Salut i dones migrades
Per Tania Hahn Utrero, estudiant de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i que realitza pràctiques a la Fundació. Aquest article és un breu resum de la situació actual de l’assistència sanitària a les dones migrades a Catalunya i a Espanya. Basat en la informació que han publicat Correo Farmaceutico, Alianza por la Solidaridad i RAISA.
Aquest article s’emmarca dins del butlletí especial “Veus de dones” que la Fundació l’Alternativa dedica al 8 de març. Aquest any el “Veu de dones” se centra en les experiències de les dones migrades. Des de la Fundació, hem volgut reflexionar sobre el tema de la salut, per tal d’encendre el debat i la reflexió sobre l’accés a un bé tan bàsic com és la salut. Aquest tema ens afecta de manera diferent a dones i homes, però també hi ha diferències entre les dones segons la nostra realitat. És important conèixer aquestes realitats per plantejar-se com canviar-les.
Entenem la salut com la descriu l’Organització Mundial de la Salut, com l’“estat de complet benestar físic, mental i social; no només l’absència d’afeccions o malalties”.
Davant la migració i la salut ens trobem amb dos casos diferents que tenen una diferència molt important. La manera d’entrar a l’Estat determinarà si les persones tenen accés a un bé tan bàsic com és l’accés a la salut pública o no.
Des del 2012, amb la reforma del PP, es va donar una exclusió sanitària de milers de persones del sistema sanitari espanyol. Va limitar qui podia accedir-hi, i les principals afectades van ser les persones migrades. L’any 2018, el govern del PSOE va modificar el decret, reivindicant l’atenció sanitària universal. Tot i el caire progressista del seu discurs, moltes persones segueixen en exclusió del sistema sanitari.
La modificació del PSOE té un apartat en concret que provoca aquesta exclusió de les persones migrades. Abans de la modificació del decret del PP, la plataforma “Yo sí sanidad universal”, ja va manifestar que aquest apartat perpetuaria l’exclusió de les persones migrades. El decret contempla que, perquè les persones en situació irregular tinguin accés al sistema de salut públic, aquestes han de passar un complex sistema burocràtic en el qual han d’acreditar haver estat empadronats almenys 90 dies a l’Estat.
Aquesta clàusula es justifica per lluitar contra l’anomenat turisme sanitari, que consisteix en el fet que persones residents en països on la sanitat és privada venen a l’Estat espanyol per accedir a una sanitat en la qual no han de pagar, tenint els recursos per fer-ho.
Però a les persones que entren de manera irregular al territori no se’ls hi aplica aquesta condició de turistes, són persones en situació irregular des del primer dia. Per tant, és necessària una legislació que distingeixi entre els dos tipus de realitats diferents. És a dir, durant els primers tres mesos, hi ha un grup de persones migrades que no tindran accés a atenció mèdica.
El decret de 2012 també establia que en qualsevol cas les dones embarassades i les menors sempre haurien de tenir accés a l’assistència mèdica. Sota la justificació del turisme sanitari, el decret del 2018 elimina aquesta excepció i deixa desemparades a les dones embarassades i a les menors.
En aquest punt, estan vulnerant un altre dret més, que és el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs. Les dones que així ho vulguin no deixaran d’avortar encara que no hi tinguin accés. L’exclusió del sistema sanitari dels avortaments no acaba amb aquests. El que fa és que empeny les dones a avortaments clandestins i tècniques perilloses sense control sanitari que posa en risc les seves vides. Més enllà de l’educació sexual per prevenir els embarassos no desitjats, les dones han de poder interrompre l’embaràs en el moment que així ho desitgin.
Una persona migrada que entra en situació regular al territori té accés directe a la salut universal. Les persones que fa més de tres mesos que estan empadronades també, tot i que després d’un llarg procés burocràtic que sabem és una altra forma d’exclusió i de desincentivació.
Però aquí no acaben els problemes. Sovint el personal sanitari adopta actituds paternalistes davant les persones migrades. Com relata una testimoni,
“Los médicos te miran con la mirada baja porque no sabes hablar bien, porque llevas el pañuelo”
Aquestes actituds fan que el personal sanitari actuï diferent davant de persones segons el seu origen i treuen capacitat d’agència a les dones migrades per decidir sobre la seva pròpia salut. És per això que les dones migrades també accedeixen menys a serveis sanitaris destinats a les víctimes de violència de gènere, tot i ser un col·lectiu que la pateix més que les dones nascudes al territori espanyol. Com sabem, la salut va més enllà de malalties, i el tractament davant la violència de gènere és molt important.
Per posar fi a la discriminació que les dones migrades pateixen al sistema sanitari, necessitem una llei de salut universal, que contempli les diferents realitats de les persones migrades i garanteixi l’accés a la salut per tothom. Necessitem també formació pel personal sanitari, que en moltes ocasions ells mateixos demanen, perquè puguin exercir la seva feina de manera completa.
També advoquem perquè s’informi a totes les persones de quins són els seus drets perquè es puguin empoderar i reclamar el que és seu. El fi de l’excessiva burocràcia que dificulta l’accés a la salut. En definitiva, garantir el dret a una sanitat pública i universal per a totes les persones.
Informació estreta de: