Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Una renda bàsica en l’actual situació i més enllà. De moment, guanya la banca

Una renda bàsica en l’actual situació i més enllà. De moment, guanya la banca

Nuria Alabao, Bru Laín i Daniel Raventós escriuen aquest article, publicat a la revista Sin Permiso on ens expliquen la situació extraordinària que estem vivint i el perquè és necessari  urgent una renda bàsica incondicional a tota la població. 

Davant una situació en la qual ningú, absolutament ningú, nega que serà, que és ja, extraordinària per desconeguda i desastrosa per a la immensa majoria de la població, no resulta estrany que la proposta de la Renda Bàsica – una assignació pública monetària incondicional a tota la població – hagi estat de les més escoltades i llegides en els primers dies de l’estat d’emergència. Persones que, segons declaracions pròpies, mai havien defensat aquesta proposta, davant la gravetat de la situació, la consideren ara “completament necessària”. Fins al mateix Financial Times publicava un editorial fa pocs dies en què sorprenentment manifestava: “… La redistribució ha de situar-se en l’agenda; els privilegis dels més rics han de posar-se en qüestió. Polítiques fins ara considerades excèntriques, com la renda bàsica o la imposició sobre la riquesa han de començar a considerar-se”. Però altres persones s’han enrocat encara més en la seva oposició a la incondicionalitat i la universalitat de la Renda Bàsica, quin dubte hi ha. Cal recordar que hi ha qui entén per Renda Bàsica les més variades i rocambolesques formes condicionades d’ajudes als pobres. Alguns dels seus “nous defensors”, en realitat defensen una prestació condicionada en alguna de les seves moltes variants. Apel·lar a la millora dels desastrosos programes autonòmics de rendes mínimes o garantides, fins i tot del millor, –sempre condicionats a la situació laboral–, com sembla estar estudiant el Govern, sembla una estratègia deplorable, més encara per als qui es troben (ja des d’abans del confinament) en els marges del mercat laboral.

Davant l’increment de veus que defensen la Renda Bàsica, s’han pogut llegir i escoltar al·legats més o menys tradicionals contraris a la proposta, però que s’emmarquen en aquesta conjuntura tan extraordinària. Una petita però molt representativa mostra d’aquestes objeccions a la Renda Bàsica que trobem últimament, és la següent:

  • Les ajudes han de dirigir-se als qui “més ho necessiten” i, per tant, han d’excloure’s als qui sobrepassen un determinat llindar de renda, a “qui no la necessita”. Dit d’una altra forma: la universalitat de la renda bàsica en aquesta ocasió és del menys oportú. Es tracta d’un anhel minuciós que afligeix als seus defensors.
  • Els recursos emprats per a finançar la renda bàsica haurien de llevar-se d’altres serveis imprescindibles com els serveis universals de sanitat i de l’educació pública. Aquesta és una proposta del tot punt inadmissible, més encara en un moment en què aquests serveis universals requereixen més i major finançament. Hi ha qui sense el menor rubor ha dit, davant una situació tan sensible per la precarietat sanitària de la pandèmia, que la Renda Bàsica seria en detriment de la sanitat pública!
  • La renda bàsica no és una mesura que per si sola pugui solucionar els problemes immensos que la crisi pandèmica –i, afegim, la situació prèvia econòmica de la qual partíem que ja apuntava negríssims núvols en l’horitzó– està generant.

Creiem que aquestes objeccions són molt fàcils d’abordar.

Les ajudes han de dirigir-se als qui “més ho necessiten”

No hi ha dubte que la universalitat de la renda bàsica resulta contra intuïtiva per a algunes persones. Per què la rebran també els rics?, per què no concentrar esforços en els qui més ho necessiten? És sabut que quan s’estableix una línia o llindar, podem cometre dos tipus d’errors: el fals positiu i el fals negatiu. El primer apareix quan algú “passa la prova” i no hauria de fer-ho, el segon quan algú “no supera la prova”, però hauria d’haver-la superat. El segon error és evidentment més perjudicial per als qui el poden sofrir. I hem de recordar que de la població pobre que existia abans de la crisi pandèmica en el regne d’Espanya només rebien rendes condicionades per a pobres menys del 8%? Com bé explica Scott Santens:

“Un estudi d’ajudes condicionades en 30 països va trobar una mitjana d’error sorprenentment alt. Si el seu objectiu fos portar menjar als desnodrits, penses que condicionar l’assistència als quals estan en el 40% inferior es traduiria en una assistència a la majoria dels desnodrits? Pot ser que ho pensis, però segons l’estudi, et faltaria un enorme 50% d’ells. Un altre estudi amb 38 programes d’ajudes en 23 països va trobar que apuntant a la pobresa s’exclou entre el 44% i el 97% de les persones a les quals els programes estan destinats a arribar. Així de fàcil és traçar una línia i deixar fora a la majoria de les persones a les quals vols ajudar.”

En un estudi recent es va revelar que els qui perceben ajudes com a “mereixedors” i els qui no la perceben com “no mereixedors” es divideixen de forma molt marcada amb relació a la seva satisfacció amb el govern: entre els primers augmenta un 0,6%, en els segons disminueix un 10,5%. Això equival a mostrar que la valoració negativa del govern és 17,5 vegades superior que la positiva. Un govern hauria de tenir això molt compte.

I l’objecció que creiem més important: si una Renda Bàsica es finança, com s’ha proposat, mitjançant una reforma de l’IRPF que beneficiï al 80% de la població menys rica (la situada per sota del 20% més ric), qui “no el mereix” el pagarà en la declaració d’IRPF corresponent. Encara més, en la situació tan extraordinària que estem vivint, com s’ha proposat una cosa encara més senzilla per la convicció de la urgència que s’ha d’adoptar: que es doni a qui ho demani sense comprovacions llargues i inútils a priori. I si algú “que no ho mereix” la demana i la rep, que se li descompta en la declaració d’IRPF del 2021. L’Estat té molts recursos perquè “qui no el mereixi” no s’aprofiti de la situació. Però l’important és que qui ho necessita la rebi segur. D’aquí la conveniència de la universalitat.

Encara podem trobar aquests dies a polítics i acadèmics d’esquerres –als de dretes ja se’ls suposa– que consideren que la Renda Bàsica és una mesura cara. Cara? Escrivia recentment Luis Flores d’Ecologistes en Acció: “A Europa, el Quantitative Easing anunciat pel Banc Central Europeu té el trist nom de Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP). Disposa de 750.000 milions d’euros”, que en gran part es destinaran, com ha denunciat Ecologistes en Acció, a comprar bons de les principals corporacions del continent (aquí la llista completa). Entre els beneficiaris es troben algunes de les empreses de combustibles fòssils més contaminants, com Enel, Total, Repsol, Shell, Naturgy, o ENI. Per a molts “opinòlegs” tant de dreta com d’esquerra –que també n’hi ha– sempre sembla car quan es tracta de mesures que van destinades a la població no rica. El trist i alarmant, sobretot per als d’esquerres, és que no semblin tan cares en el primer cas.

L’estat té molts recursos que no ha utilitzat: retallar el pressupost de l’exèrcit de més de 10.000 milions –de fet, ha optat pel contrari, donar-li protagonisme; perseguir decididament el frau i l’evasió fiscal –es calcula en més de 140.000 milions d’euros de fortunes procedents del regne d’Espanya, això és, més del 10% del PIB; retirar la nacionalitat a qui no pagui els impostos que deuria a partir de determinat volum; etc. En fi, potser més aviat que tard sigui evident per al mateix govern que és més costós no implantar una Renda Bàsica que posar-la immediatament en funcionament, especialment en termes humans i socials, en particular per a les dones que majoritàriament es troben en pitjors condicions econòmiques que els homes.

Els recursos emprats per a finançar la renda bàsica haurien de llevar-se d’altres serveis imprescindibles com els serveis universals de sanitat i de l’educació pública.

Els recursos de la Renda Bàsica no tenen per què sortir de serveis universals imprescindibles com la sanitat i l’educació pública. De fet, els qui defensem que la Renda Bàsica ha de convertir-se en una eina d’emancipació, la seva implementació ha d’anar juntament amb la defensa i a l’ampliació dels mecanismes de renda indirecta com són els principals eixos de l’estat del benestar: salut, educació i dependència. És per això que, en l’esmentat model de finançament no es lleva ni un cèntim de tots aquests serveis, encara que podrien llevar-se perfectament d’altres partides pressupostàries, com l’exèrcit, la casa reial, etc. I poden obtenir-se també altres ingressos amb un marcat objectiu més igualitari. Vegem un exemple: si solament s’implantés un impost del 10% a la dècima part més rica de la població del regne d’Espanya (sense comptar el seu habitatge de residència), podrien obtenir-se més de 84.000 milions d’euros. Repari’s que aquí no es té en compte els diners que els més rics tenen en paradisos fiscals i solament es comptabilitza la riquesa coneguda. 84.000 és una quantitat impressionant. Així i tot, aquest 10% de la població continuaria sent rica, sense cap dubte. Un altre exemple: també podria implantar-se un impost segons el nivell de riquesa, tal com proposa Piketty en el seu últim lliuro Capital i ideologia: a qui disposi de 100 vegades el patrimoni mitjà, se li aplicaria un tipus del 10%; a qui el tingui de 1.000 vegades, del 60%; a qui el tingui de 10.000 vegades, del 90%. Possibilitats hi ha moltes.

Entrem així en una qüestió fonamental: la necessitat de replantejar democràticament els drets de propietat. Les grans constitucions republicanes –la mexicana de 1917, la de Weimar de 1919 o la de la segona república espanyola de 1931, entre altres– van especificar clarament que la propietat privada havia d’estar al servei de l’interès públic. Posem solament el que deia la mexicana: “la nació tindrà el dret d’imposar a la propietat privada les modalitats que dicti l’interès públic”. El que ja s’ha convertit en un clam és que no pot mantenir-se el nivell accelerat de desigualtats emprès a partir de les últimes dècades del segle passat. Recordem que el regne d’Espanya s’ha convertit en el tercer país amb major desigualtat de la UE28, només per davant de Lituània i Letònia. I això és així, no solament perquè les riqueses immenses no generen –en contra del que es diu insistentment per part dels seus apologistes– majors nivells d’eficiència, sinó també i molt especialment perquè les grans riqueses suposen una amenaça a la llibertat de la majoria. Com deia un filòsof del dret, no fa molt: “la institució de la propietat privada no pot considerar-se legítima quan uns pocs posseeixen tot i la resta res”. Els actuals oligarques, els qui posseeixen immenses i desproporcionades fortunes, disposen de sobrats mitjans perquè els governs vagin a favor seu mitjançant amenaces, suborns i pressions. En aquest cas, no és el criteri de majoria democràtica el que preval, sinó el de la majoria de riquesa. Criteri no democràtic per excel•lència.

La renda bàsica no és una mesura que per si sola pugui solucionar els problemes immensos que la crisi pandèmica està generant.

Per descomptat que la Renda Bàsica no és una mesura que per si sola pugui fer front a tots els problemes plantejats abans, durant i després de la crisi del coronavirus. Ningú defensa semblant neciesa. La Renda Bàsica seria una mesura, sens dubte de gran envergadura, de política econòmica. Però la política econòmica està formada per un conjunt molt ampli de mesures fiscals, monetàries, laborals… Això és el que diferencia precisament les propostes d’esquerra i de dreta de la Renda Bàsica: 1) com es finança –que és com dir quina part de la població guanya i quina part perd– i 2) les mesures que han d’acompanyar-la. Ningú proposa la Renda Bàsica com l’única sortida als problemes originats pel coronavirus, però sí que és una mesura que apunta a possibles horitzons post-capitalistes o, almenys, de millora molt substantiva dels actuals estats del benestar, tant per a ara mateix, com sobretot per a quan hagi passat l’actual estat d’emergència.

L’obsessió per la relació salarial que mostra bona part de l’esquerra en les seves propostes sembla conformar-se amb una assumpció del statu quo basat en l’extractivisme urbà i el parasitisme immobiliari i turístic, incapaços de garantir ocupacions estables ni de qualitat, i d’una inexistent i difícilment recuperable “indústria nacional”. La proposta del Pla de Xoc Social redactada per molts sindicats, associacions i moviments socials en el qual es defensa, no solament una Renda Bàsica universal i incondicional sinó també una multitud de mesures necessàries per a fer front a la magnitud de la catàstrofe social i econòmica en la qual estem immersos, assenyala altres possibles camins, i apunta més enllà de la ineficiència i del silenci administratiu, de les draconianes condicionalitats i de les mesures disciplinessis que acompanyen les ajudes per als pobres.

Un món s’està acabant, i la UE i els governs dels Estats que la componen pensen amb patrons del vell món. Les mesures acordades per la UE el dijous 9 d’abril són un autèntic fracàs de “solidaritat” i completament insuficients i inadequades, la proposta de l’anomenada Renda Social Extraordinària del govern espanyol és un petit pegat per a tan gran ferida.

Un món s’acaba i la població no rica es va enfonsant amb ell. El món que ve serà millor o pitjor? Depèn dels objectius que s’imposin. Com en una reincident lluites de classes. Una vegada més, va guanyant la banca.

Llegir a la font original: https://www.sinpermiso.info/textos/una-renta-basica-en-la-actual-situacion-y-mas-alla-de-momento-gana-la-banca

Deixa un comentari

X