Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Racisme institucional i MENAS

Racisme institucional i MENAS

Paco Martin, estudiant de sociologia ens escriu aquest article sobre els “mal anomenats” MENAS i la situació que pateixen aquests menors de vulneració flagrant de drets humans i de la infància, en aquest cas, un cop arriben a l’Estat espanyol.

El terme MENA és un concepte que genera violència, racisme i estigmatització cap a aquest col·lectiu que l’únic que ha fet és emigrar dels seus països d’origen per tal de fugir de situacions que posaven en perill les seves vides i el seu futur digne, per intentar trobar una situació amb més oportunitats. En definitiva, una vida.

El terme de MENA fa referència les inicials de Menors Estrangers No Acompanyats. Aquest terme, però, s’ha de procurar d’evitar perquè es treu de context i està carregat d’estereotips negatius envers els i les joves migrants no acompanyades d’un adult.

Tot i que els i les Menors Migrants No Acompanyades (MMNA) o els menors amb trajectòria migratòria es tracta d’un col·lectiu que comparteix que són menors que han emigrat dels seus països d’origen sense un referent adult que els acompanyi, es tracta d’un col·lectiu heterogeni on cada un/a parteix d’una realitat distinta amb experiències particulars i personals diferents. Així, cada realitat és diferent i els motius pels quals decideixen emigrar són diversos: motius com les guerres, la pobresa, la discriminació, el gènere o les catàstrofes naturals (aquestes últimes s’han accentuat pel canvi climàtic) que pateixen als seus països d’origen.

Els processos de migració són canviants. Eva Jiménez (2005), investigadora i experta en temes de migració, distingueix 4 etapes migratòries diferents respecte a la migració marroquina a l’Estat espanyol: “Estableix una primera etapa amb l’arribada d’homes sols, una segona amb la reagrupació de dones i fills, una tercera protagonitzada per dones soles i una quarta etapa relacionada amb els i les MMNA i l’última etapa fa referència a les i els menors no acompanyats amb trajectòria migratòria” (Quiroga; Sòria, 2010)

El procés pel qual passen un cop trepitgen sòl espanyol i, per tant, són dins de l’Estat és força complex. Aquest procés s’inicia amb la detecció del menor per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Així doncs, a través de procediments jurídics, com la consulta de dades personals al Registre de Menors Acompanyats o a través d’algun document identificatiu (DNI, Passaport…), les autoritats competents procedeixen a saber l’edat d’aquests joves. En alguns casos, es realitza algun tipus de prova mèdica per tal de saber-ne l’edat. Aquesta opció però, és una opció que no està gens ben vista des del punt de vista dels drets del menor i de la infància pel que fa a legalitat però sobretot des del punt de vista ètic, ja que, com ens diu Georgina Oliva, la que va ser secretària d’Infància, Adolescència i Joventut el 2016, un nen de 14 anys del Nord del Magreb, té un cos molt diferent d’un nen de Gàmbia amb la mateixa edat, per tant, aquestes comparacions no poden ser en cap cas equiparables ni justes. Les proves mèdiques només s’haurien de fer si no hi ha altres mitjans de proves vàlids que acreditin l’edat del menor. El Ministeri fiscal s’encarrega de buscar aquests joves en els registres de MMNA.

Jordi de Minas (2016), educador que treballa a la Ciutat de la Justícia, que és on es troba la fiscalia de menors on se’ls identifica, explica que aquests menors estan sotmesos a protocols policials i accedeixen dins d’una àrea de custòdia de detinguts. És cert que són atesos i ateses per educadors i educadores, però amb supervisió policial en tot moment, és a dir, els tracten com si fossin detinguts.

No només pateixen en el viatge cap a l’Estat espanyol tota mena de violència, explotació o, en alguns casos, la mateixa mort, també són molt vulnerables en sòl espanyol.

Un exemple d’això podria ser que, quan aquests/es joves venen indocumentats, si es considera que un d’aquests/es és major d’edat hi ha possibilitats que acabi expulsat del país per la Llei de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Llei Mordassa, que permet les “devolucions en calent”, o tancats en CIES on també es produeix una vulneració flagrant dels seus drets i podria suposar un delicte de prevaricació per part de les autoritats competents.

A més, actualment assistim a pràctiques que consisteixen a tractar com a majors d’edat a menors que disposen de passaport vàlid. Aquesta pràctica consisteix a impugnar de manera il·legal el seu passaport amb suposades sospites de falsedat. Aquestes pràctiques tan qüestionades han arribat al Defensor del Pueblo de diferents llocs de l’Estat en forma de denúncia, al·legant que s’han trobat menors que no han complert ni els 16 anys al carrer sense cap mena de tutela per part de l’administració autonòmica. D’aquesta manera es vulneren els seus drets perquè no prima l’interès superior del menor i s’avantposa el manteniment de l’ordre públic amb la Llei d’Estrangeria per sobre de l’estatut del menor. Els poders i institucions públiques estan obligades a complir els drets dels infants i, com diem, en molts casos no ho fan.

Molts d’ells i elles, quan deixen de ser menors ja no estan tutelats per la Generalitat i acaben al carrer en l’absoluta marginalitat. En la teoria, un menor estranger no acompanyat no pot ser expulsat del país. Aquest, només pot ser expulsat o retornat al seu país d’origen si disposa de representant legal.

Les proves d’edat es porten a terme en instàncies sanitàries públiques i el o la menor sempre ha d’estar d’acord que es realitzin aquestes proves. Si no és així, se l’informa de les conseqüències jurídiques que pot portar per ell/com a persona en negar-se a fer-se la prova. Si el menor es nega malgrat tot, el Ministeri fiscal no pot obligar-lo ni imposar-li, ja que es podria estar violant el dret a la integritat física i moral del menor.

Aquest fet des del Ministeri es pot valorar com un indici que aquests menors que es neguen a fer les proves de determinació d’edat són majors d’edat, encara que aquestes sospites no es poden justificar de cap manera jurídicament i legal perquè no hi ha proves clares i objectives que acreditin aquest fet.

El racisme és un sistema de dominació i desigualtat social sota el qual, la població “blanca” domina a les minories no europees o occidentals a través de nombroses vies com són l’abús de poder, mitjançant el qual, es discrimina, margina i s’exclou tot aquell individu no-occidental, és a dir, és l’acció de discriminar algú que no és d’ètnia blanca pel fet de considerar-lo inferior, menys intel·ligent, amb menys drets…

Segons el lingüista i analista del discurs neerlandès Teun A. van Dijkl (2006) el “racisme institucional” o el que l’autor entén per equivalent, “racisme de les elits”, fa referència a totes aquelles pràctiques discursives organitzades des de les elits, com podria ser els debats parlamentaris de determinats grups polítics a les cambres de representants, les notícies als mitjans de comunicació de masses i a la premsa, entre d’altres. Aquests discursos són duts a terme per aquesta capa de la societat (elits) que, mitjançant el seu poder i a través de l’opinió pública, utilitzen aquest altaveu i legitimen aquests discursos carregats d’estereotips, aconseguint així que bona part dels membres de la societat acceptin i comparteixin aquest discurs.

El racisme doncs, no solament és exercit pels individus de manera personal, autònoma i individualitzada, sinó que també es nodreix per un bombardeig constant d’informació profundament estereotipada i sensacionalista per part de determinats mitjans de comunicació de masses i bona part de la classe política que fan generar un pensament col·lectiu que no es correspon amb la realitat d’aquests i aquestes joves.

Deixa un comentari

X