença a partir del que es vol o pretén construir. Si res serà igual no cal reconstruir un passat que ens ha portat fins aquí, sinó transformar la societat, revolucionar-la, per a canviar-la en profunditat. El pensador italià Paolo Flores d’Arcais considera que “això implica posar en discussió privilegis, però una revolució és el mínim indispensable per a dir que el futur no serà dramàtic”.
No obstant això, caldrà salvar la distància entre la gravetat de la crisi i el nivell de consciència i organització de les classes populars. Amb l’excepció del Regne d’Espanya i Portugal, en tota Europa són les dretes els qui governen, i en molts països les tendències d’extrema dreta estan en ascens i l’empobriment de les classes mitjanes pot ser un brou de cultiu per al racisme, la xenofòbia i les propostes autoritàries. Les esquerres, els sindicats i l’associacionisme popular es troben en un moment baix i sense projectes unitaris i transformadors, però aquesta crisi podria canviar-ho tot, perquè quan cal enfrontar-se a una emergència sense comparació històrica, s’entra amb les idees i experiències del passat i la realitat obliga a enfrontar-se a reptes impensats.
El que sorgirà després d’aquesta crisi dependrà de la capacitat de mobilització i dels objectius que es plantegin. Els capitalistes i els governants, fins i tot encara que hagin de fer concessions, voldran reconstruir el sistema adaptant-lo a les noves circumstàncies, i probablement reforçant els seus aspectes antidemocràtics. La idea que el sistema podria col·lapsar per si mateix no té base: el capitalisme ha demostrat suficients vegades la seva capacitat d’adaptació (i encara que “col·lapsés”, sense una alternativa d’esquerres, seria un pas més cap a la barbàrie). L’objectiu de les classes treballadores hauria de ser el de transformar la societat, canviar les relacions socials i de producció com el mitjà per a millorar les condicions de vida, de salut i del planeta. La majoria d’aquests objectius comencen a estar definits per l’experiència d’aquestes setmanes de crisis i confinament. A Sin Permiso ja s’han avançat algunes mesures. https://www.sinpermiso.info/textos/en-la-encrucijada-satisfaccion-publica-de-necesidades-o-vuelta-a-la-austeridad
La combinació de mesures urgents per a respondre a la crisi amb propostes transformadores, de canvi social i polític, és el que permet establir una continuïtat entre les dificultats d’avui i la societat que volem. Una societat en la qual torni a ser prioritari allò públic, la qual cosa garanteix drets per a totes i tots, des de la sanitat fins als serveis socials i l’atenció als majors. Però també en àmbits com el financer: una banca pública per a gestionar el servei a empreses, autònoms, treballadors. Per què els diners públics que s’està utilitzant ha de passar per la banca privada? Un altre exemple: els governs parlen que probablement es veuran obligats a nacionalitzar empreses o sectors productius. Pensen en salvar els seus negocis, però és també un reconeixement del fracàs del model neoliberal existent. L’eficàcia ha d’estar en tots els àmbits lligada a l’interès públic, no al benefici privat, tant en la inversió empresarial com en el de la recerca, la cultura, la ciència i les arts.
Per a no repetir els errors del 2008, les mesures contra la desigualtat han de ser prioritàries. Cal ser audaços, les velles receptes ja no serveixen. Fins i tot al Financial Times ha de reconèixer que “redistribuir tornarà a estar en l’agenda i caldrà qüestionar els privilegis […] En aquest paquet hauran de figurar polítiques fins ahir considerades excentricitats com la renda bàsica universal i l’impost al patrimoni”. La lluita contra la desigualtat no és per a repartir la misèria sinó per a un repartiment més just de la riquesa. Com diu Flores d’Arcais, “si tenim tecnologia per a detectar els contagis, n’hi ha per a detectar les riqueses”. En aquestes circumstàncies, audàcia significa anar a l’arrel dels problemes, prendre mesures contra els quals més tenen.
La globalització capitalista està qüestionada, però no es tracta de tornar enrere, de tancar-se, sinó de fer un salt endavant en l’internacionalisme i en la cooperació. Es troba a faltar la coordinació entre les esquerres en l’àmbit europeu i internacional per a compartir idees, per a establir propostes, per a oferir a la població treballadora una perspectiva internacional, completament necessària per a respondre a aquesta crisi que afecta a tothom.
La nova situació no ha fet desaparèixer els problemes polítics que arrossegàvem: crisi de la Monarquia, rebel·lió catalana, llei Mordassa, etc. L’estat d’alarma ens ha inquietat més pels intents de controlar a la població amb l’excusa de combatre el coronavirus. El confinament ens ha ensenyat la necessitat de participar més en les decisions, de ser més amos de les nostres pròpies vides, i això vol dir tenir més drets i exercir més les llibertats. Si reconeixem que allò públic ha de ser més important, la res publica (la república) hauria de formar part dels nostres objectius de canvi, que no és només un canvi en la forma de govern, sinó també que siguin més pròxims els qui governin. L’estat d’alarma ha demostrat que la centralització de les decisions en poques mans ni és democràtic ni és efectiu. Una república suposa més i millors drets, la participació i decisió de tots els territoris i els ajuntaments (arraconats per les lleis de l’Estat) i, sens dubte, la democràcia és també el dret dels pobles a l’autodeterminació. Com ho és la continuïtat de la lluita per l’emancipació de les dones, per l’exercici ple dels drets i la igualtat, especialment pel que fa al combat contra la violència de gènere.
La gravetat de la crisi econòmica i social obligarà a repensar el funcionament de la societat i l’Estat. Enfront de l’anarquia i competència del capitalisme es necessitaria una planificació econòmica davant el desori que s’aveïna. Serà imprescindible decidir quins sectors són més necessaris i quals superflus, on invertir, etc. I perquè sigui una planificació democràtica i no decidida per uns pocs, caldrà comptar amb la participació i el control dels sindicats i les associacions veïnals i de consumidors. Apoderar a les organitzacions socials per a acordar, però també per a controlar als qui governen serà imprescindible per a situar a les persones en el centre de les decisions. Durant aquestes setmanes hem vist en moltes ciutats la capacitat d’autoorganització per a fer efectiva la solidaritat i l’ajuda mútua. Aquests organismes embrionaris són un fantàstic exemple de la capacitat de la gent per a respondre als problemes, una experiència que hauria de continuar i no limitar-se al període de confinament.
Les ciutats sense gairebé vehicles, moltíssim més netes de contaminació, ens han permès tenir una visió diferent del que podria ser una vida millor. “Salvar el planeta” exigeix prendre mesures radicals que retallin les emissions de CO₂, recuperar les ciutats per als seus habitants i compensar les enormes aglomeracions humanes amb mesures urgents de suport al Regne d’Espanya buidat. Això exigiria inversions per a transport públic, estudis per a canvis d’hàbits i horaris, etc.
Tot això no és un somni ni una utopia sorgida del confinament, sinó expressions concretes i objectives de les necessitats aparegudes durant aquestes setmanes i, sobretot, de projecció de futur. Compartir experiències i propostes des de diferents posicions, àmbits i territoris és el que pot permetre que es defineixi una reconstrucció possible i alternativa. I qui podria posar en marxa tot aquest pla? La pregunta planteja el problema de qui té el poder i de les forces socials i polítiques que podrien posar-lo en marxa. No existeix encara una resposta, haurà de ser un procés d’experiències, confluències, aliances, etc. que permetin saber si són possibles majories que apostin per un canvi social i democràtic.
La catàstrofe social que representen les epidèmies ens obliga a reconèixer les febleses, a mirar-nos al mirall com a societat i reflexionar sobre la que volem. Aquesta és una oportunitat per a fer-ho en benefici de la majoria (i no d’una minoria de privilegiats pel sistema social imperant). No cal desaprofitar-la. En La pesta de Camus llegim: “Els nostres conciutadans no eren més culpables que uns altres, s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que encara tot era possible per a ells, la qual cosa donava per descomptat que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, planejant viatges i tenint opinions. Com haurien pogut pensar en la pesta que suprimeix l’avenir, els desplaçaments i les discussions? Es creien lliures i ningú serà lliure mentre hi hagi plagues”. Perquè sortirem de la pandèmia del coronavirus, però encara ens quedarà pendent alliberar-nos de la pandèmia del capitalisme.
Nota:
1 Com a la Ilíada d’Homer (Que comença amb els soldats confinats per la pesta en un campament davant les mura-lles de Troia), Les guerres del Peloponès de Tucídides (segle V aC), la Torà, l’Antic Testament, el Decameró de Bocaccio (1351), el Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe (1722),L’últim home de Mary Shelley (1826), La pesta escarlata de Jack London (1912), La pesta d’Albert Camus (1947), Assaig sobre la ceguesa de José Saramago ( 1995).
Si voleu llegir l’article a la font original fes clic aquí