Retornar a Marx
Juanma Rodriguez, Secretari General de la Joventut Comunista de Catalunya i membre del Consell Nacional d’EUIA, escriu aquest article sobre el procés col·lectiu en la formació del pensament marxista i la necessitat de rellegir els classics per entendre el present.
Quan els nostres ulls es posen davant d’un gran llibre, ja sigui de teoria política o d’una novel·la, acostumem a concebre l’obra com el resultat del treball solitari d’un geni tancat en el seu món d’idees, en la formulació precisa de cada frase i en l’encaix coherent de les idees que vol expressar. Tenim sovint una visió força liberal de la creació de les idees, fruit d’una ideologia dominant en la que és natural que només poques persones puguin crear grans obres. Així és com coneixem la Sagrada Família pel seu arquitecte, i no pel treball de milers de persones que l’han construït durant dècades, de la mateixa manera que coneixem les piràmides pels faraons que ordenaren construir-les, i un llarg etcètera de grans aportacions a la humanitat. En el cas dels grans pensadors no és gens diferent, també en el cas de Marx.
És cert que no tothom té els mateixos coneixements, i que realment existeixen genis. Sempre han existit persones amb una gran capacitat que, a més, han pogut gaudir d’un entorn i d’unes condicions socioeconòmiques de partida que han facilitat l’eclosió del seu potencial. No intento descobrir l’aigua tèbia. El que també és cert és que darrera de les grans obres del pensament hi ha un treball invisible. En el cas de Marx, tot i que podem considerar-lo un geni –es pot comprovar en la seva correspondència- també existeix tot un treball i uns debats previs, així com un treball col·lectiu, que van bastir tota una nova visió del món que aniria molt més enllà dels seus llibres, i seria capaç de construir un moviment polític que duraria fins els nostres dies. Aquesta realitat és narrada a la perfecció la pel·lícula El Jove Karl Marx, una pel·lícula en la que es pot observar com la proposta perfilada en el Manifest del Partit Comunista, i en altres obres, no fou tant l’obra d’un gran geni solitari, sinó una elaboració col·lectiva que va saber compaginar una fina prosa amb una finalitat pràctica.
Recomanacions cinematogràfiques a part, l’esquerra en general, i la de tradició marxista en particular, necessita retornar a Marx, però també a Engels, a Jenny i a Mary. Marx fou, en realitat, un equip i una acumulació d’aprenentatges col·lectius que culminaren en una cosmovisió basada en dos principis revolucionaris (també avui): en primer lloc, la realitat es fonamenta en la realitat material; en segon lloc, tot està en constant moviment i canvi. Amb aquesta base, “l’equip Marx” elaborà una proposta política sòlida en una gran quantitat de textos, i generà un moviment d’abast internacional i de gran arrel entre la classe obrera del que sorgirien autores i autors que l’alimentarien en la teoria i la pràctica. Tot i això, sempre va existir una pugna entre aquells que propugnaren un marxisme anti-marxià, és a dir una continuació que anava en contra de la base revolucionària del pensament de Marx, i els que pretenien mantenir viu el nervi subversiu i materialista. En resum, sempre ha existit una dura batalla entre qui ha volgut retornar a Marx i qui, sota la coartada de l’actualització, l’ha despullat de la base de la seva cosmovisió revolucionària.
És possible que es pugui confondre retornar a Marx amb una ortodòxia mal entesa, i fins i tot qui confongui l’ortodòxia amb l’escolàstica soviètica. Retornar a Marx, lluny d’interpretacions equívoques, vol dir recuperar la voluntat d’entendre el món des d’un visió científica, material i dialèctica. Vol dir concebre el marxisme com el va descriure Manuel Sacristán, com “l’intent de formular conscientment les implicacions, els supòsits i les conseqüències de l’esforç per crear una societat i una cultura comunista”, i sobre tot, tal com va escriure a Sobre el Anti-Dühring, “i així com canvien les dades específiques d’aquest esforç, els seus supòsits, les seves implicacions i les seves conseqüències fàctiques, han de canviar els supòsits, les seves implicacions i les seves conseqüències teòriques particulars: l’horitzó intel·lectual de cada època”.
En l’actualitat, una part considerable de l’esquerra ja no pretén crea ni una societat ni una cultura comunista. Tot i això, continua existint una esquerra alternativa a l’esquerra socialdemòcrata oficial, que pretén construir una societat sense classes i que vol mantenir viu el llegat d’Espartac del que parlava Walter Benjamin a Tesis sobre la Filosofia de la Historia: el llegat de la lluita contra tota una història de submissió de les classes subalternes. L’abandonament de gran part de l’esquerra d’aquest llegat ha tingut com a conseqüència l’abandonament de Marx, fins i tot després d’haver-lo convertit durant anys en una icona inofensiva que arribava a caure simpàtic en certs cercles acadèmics. D’aquell abandonament, aquest fangar ideològic.
En el fangar ideològic de l’esquerra tot s’hi val. Valen les teories econòmiques que obvien l’arrel de l’explotació laboral, i per tant de tota la cadena d’explotacions col·laterals. Valen les propostes basades en un no-res idealista. Valen les repúbliques proclamades de forma simbòlica. Valen tots els teòrics que s’esforcen més en comunicar que en construir noves teories. I el més perillós: es normalitzen les teories que neguen el pensament científic, i les pràctiques anticientífica que poden posar en perill la salut de les persones. L’esquerra d’avui (no tota, per sort) ha organitzat conferències en les que es neguen avenços científics, com les vacunes, que han eradicat malalties mortals. L’esquerra, excepte la de tradició marxista (sense negar que, en certa manera, també ha estat influïda pel pensament pseudo-científic), s’ha deixat emportar per una tendència a caçar modes intel·lectuals i culturals, oblidant la necessària elaboració col·lectiva de teoria pròpia que doni resposta a les noves realitat. Ha acostumat a confondre l’actualització de la seva proposta política amb la negació de la clàssica, i amb la compra de totes aquelles idees que semblessin noves. Va comprar certs elements del neozapatisme per la novetat que va representar en el seu moment. Va comprar, i segueix comprant, el republicanisme oblidant que fins i tot en la república democràtica “no és més que una màquina per a l’opressió de la classe obrera per la burgesia, de la massa treballadora per un grapat de burgesos”. Compra i compra teories. Externalitza l’elaboració teòrica, la deixa en mans dels cercles acadèmics, de “gent que en sap”.
Retornar a Marx és molt més que retornar al nucli i al nervi subversiu de la seva visió del món. Vol dir, també, recuperar l’ambició de conèixer el món a partir d’una perspectiva pròpia, i sobretot transformar-lo. Vol dir estudiar críticament (no copiar o assumir) les teories existents en cada moment sobre les noves realitats, com va fer Marx amb les teories passades i coetànies (des dels filòsofs de l’antiguitat, fins als socialistes del seu moment, passant per l’economia clàssica), per recollir les dades específiques i construir una teoria que serveixi al moviment per transformar la realitat, i construir, com deia Sacristán, una societat i una cultura comunista. Retornar a Marx vol dir, en definitiva, recuperar l’elaboració teòrica amb una finalitat pràctica, des de dins del mateix moviment, i (a poder ser) amb una prosa exquisida.