Un quadre de Juan Genovés
Miquel Àngel Sòria, camarada del Vallès, professor de secundària de llengua i literatura castellana jubilat, apassionat de la literatura i la música i amic de la Fundació. Ens porta un article recordant l’obra de Juan Genovés que ens va deixar el passat 15 de maig.
Que la terra et sigui lleu.
El govern d’Espanya , ─més concretament el Ministeri de Cultura─ allà els anys 80, va tenir l’acudit de comprar un quadre d’un pintor espanyol i, a més a més, comunista. El pintor era Juan Genovés i el quadre L’abraçada. Un quadre que la Junta Democràtica havia utilitzat per fer campanya per aconseguir l’Amnistia (1976) i que a l’autor li havia representat una detenció durant sis dies a la Puerta del Sol.
Explicava el mateix pintor: “… i se pasaba mal, muy mal, ¿eh? Vinieron por el cartel, precisamente, pero me dio la sensación de que andaban buscando algo más importante, como si yo fuera a tener a Dolores Ibárruri debajo de la cama.”
I així, en gran manera, gira la part més coneguda de la història de Juan Genovés: relacionada a un cartell, ni tan sols a una pintura que és el que ell feia de manera habitual.
Ja només faltava que el cartell que lluïa al despatx dels advocats laboralistes del carrer d’Atocha quedés tacat per la sang del crim perquè, els que havien d’aixecar una escultura recordatori de la matança ─a la plaça d’Antón Martín, davant del 55 del carrer d’Atocha─ convertissin l’obra de Genovés en un símbol.
Estava clar que Genovés ho va veure amb bons ulls, ell que en els seus quadres feia una exaltació de la col·lectivitat, la que necessitava per sortir de la solitud insuportable.
“La constante de los grupos (dels que va formar part) viene porque he visto lo brutal de la soledad del artista. Estar solo como yo estoy aquí, dando vueltas, pensando solo, como en una jaula, no es una forma lógica de trabajar. Uno se ha de relacionar con gente, y porquè no en el arte. Se ha de trabajar en equipo.”
I jo crec que d’aquí venen els quadres amb multituds anònimes, com anònims són els personatges que corren a abraçar-se o les mans que s’amunteguen, com si fos un joc, en la seva aportació a la revista La Calle ─una carpeta col·lectiva en la que van participar també Alberti, Renau, Ibarrola, Equipo Crónica, Equipo Realidad, Alberto Corazón y José Ortega─.
He parlat de la solitud i no puc deixar passar la menció d’un altre element present a la seva pintura: la por.
Si algú no la capta, ens la mostra el mateix artista. Apareix la por amb la guerra civil. El barri de València on va néixer ─el barri obrer─ estava entre els dos bàndols i les bales passaven per les finestres obligant-los a posar-se a sota del llit.
“Al día siguiente ganan los republicanos y sacan a la gente de los cuarteles y los veo enfrente mismo de mi casa, con la cara a la pared, porque les iban a disparar. Es una cosa que se me quedó grabada. No le doy importancia, pero luego, al cabo del tiempo, vuelve y aparece en mis cuadros.”
Sota el franquisme, quan ja era conegut a tot el món, no exposarà fins l’any 1957.
Ara, com acostuma a ser un funcionament del més natural, algú correrà a fer una exposició antològica.
Com diu un amic artista, ens queda la seva obra. Juan Genové, et recordarem.