Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Cultura   /  Recuperació de la memòria artística amb Manuela Ballester Vilaseca

Recuperació de la memòria artística amb Manuela Ballester Vilaseca

Roser Pineda, professora jubilada de dibuix tècnic, artista i col.laboradora de La Directa escriu l’article següent sobre la figura de Manuela Ballester Vilaseca, gran artista republicana i comunista. És urgent recuperar la memòria, l’obra i el reconeixement de les dones artistes, que com a molts altres àmbits han patit la invisibilitat forçada imposada pel patriarcat. 

 

“No importa el principio ni el fin, lo importante es salir del camino, dar un salto y rodar por el camino, aunque las piedras y los espinos arranquen nuestra piel… abriendo un camino hasta el mar y dejarse ir …”. Manuela Ballester.

Manuela Ballester Vilaseca (València,1908- Berlín, 1994). Sabeu qui era? Va ser una gran artista, republicana i comunista, però… era una dona! I, si volem conèixer la seva vida artística cal que sigui reescrita des d’un altre lloc diferent a la Història oficial de l’Art d’aquest període, cosa que la societat patriarcal no pot fer. Potser a ella no la coneixeu, però segur que moltes coneixeu el seu marit: era un dels més importants artistes gràfics i cartellista de la Guerra Civil d’Espanya: Josep Renau.
El paper i el lloc de les dones en la història de la revolució espanyola encara està per acabar de narrar; la història actual continua narrant fets des dels paràmetres del patriarcat, per tant, exclou el 50% de les persones que van viure els fets: les dones. Les justificacions són conegudes: tot el que forma l’àmbit domèstic, que tradicionalment ha estat i està en mans de les dones i que és tan necessari per preservar la vida de les persones, no és considerat política ni ha de passar a la història oficial. I, fins i tot, la història que podríem considerar més democràtica és profundament androcèntrica.

Avui, quasi cent anys desprès, ens sorprèn i encara tenim sèries dificultats per entendre les conseqüències polítiques de la República, la guerra civil, la repressió feixista i la transició espanyola. Manuela, o Manolita Ballester, va viure en primera persona la caiguda de la monarquia i la proclamació de la II República de l’any 1931 sent artista, republicana i mare d’ un fill i d’una filla petits. La República va obrir un nou horitzó per a moltes dones: el 31 d’octubre de 1931 s’aprova a les Corts el sufragi femení. Les revolucions són sempre uns moments especials de canvis socials que cal aprofitar per fer surar les injustícies.

Manuela Ballester Vilaseca va néixer a València el 17 de novembre de1908. La seva mare, Rosa Vilaseca Oliver, diuen que era una dona valenta, de complexió petita, una valenciana amb molt de caràcter; i era modista, cosa que va ser de gran ajuda en totes les adversitats de la família i que la seva filla artista, Manuela Ballester, va saber aprofitar de manera creativa.
Cosir és una activitat que feien moltes dones del segle passat, però és una pràctica ancestral vinculada a la vida de les persones, en totes les cultures i pobles. Per cosir una peça de roba es necessita un gran enginy i creativitat i, tradicionalment, aquesta tasca ha estat assignada a les dones i, per tant, ha estat desvinculada de la història i de l’art.

• Retrat del seu fill Ruy Renau Ballester fet a Mèxicanys 40

El pare de la Manuela es deia Antonio Ballester Aparicio. Era un escultor i professor de l’Acadèmia de Belles Arts de València Sant Carlos. La filla revela en una entrevista que el seu pare era “un Donatello”. Manuela, per tant, rebrà una formació acadèmica d’art molt acurada. Amb només catorze anys ingressa a l’Escola de Belles Arts, a l’especialitat de pintura, i només entrar ja va destacar com artista. Va ser la primera dona o una de les primeres dones d’entrar a estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts, on les dones patien exclusió total. Manuela aprofitarà aquest perfeccionament acadèmic al llarg de la seva vida. Va obtenir diferents premis i va rebre encàrrecs importants, remunerats, que li van permetre viatjar a Madrid i veure el museu del Prado.

Manuela Ballester va tenir una participació molt activa en les avantguardes artístiques de València dels anys 30. La Sala Blava és el lloc on es reunien i debatien joves intel·lectuals que van marcar canvis estètics molt entrellaçats amb compromisos socials i polítics. El procés viscut des de finals dels anys vint fins la República va propiciar un espai de gran creativitat i llibertat d’arts a tots els nivells. El contacte amb els corrents i estils de les avantguardes artístiques d’Europa també hi va contribuir: Dadaisme fauvisme, expressionisme, futurisme, suprematisme i, finalment, surrealisme. Manuela Ballester contribuirà en tot el procés.

• 1929, portada de Manuela Ballester de la revista Blanco y Negro

Manuela va escriure i dibuixar en diferents revistes: Ecléctica, que era una revista valenciana de l’etapa 1928-1939, de pensament anarquista; a la revista Blanco i Negro podem veure, l’octubre del 1929, la portada dibuixada per Manuela, d’influència de l’Art Deco, on destaca la utilització de l’aerògraf, mèrit atorgat anys després al seu marit Renau.

Manuela també il·lustra portades de llibres i novel·les. Destaca la portada de la novel·la Babbitt, perquè li van encarregar a ella a través d’un concurs, on obté el primer premi convocat per l’editorial Cenit. En aquest concurs també s’hi va presentar el seu marit, Josep Renau, amb qui es casarà el 1932.

•Portades del 1931 de Manuela Ballester, entre elles la de la novel·la Babbitt

Manuela col·labora en la revista Orto, de pensament llibertari, vinculada amb persones de la CNT i a Andreu Nin (militant del POUM ). Era una revista que tractava no solament temes polítics, sinó també de cultura i de sexualitat.

•Portades de la revista Orto realitzades per Manuela Ballester.

Manuela Ballester també treballarà, per millorar els seus ingressos, fent portades de llibres a les revistes Hogar y Moda, Crónica i d’altres, dibuixant i dissenyant vestits, ja que coneix, per la seva mare, l’ofici de costura

•Dibuixos de Manuela Ballester a la revista Hogar y Moda i Crónica

Manuela, durant la República, crea i participa en l’Associació d’ il·lustradors i il·lustradores La Gallofa (1936-1939), que agrupa cartellistes i il·lustradors. I també, amb Renau, entra al Partit Comunista d’ Espanya, partit vinculat a la Unió Soviètica, i creen la Unió d’ Artistes Proletaris, més vinculada al PCE. El cartells i les il·lustracions que es realitzen en l’època representen un canvi molt important en la comunicació visual mass-media i en la propaganda política. Avui encara mantenen una gran actualitat i interès i són un referent per a molts dissenyadors, dissenyadores i artistes.

És una època de gran producció artística: a Manuela se li reconeix l’autoria d’uns quants cartells, però queda per estudiar i comparar la col·laboració de Manuela en l’extensa obra de Josep Renau, perquè l’experiència ens ha ensenyant que les dones han estat sempre, però sense figurar, sense deixar constància de la seva obra. Deixarem per a les generacions futures feministes discernir entre la producció artística de Josep Renau i la de Manuela Ballester, perquè el cert és que conservem pocs cartells signats per ella.

•Manuela Ballester, cartell amb motiu de les eleccions: animava les dones a votar el Front Popular.

Quan es proclama la República, Manuela Ballester i Josep Renau ja tenen dos fills, un nen i una nena, de 2 i 5 anys, Ruy i Violeta. Renau és nomenat director general de Belles Arts pel Govern de la República Espanyola i ha de marxar a Madrid. Serà ell qui el 1937 encarregarà el quadre Guernica a Picasso per al pavelló de la República de l’Exposició Internacional d’Arts i Tècniques, de París. Sabem que Manuela Ballester participa també en aquesta exposició amb una obra seva. Ballester durant la República és també una activista política: va a reunions i actes i treballa per les revistes Revista de las Mujeres antifascistas i Nueva Cultura, publicacions impulsades per la Passionària i el PCE. També col·labora fent imatges per a l’Exèrcit Popular. Manuela és, doncs, una dona molt activa i ocupada i té la sort de comptar amb la seva mare, Rosa Vilaseca, i dues germanes, Rosita i Fina, que l’ajuden en les feines de la casa i en la cura de les criatures.

La victòria feixista del 1939 obliga, a tothom qui pot, a anar a l’exili. Josep Renau s’exilia a França i poc després a Mèxic. Manuela Ballester, amb les seves dues criatures, la mare i les dues germanes creuen els Pirineus a peu. Existeixen testimonis d’aquesta travessa que són colpidors: pluja, fred i manca d’aliments. Perquè l’exili és una experiència injusta i duríssima que, desgraciadament, avui encara perdura per a moltes persones.

•Manuela Ballester La perla que naixqué en lo fang

A França, la família va ingressar en un camp de refugiats i trigaran temps a tenir les amistats necessàries per poder marxar a Amèrica a exiliar-se. Manuela, les seves germanes, la mare i la canalla petita aconsegueixen embarcar cap a Nova York i després, amb bus, fan el camí fins arribar a Mèxic, on es reuneix tota la família amb Josep Renau.

L’exili a Mèxic, en comparació amb les vicissitud passades, va ser lleu. Així ho testimonien els seus fills i Manuela torna a dibuixar i a pintar. Primer a Mèxic Districte Federal; després a Cuernavaca; i, finalment, tornen a DF. Sempre van viure en unes cases molt grans i atrotinades, però no hi feia fred. Allà hi podien tenir un despatx i un taller i sempre rebien moltes visites: polítics, exiliats del franquisme i artistes. L’àvia i les germanes de Manuela treballaven molt per tenir les coses a punt.

La Manuela acabarà tenint cinc fills: Ruy i Julieta, nascuts a Valencia i Totli,Teresa i Pablo, nascuts a Mèxic. Testimonis directes i un munt de llibretes escrites mostren com vivien. Manuela treballa sempre fins altes hores de la nit, escriu, porta una rigorosa confortabilitat de la casa i dibuixa. Com diu ella : “Mis manos llegan a todo”

L’any 1940 Manuela dissenya i recull informació sobre els vestits mexicans, investiga la forma, els colors dels vestits dels pobles indígenes i en fa un llibre que encara avui és un referent en la història del vestit de Mèxic. S’han constatat diverses opinions que consideren que ningú pot fer aquest llibre si no estima el poble mexicà.

•Llibre i exposició del dibuixos de Manuela Ballester

El 24 de maig de 1940 el pintor de murals del partit comunista David Alfaro Siqueiros és detingut i empresonat per intentar assassinar León Trotsky i deixa inacabat el mural que estava fent, anomenat Retrato de la burguesia. Renau és amic de Siqueiros i acabarà aquest mural estant al mateix partit. Posteriorment, el 1952 Renau rep l’encàrrec de pintar els murals de l’Hotel de la Selva de Cuernavaca. Testimonis molt diversos recorden com Manuela Ballester va estar a dalt de la bastida pintant murals, però mai en va rebre reconeixement ni autoria.

•Manuela Ballester , en el seu taller de Mèxic

Alguns testimonis dels fills i filles sobre la parella són colpidors: “les discussions eren constants…, la mare se’n retirava encara que sempre tenia la raó …, Manuela esperava massa vegades l’aprovació de Renau, però ella era molt millor…”. Totli Renau Ballester, el seu tercer fill, diu que: “l’origen de les bronques era que ella ho feia tot i el meu pare sempre de picos pardos …”. Això no és nou i mereix, un altre cop, la reflexió sobre el fet que el patriarcat ens travessa a totes les dones.

Segurament, a Mèxic, la parella va coincidir en algun moment amb altres artistes. Manuela és contemporània de Frida Kahlo, però també a Mèxic hi havia Tina Morotti, exiliada,i la pintora Remedios Varo, que va néixer a Girona o la Katy Horna, fotògrafa de la Guerra civil espanyola. Sabem, també per testimonis, que les baralles constants entre partits Republicans de la guerra civil van continuar entre molts exiliats, però va ser el mateix entre les dones? es van relacionar entre elles les dones artistes? totes elles van patir un denominador comú: la manca.

És evident que l’exili no va ser igual per a tothom i moltes dones van patir un doble exili. Manuela pertanyia al grup del PCE, vinculat a la URSS i l’estalinisme, que defensava la persecució i declarava traïdors els trotskistes, anarquistes i totes aquelles d’esquerres que pensessin com ells. Sobten les declaracions, en el film Manuela Ballester, El llanto airado de Rosana Renau Aymami que declara com de greu li sabia l’assassinat de Leon Trotsky. Aquesta és una part molt fosca de la història del socialisme, on hi va haver moltes víctimes que també requereixen una reparació i un estudi de la historia actual sobre fets tant greus dins de les files comunistes.

El darrer que queda per explicar d’aquesta gran artista és una mica trist. L’any 1957 Renau va marxar a viure i a treballar d’artista a Berlín est; Manuela, poc temps després el segueix amb els seus fills petits i arriben a la pàtria socialista on, teòricament, s’haurien de poder alliberar i ella s’hauria també pogut dedicar a l’art i a pintar lliurement, però no va ser així, Ell, Renau, sí que té encàrrecs.

•Manuela Ballester, La mujer dormida, 1975

Berlín és una ciutat molt freda i, més, si la comparem amb el país d’on venen. Ella ha de netejar, comprar, cuidar la casa i bregar en el seu entorn, en un idioma que no coneix. Acabarà malament: es divorciarà de Renau l’any 1966 i deixarà de pintar durant molts anys. Treballarà en una agència oficial de notícies, concretament, en una oficina del departament de llengua espanyola. La seva filla Julieta patirà una depressió greu i es suïcidarà i Pablo, el més petit dels seus fills, morirà jove per addicció a alcohol. Manuela tornarà a València l’any 1979 en plena transició per reprendre la seva activitat artística i realitzar algunes exposicions individuals. Participa, també, en diferents associacions i exposicions de les víctimes del franquisme, però no rep cap suport. Mentre que l’exmarit, Josep Renau, rep homenatges i reconeixement, ella es veu obligada a tornar a Berlín. El 1989 Manuela Ballester dona els seus arxius a la biblioteca i hemeroteca de Josep Renau, a la Fundació Renau de Valencia. Morirà a Berlín el 1994. Fins a finals dels anys vuitanta no es comença cap estudi d’aquesta gran artista, Manuela Ballester. Afortunadament, artistes valencianes feministes comencen els primers treballs i investigacions que encara no han acabat de reconeixement ..

Roser Pineda
amb la complicitat de Lluïsa Cunillera
Agraïment a la Maria José González, historiadora d’art i feminismes, la primera dona que em va explicar la història de Manuela Ballester.

Per saber-ne més:

Documental film:

Manuela Ballester, El llanto airado: http://www.tarannafilms.com/es/manuela-ballester-el-llanto-airado/

http://asri.eumed.net/10/manuela-ballester.html

http://www.inclusio.gva.es/documents/610706/162187124/Valencianas+celebres/668edbbc-bf5e-4a64-bb0b-78447f4e386c

Comentaris, opinions, informació addicional: 2

  • 9 de febrer de 2021

    Èxits i fracassos de dones, que han pagat un preu excessiu i, a sobre, ocults al reconeixement que mereixen. Gràcies per destapar una vegada més els seus fets.

  • Carme

    10 de febrer de 2021

    Cal veure la força de les dones al llarg de la Història i Manuela Ballester és un clar exemple. Cal seguir investigant sobre elles i donar-li el valor que les pertoca

Deixar una resposta a Carme Cancel·lar resposta

X