A peu cap al nord
Carles Girbau, activista social especialitzat en migracions, ens explica en aquest article els motius de l’èxode de milers de persones d’Hondures i el Salvador cap als EEUU i la seva relació amb l’augment de la xenofòbia i el menyscapte dels drets humans.
“Cada nou afany per aconseguir una vida digna posa en joc el conjunt de les relacions socials, i ens interpel·la a tots”.
Desafiant-ho tot, prop de 10 mil persones mal vestides i pitjor calçades, la immensa majoria en edat de treballar i 2.000 d’elles, menors, van sortir a peu en tres marxes des d’Hondures i El Salvador camí la frontera nord-americana. La més nombrosa, de 7 mil persones, ho va fer el 13 d’octubre partint de San Pedro Sula (Hondures).
Les marxes estan despertat una xarxa d’àmplia simpatia entre les poblacions que van creuant i també de recognoscible xenofòbia i racisme entre els governants. És l’odi als pobres i l’intent conscient i organitzat d’enfrontar als últims contra els penúltims. Donald Trump ha afirmat que tots els mals de món radiquen en aquesta gent que fuig de la misèria, i amenaça de descarregar tota la còlera de l’imperi sobre ella: fi de les ajudes als països que els permetin sortir, bales sobre els qui arribin a la frontera i deportació automàtica per a les persones que tot i així aconsegueixin creuar-la.
LA GÈNESI
“No ens anem, ens fan fora”. Aquesta és la frase que repeteixen quan els diferents mitjans de comunicació intenten buscar respostes al per què d’una sortida massiva que, per ara, sembla no tenir fi. Es tracta de raons profundes que es resumeixen molt bé en la resposta esmentada i que neixen d’unes relacions econòmiques marcades per l’imperialisme i la cadena de servituds generada en les diferents oligarquies de la zona.
El triangle nord de l’istme americà (Hondures, Guatemala i El Salvador), al qual se li suma ara la difícil situació a Nicaragua, suporta el despotisme d’empreses multinacionals que, a la calor de la globalització i els diferents acords de lliure comerç, han augmentat el seu pes sobre les economies locals fins a nivells abans desconeguts. Durant els darrers 5 lustres, els pobles de l’àrea han estat víctimes d’una guerra impositiva a la baixa entre els governs del isme amb l’objectiu d’atreure la màxima inversió estrangera possible. Les facilitats d’instal·lació, repatriació de beneficis i elusió fiscal per als grans capitals han representat el trasllat a aquesta zona de factories i tallers que exigeixen l’ús intensiu d’una mà d’obra amb baixíssims salaris, les conegudes com “maquilas” [1] , i la producció es troba bolcada cap al mercat mundial.
L’efecte en les ciutats ha estat clar: l’enfonsament (per la seva incapacitat de competir en preu) de l’escassa i precària indústria local. Al camp, els resultats del canvi climàtic en els rendiments agrícoles i la caiguda dels preus de productes com el cafè, així com l’increment del preu de productes bàsics de la cistella familiar han marcat la pauta.
L’Institut Nacional d’Estadística d’Hondures, d’on són la majoria dels caminants, situa en condició de pobresa al 68% de la població del país (6 milions de persones) i en pobresa extrema, al 44%. Així mateix, assenyala que la subocupació arriba al 56% del total d’assalariats i que el 75% d’ells reben menys d’una remuneració de subsistència.
Per la seva banda, a El Salvador, segons la Direcció Nacional d’Estadístiques i Censos, la pobresa arriba a més del 34% de la població i a les ciutats, la desocupació supera la taxa del 64%. Tot això per no parlar de la inseguretat generada per les “maras” i la policia als barris de les ciutats d’aquests països i a la qual, moltes de les persones que han iniciat aquesta marxa, es refereixen també com a raó de la seva sortida.
En resum, pobresa, inseguretat, canvi climàtic i incapacitat de fer-los front per part d’uns estats sense recaptació fiscal expliquen els motius d’aquest flux massiu de persones cap al nord.
SE’LS POT ATURAR?
A ningú li cap cap dubte que el govern dels EUA farà, com va fer la Roma imperial, tot el possible per evitar que aquesta marxa o altres creuin la seva frontera. També resulta segur que de gent com Trump i els que li donen suport, capaços de tancar a nens en gàbies, no es pot esperar un control de frontera seguint els criteris dels drets humans. Però no obstant això, igualment sembla clar que el moviment migratori no s’aturarà per això. Les xifres de les pròpies autoritats frontereres dels EUA indiquen que, fins a l’octubre d’aquest any, ja havien estat repatriades més de 50 mil famílies hondurenyes quan intentaven entrar al país.
Com vam assenyalar en un recent article en aquesta mateixa publicació: “El capitalisme es caracteritza per la radical i innegable separació entre els mitjans necessaris per a qualsevol producció i els productors, així com per la conversió de totes dues coses (mitjans de producció i productors) en mercaderies. Els mitjans de producció representen, com a mercaderia, capital i els productors són, en tant que mercaderia, força de treball. El primer no pot engreixar sense fer produir al segon i la força de treball no pot aconseguir mitjans per subsistir sense vendre als posseïdors del capital.
En altres paraules, mentre que per a poder subsistir la immensa majoria de la població hagi (obligatòriament) “vendre” la seva mercaderia (la seva capacitat de produir) als propietaris dels mitjans de producció (els posseïdors del capital) buscarà sempre la forma de fer-ho . I no hi haurà mur, llei o policia capaç d’impedir que això passi. Es podrà perdre la vida en l’intent, es podrà viure sense papers o sense drets, però al que s’està obligat és a intentar menjar. És aquesta condemna la qual irrefrenablemente impel·leix l’ésser humà a seguir als diners allà on es trobi i, en conseqüència, a migrar on aquests diners es troba avui hiper concentrat.“
El resultat d’aquesta realitat migratòria agreujada per la globalització ha transformat les ciutats en espais en què la concentració de mitjans de producció i productors es realitza per excel·lència, i en l’única forma en què aquesta es produeix, amb tots els matisos que es vulgui, és de manera sincopada, descontrolada, per al·luvió i brutalment inhumana.
Des dels primers temps del capitalisme fins als nostres dies, aquesta forma es reprodueix inexorablement, una i altra vegada. Les crisis són l’únic mitjà que té el sistema de “regular” aquest fet. Cap capitalista, i per descomptat menys encara cap treballador, sap quan es produeix la saturació (sobreproducció) capaç de transformar l’abundància en crisi, tampoc posseeix els mitjans per evitar-la. En conseqüència tampoc pot eludir les conseqüències que això provoca en la migració i / o la concentració de la riquesa.
FER FRONT A LA XENOFÒBIA I EL RACISME
El retrocés general de les condicions de vida que avui pateix la majoria de la població en el món també es pateix a les ciutats d’Estats Units o Europa, i igualment forma part de moviments poblacionals del sud (Espanya, Grècia, Portugal) al nord ( gran Bretanya, Alemanya o Holanda) de la UE. Com succeeix a Hondures o Guatemala (això sí, al seu nivell), hi ha el sorgiment d’unes cada vegada més visibles bosses de pobresa i pèrdua de drets en tots i cadascun dels Estats.
La reacció social i política a aquesta pèrdua de drets (la por a la fi de la seguretat) es troba lluny de ser homogènia entre les poblacions de l’anomenat primer món, però el general de l’opinió publicada coincideix amb que és, precisament aquesta por, el que es troba darrere de l’avanç de les posicions populistes de dretes que floreixen en el vell continent i als EUA.
Les receptes neoliberals per afrontar la crisi de 2008 han aprofundit, com es pot constatar per Eurostad, els atacs en aspectes bàsics de la vida de les persones, com ara la qualitat en l’ocupació, l’accés a l’habitatge, la salut o l’educació. Però alhora, també s’han aprofundit les polítiques de rebaixa fiscal als més poderosos i les inversions en paradisos fiscals, que s’han disparat entre 2008 i 2016 a més del 45% tal com assenyala OXFAM.
Resulta evident que crisi no ha estat igual per a tothom i que la seva sortida tampoc ha estat per a tots la mateixa. Ara que de les autoritats monetàries internacionals ja rebaixen les taxes de creixement i s’anuncia una nova crisi, les formes i receptes emprades en l’anterior marcaran clarament l’esdevenir.
La manera en què el sector dominant en la societat està encarant la recessió que arriba passa per reforçar la seva “guerra contra els pobres”. En altres paraules: treballa la fragmentació social a través de múltiples mitjans, com la reducció i segmentació de les polítiques socials, la restricció de drets polítics i socials, i la limitació del moviment de les persones. La guerra contra els pobres té un capítol fonamental en la guerra entre els pobres. O el que és el mateix, en la baralla entre un nombre cada vegada més gran de desposseïts d’una banda del pastís que cada vegada és més petita (salaris i política social).
Per la seva banda, un percentatge important de l’esquerra política respon a aquest fet amb una sola lògica: preservar el que es té. Una lògica molt conservadora i altament insuficient com demostren els últims 30 anys d’història. El marc legal actual i la seva concreció econòmica, si alguna cosa ens han demostrat, és la seva utilitat per generar l’actual desigualtat i no per impedir-la.
La posició més elaborada en aquest camp, ha estat l’assenyalada per Oskar Lafontaine i Sahra Wagenknech en el moment de llançar un nou moviment polític a Alemanya. Aquests destacats representants del partit d’esquerres alemany Die Linke, sostenen que cal frenar la migració, aportant raons precisament vinculades a les retallades que la política neoliberal ha comportat.
Aquesta idea conservadora de preservació, que la història mostra com empíricament impossible, concorda al seu torn amb la de la dreta populista i les seves fanfarronades verbals, policials i judicials contra els que vénen i contra els qui ja són aquí. Per aquest camí, l’esquerra social i política per descomptat no avançarà, sinó que ben al contrari, amarrada exclusivament al marc legal actual perdrà poc a poc la batalla que el populisme de dretes porta de la mà dels prejudicis i de la por a la inseguretat . I per tant, tampoc aconseguirà limitar la caiguda del nivell de vida entre les classes populars.
MÉS DRETS
Un potentíssim pilar que afavoreix la guerra entre els sectors populars, perjudicant a tots, es troba precisament en la seva diferència de drets. Units en la necessitat d’aconseguir feina i en el pagament de taxes, serveis i impostos, es troben alhora separats en la possibilitat de l’exercici ple dels seus drets.
Drets de residència, drets polítics, drets socials. Milions de persones comparteixen l’espai urbà però amb una manca d’igualtat efectiva que fomenta la seva fragmentació. A Europa o als Estats Units, el volum de persones immigrants, és a dir, d’aquells que ja estan en els seus territoris treballant i vivint supera àmpliament de mitjana el 15% del total poblacional. Mantenir aquesta divisió resulta, a part d’una prova evident de manca de democràcia, una base objectiva que perjudica el necessari esforç contra els prejudicis xenòfobs i el racisme.
Generar igualtat política, a partir de garantir drets de manera universal per residència, no per naixement, i articular-los a partir de les ciutats, per exemple, en tota la Unió Europea, suposa construir la resposta als problemes abans esmentats sobre bases diferents a la actuals. És donar seguretat de l’única manera possible. És donar-la a partir d’allò que uneix i no en allò que diferencia. A partir de la garantia dels drets, la seva defensa i la seva universalització entre aquells que ja comparteixen un mateix espai geogràfic. I dins de les garanties universals de dret que sostenen la llibertat a partir de la igualtat, es trobarien iniciativa com ara una renda bàsica universal, i altres drets universals com la sanitat, l’educació, l’habitatge, l’ocupació o els drets de vot i de participació política.
No sabem quin serà el final de les marxes cap als EUA empreses a peu per milers de persones del triangle nord del isme americà. Però sí coneixem que cada nou afany per aconseguir una vida digna posa en joc el conjunt de les relacions socials, i ens interpel·la a tots a mostrar-nos que el problema no s’ha de buscar en el que ve, sinó en els que ens fan fora a tots.
Carles Girbau, activista social especialitzat en migracions
notes: