Setembre 1917: pa, pau i terra
En el marc de la Universitat Progressista d’Estiu que es va celebrar al juliol, vaig tenir l’honor de participar amb Antoni Domenech a l’última conferencia que va fer en públic. Va ser sobre el centenari de la revolució russa i al final de debat va pronunciar unes paraules que formen part del seu llegat: El pitjor error que es pot cometre és mirar al passat amb condescendència. Aquesta sèrie d’articles commemoratius de la revolució (publicats a Sin Permiso) tenen la doble funció d’explicar els fets i reflexionar sobre ells, vull dedicar-li aquest article com a homenatge. Miquel Salas.
Els últims dies d’agost de 1917 es va produir el fracassat intent de cop d’estat dirigit per Kornilov. El seu objectiu era ben clar: “Ja és hora de penjar als agents i espies alemanys, capitanejats per Lenin i dissoldre el Soviet d’obrers i soldats, però dissoldre’l de manera que no tingui possibilitat de reunir-se a cap lloc” (Conversa de Kornilov amb un dels seus subalterns). Va tenir el suport de la classe capitalista, els terratinents, els oficials de l’exèrcit i alguns regiments, en contra es va trobar a les classes treballadores i a la majoria dels soldats. A la burgesia i als generals tsaristes acostumats a manar i a ser obeïts els costava entendre que la revolució havia alliberat l’ànim i la consciencia de treballadors i camperols, que no acceptaven les ordres dels de sempre i menys el fuet. El cop militar es va trobar aïllat, els ferroviaris aixecaven els rails o desviaven les tropes cap a vies mortes, els treballadors de Correus i Telègrafs informaven als soviets de les comunicacions dels colpistes, s’organitzava la defensa obrera i camperola, milers d’obrers van anar armats a protegir els barris i les fàbriques, es va cridar als mariners de Kronstadt, als que el govern de Kerenski havia injuriat i perseguit, per a la defensa de Petrograd, en torn als soviets es formaven “comitès per la lluita contra la contrarevolució”, dels que se’n comptabilitzaren 240. Aquest fracàs va representar la incapacitat de les classes poderoses per a dirigir el país; en canvi, pels de baix va significar un impuls per la seva organització i la confiança de que no només podien impedir un cop militar sinó també organitzar el país d’una manera diferent, a favor de les classes treballadores i camperoles.
Després de l’intentona militar tot va quedar al descobert: o es prenia el poder o un altre Kornilov s’imposaria sobre la revolució. Durant aquests dies, finals d’agost i principis de setembre, es va haver d’aprendre una lliçó de tàctica revolucionaria. Recordem que des de juliol els bolxevics eren perseguits, que Lenin estava amagat i que Trotsky i altres dirigents eren a la presó, que Kornilov havia estat nomenat cap de l’estat major per Kerensky i que el govern i la burgesia havien desencadenat una ofensiva contra les conquestes de la revolució. Què fer? Combatre contra Kornilov i defensar el govern Kerenky? Deixar que caigui el govern? Lluitar per acabar amb els dos a l’hora? S’estaven mesurant les forces de la revolució i també les seves possibilitats immediates. Son moments en els que poden produir-se reaccions defensives, d’”unitat de la democràcia”, de situar-se darrere el govern, per més odiat que sigui.
Trotsky relata que obrers i mariners s’acostaven a la presó on estava detingut amb altres dirigents, com Raskolnikov, bolxevic de Kronstadt. “No ha arribat el moment de parar al govern?” preguntaven. “No, encara no ha arribat, recolzeu el fusell sobre l’espatlla de Kerensky i dispareu contra Kornilov. Després ajustarem comptes amb Kerensky”, se’ls contestava. La revolució és una escola de tàctica i estratègia. Lenin, des del seu amagatall a Finlàndia, escriu: “la rebel·lió de Kornilov ha demostrat a Rússia el que la història havia provat a tots els països: que la burgesia traeix el país i comet qualsevol crim per tal de retenir el poder sobre el poble i els seus guanys”.
Les masses evolucionen cap al bolxevisme
La resposta al cop va reanimar als soviets, debilitats després de les jornades de juliol i va orientar les masses cap al bolxevisme. Ja no quedava cap altre camí. Les masses havien confiat en la coalició entre menxevics i burgesos, però tot continuava igual. La pau no arribava, la fam assetjava les ciutats, els capitalistes tancaven les fabriques i la terra no es repartia entre els camperols. Mentre es combatia el cop militar el soviet de Petrograd va acordar per majoria una resolució a favor de que tot el poder passes a mans dels soviets. El 5 de setembre el de Moscou va prendre la mateixa decisió i progressivament altres ciutats, com Kiev, Saratov i Ivanovo-Voznessenk. Durant les setmanes següents la majoria dels soviets d’obrers i de soldats passen a tenir majoria bolxevic. El 8 de setembre, els mariners del Bàltic exigien l’armistici immediat en tots els fronts, l’entrega de la terra als comitès camperols i la implantació del control obrer de la producció. Tres dies després s’hi suma l’esquadra del Mar Negre. És un impuls que ja no es frenarà. El 23 de setembre, dies després d’abandonar la presó, Trotsky és elegit president del Soviet de Petrograd. Una resolució proposta per Lenin explica: “Els fets (…) es desenvolupen amb tant increïble velocitat (…) que el partit no s’ha de proposar de cap manera accelerar-los (…) tots els esforços s’hauran d’orientar-se a no quedar-se endarrerits.”
Com va ser possible l’èxit del bolxevisme? Quan al febrer va començar la revolució el partit bolxevic era una organització debilitada per la guerra i la repressió. La major part dels seus dirigents eren a presó o a l’exili i durant les primeres setmanes els va costar orientar-se en la nova situació. Quan a l’abril torna Lenin de l’exili el partit es rearma perquè la revolució prengui un nou desenvolupament. Durant els primers mesos va ser un partit minoritari als soviets, però ben implantat entre la classe treballadora. Els bolxevics no van tenir por de quedar-se en minoria, tampoc eren uns xarlatans, sinó que acompanyaven l’acció de les masses i compartien i aprenien de les seves experiències. Basaven la seva estratègia en comprendre les lleis del procés revolucionari i la seva relació amb l’evolució de la consciència de les masses. No es deixaven impressionar per la societat burgesa ni pels càntics de la conciliació entre les classes. El socialista moderat Sujánov en el seu llibre sobre la revolució ho va saber explicar bé: “Sí, els bolxevics treballaven tenaç i incansablement. Eren amb les masses, a les fabriques i tallers, dia rere dia, de manera permanent (…) Els obrers i els soldats es sentien identificats amb ells perquè estaven sempre al seu costat, dirigint, així en les coses nímies com en les importants, tota la vida de la fàbrica i la caserna. (…) La massa vivia i respirava conjuntament amb els bolxevics. El partit de Lenin i Trotsky la tenien a les mans.”
Les seves consignes eren clares, tant que a vegades semblaven fantàstiques, però van tenir la capacitat de concentrar els objectius de la revolució. Els seus lemes “pa, pau i terra” eren comprensibles per tothom, no eren només paraules sinó propostes pràctiques. Pa, significava assegurar l’aliment per a tota la població a través del control de la producció i la distribució per part dels soviets i dels sindicats. Pau volia dir una pau immediata per acabar amb la guerra sense annexions. Terra representava el repartiment immediat de les propietats del tsar i els latifundistes als camperols pobres. A tals objectius s’havia d’afegir el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides pel tsarisme. No podien aconseguir-se sense prendre el poder a la burgesia. Les seves propostes i idees van passar de ser una suposada extravagància minoritària a ser una necessitat imperiosa si es volien aconseguir els objectius revolucionaris.
(Se’n pot llegir una explicació al següent text de Lenin: La catàstrofe que ens amenaça i com combatre-la https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oe12/lenin-obrasescogidas07-12.pdf)
Abans del mes de juliol els bolxevics disposaven de 41 òrgans de premsa amb una distribució d’uns 320.000 exemplars diaris. Després de la derrota de les jornades de juliol, en la que la reacció destruí la impremta del seu òrgan central, la edició va baixar fins uns 50.000 exemplars. Després del fracàs del cop de Kornilov torna a créixer l’interès pel bolxevisme i les seves idees arriben per milers de canals fins les viles més recòndites. Trotsky escriu: “L’ardent atmosfera de la revolució és un agent conductor d’idees extraordinàriament elevat” (Història de la Revolució Russa) Els exemplars de la premsa burgesa arribaven per milers i era regalada, però tenia poca utilitat. Els representants de la 18 Divisió de Sibèria van acordar convidar als partits burgesos a que deixessin d’enviar les seves publicacions, ja “que es destinen estèrilment a encendre el foc pel te.” Pel contrari els diaris bolxevics corrien de ma en ma o eren llegits en veu alta i les seves idees penetraven en les consciències en la mesura que expressaven els interessos i l’experiència de la classe treballadora. Els mítings, que reunien a milers de persones, eren un altaveu per transmetre els arguments i les consignes. A través de la premsa, dels sindicats, dels soviets i dels comitès de fàbrica les idees del bolxevisme arribaven als racons més remots.
Al juliol els bolxevics van reunir en la clandestinitat el seu VI Congrés. Els delegats i delegades van representar a 170.000 militants de tota Rússia, 40.000 d’ells a Petrograd. El congrés va formalitzar la confluència de les millors corrents socialistes internacionalistes que s’havien aproximat al bolxevisme, entre elles la de Trotsky. El revolucionari alemany Karl Rádek escriuria que el partit havia “acollit a la millor part del moviment obrer” i que “no s’havien d’oblidar les corrents i rierols que havien abocat en ell.” Va vèncer la concepció de Lenin sobre el partit obrer, iniciada el 1903 en la seva polèmica amb els menxevics. A diferència de les idees que després va imposar l’estalinisme, la direcció era un organisme viu, en el que no sempre estaven tots d’acord, amb opinions i polèmiques que podien expressar-se obertament i que el debat i l’acció acabaven per resoldre. En paraules del historiador Robert V. Daniels: “La nova direcció ho era tot menys un grup disciplinat de beneits” (La consciència de la revolució) Era també una direcció jove. Lenin era el més gran, 47 anys. Onze membres tenien entre 30 i 40 anys, tres menys de 30 i el mes jove era Iván Smilgá, 25 anys, que en aquests moments era el president del soviet de Finlàndia. Seran els dirigents de la revolució d’octubre.
La joventut s’organitza
A Rússia no hi havia tradició d’organitzacions especifiques de joventut. La repressió tsarista i les dificultats per organitzar-se empenyien a la joventut a participar directament als partits clandestins. Com en tot moviment revolucionari, la joventut va ser a primera línia, tant en l’inici de la revolució de febrer com en el seu posterior desenvolupament, i és molt interessant i desconeguda l’experiència de construcció d’una organització de masses de la joventut obrera de Petrograd.
La guerra havia modificat la composició de la classe obrera a la ciutat. Els homes mobilitzats van ser substituïts per camperols, dones i joves. Entre 1914 i 1917 la força de treball va créixer un 62%, va passar de 242.600 a 392.800 obrers i obreres. El percentatge de dones va créixer en un 110.6% i el de joves un 36,8%. Es calcula que al voltant d’unes 100.000 persones que treballaven a les fabriques tenien menys de 20 anys d’edat, la majoria a la metal·lúrgia, que ocupava al 60% de la classe treballadora de Petrograt. Per exemple a la metal·lúrgica Novy Parviainen hi havia 300 joves el 1913, el 1915 eren 2876, el 36% de l’empresa. Existia una gran discriminació salarial, a la fàbrica de Putilov un obrer qualificat podia guanyar entre 10 i 15 rubles al dia, mentre que el d’un jove era d’1 ruble. No és doncs d’estranyar que el moviment juvenil obrer comencés a les fàbriques metal·lúrgiques.
Sembla que el moviment es va iniciar a la fàbrica Renault. Després de la revolució de febrer els obrers van aconseguir un augment salarial del 25%, però als joves només se’ls va augmentar un 15%. Es van començar a organitzar i protestar davant el comitè de la fàbrica, aquest els va recolzar i van aconseguir un augment més equitatiu i que s’acceptés que dos joves formessin part del comitè de la fàbrica. L’èxit els va animar i van començar a coordinar-se amb altres fàbriques i després de pocs dies es van unir grups de la fàbrica Novy Lessen, Novy Parviainen, Erikson i Baranovsky. El moviment va començar a estendre’s amb rapidesa i el 26 d’abril es reunien al barri de Vyborg representants de nombroses empreses que acordaren una primera plataforma: jornada de 6 hores pels menors de 18 anys, amb paga de jornada completa; educació gratuïta per tothom, organitzada a les fàbriques d’acord amb els soviets del districte; millores en les condicions de treball, en la qualificació professional i igualtat salarial i representació als comitès de fàbrica. Es va acordar participar amb bloc propi a la manifestació de l’1 de maig.
Uns 100.000 joves es van manifestar aquell dia sota la seva pròpia bandera. Les pancartes i consignes reflectien les tendències polítiques més radicals i la seva defensa de la unitat de la classe treballadora. D’aquest procés va sorgir l’organització Trud i Svet (Feina i llum). Era una organització amplia que va arribar a agrupar a uns 50.000 joves, amb un funcionament autònom per barris i que, a més de les reivindicacions econòmiques, va incorporar exigències polítiques, com el reconeixement dels drets cívics als 18 anys, educatives i culturals. A més de lluitar per les seves reivindicacions, la joventut havia de lluitar contra les postures paternalistes que els obrers adults expressaven tant amb ells com amb les dones. Per exemple, es va haver d’exigir, i es va guanyar, que els joves poguessin estar representats als comitès d’empresa o als soviets. L’evolució del moviment revolucionari va radicalitzar als seus membres i es va obrir una crisis després de les jornades de juliol. Una part de la direcció de Trud i Svet va criticar la participació de molts joves en una manifestació convocada pels bolxevics i va defensar un cert apoliticisme i que l’organització s’havia d’orientar més cap a aspectes culturals i formatius. En una revolució tant dinàmics amb la joventut tant radicalitzada això era impossible. L’historiador japonès Tsuyoshi Hasegawa analitza la realitat de la joventut obrera en aquests termes: “L’arrel fonamental de la radicalització de la classe obrera es troba en aquesta joventut nascuda a les ciutats. Lliure de llaços familiars tradicionals, iniciada en la vida adulta molt abans que els seus camarades camperols i lligada per un mateix fons d’educació i una mateixa set de coneixement, la joventut obrera creava la seva pròpia cultura de la joventut” (The February Revolution: Petrograd 1917).
Els bolxevics no tenien una política concreta respecte la joventut. Van participa en la creació i el desenvolupament de Trud i Svet, però en el seu interior es van expressar tres posicions, la representada per N. Krupskaia, la companya de Lenin, que defensava mantenir l¡’autonomia del moviment i influir des del partit en el seu contingut ideològic; la que defensaven joves de Moscou i Letònia, partidaris d’un moviment de joventut lligat orgànicament al partit i una tercera, que va ser la que es va imposar en la pràctica, de mantenir una organització autònoma però definida per les posicions bolxevics. L’esclat de Trud i Svet va portar a que el 18 d’agost es formés una nova organització de joves, la Lliga Socialista de Treballadors Joves, que en els seus documents representava ja l’evolució del procés revolucionari al plantejar-me entre els seus objectius el desenvolupament de la consciència de classe i la lluita pel socialisme. La radicalització de la joventut obrera entroncava amb la maduració de la majoria de la classe treballadora que exigia que els soviets prenguessin el poder. (Aquest apartat ha estat elaborat a partir dels treballs d’Isabel A. Tirado, “The Socialist Youth Movement in Revolutionary Petrograd” Russian Review, Vol. 46, nº 2 i d’I. Velez, “La juventud socialista en Petrogrado en 1917” publicat a Cahiers León Trotsky Nº 24, desembre de 1985]
L’última oportunitat
El fracàs del cop militar va significar també la dissolució a passos agegantats de la majoria de les institucions del país. El govern amb prou feines podia imposar les seves decisions. Per exemple el 18 de setembre Kerensky, per aparentar valor, va donar l’ordre de dissoldre el Comitè central dels soviets de la Marina de guerra. L’armada va contestar categòricament: “considerar inaplicable, per il·legal, el decret de dissolució del Comitè Central de l’armada i exigir la seva immediata anulació.” Als dos dies Kerensky va haver d’anular la disposició. No era millor la situació en l’exèrcit. Les notícies que circulaven indicaven que “els soldats han decidit marxar a casa de seguida que apareguessin les primeres neus”. En una reunió del soviet de Petrograd, una delegació de soldats va declarar: “Si no es porta a terme una veritable lluita per la pau, els soldats prendran el poder en les seves mans i decretaran per si mateixos l’armistici”. Un dels generals escrivia: “Ens agafem compulsivament a no sabem què, implorem un miracle, però la majoria compren que ja no hi ha salvació”. Només els soviets representaven la salvació del país.
El govern Kerensky, els socialistes moderats i burgesos, encara van intentar una nova formula. Com que no suportaven als soviets, però no podien desfer-se d’ells, com no s’atrevien a convocat l’Assemblea Constituent, que havia de legitimar les conquestes de la revolució, es van inventar el que es va dir Preparlament. Un organisme corporatiu sense elecció sense elecció directa en el que els sectors burgesos estaven sobre representats. Tenia la funció de guanyar temps per reorganitzar les forces de la burgesia i els conciliadors, però el temps s’estava esgotant. Serà l’ultima oportunitat per evitar el següent pas de la revolució.
Els bolxevics estan dividits. Un sector defensa la necessitat de denunciar el preparlament, però mantenint-s’hi; un altre sector, minoritari al principi i en el que hi ha Lenin, proposa boicotejar-lo. És un debat que prosseguirà quan arribi el moment de la insurrecció i de l’Assemblea Constituent, i que es refereix a quines haurien de ser les institucions de la revolució, si les noves que representaven els soviets o mantenir i coexistir amb les que representaven la democràcia burgesa. Finalment, els fets, la inutilitat del Preparlament i els arguments de Lenin i altres convencen al partit de que s’ha d’abandonar. “No es pot perdre el temps parlant i sembrant il·lusions”, es deia en una resolució de la conferència del partit a Kiev, “ens hem d’orientar cap a la presa del poder pels soviets.” Miliukov, el cap del partit kadete, representant de la burgesia, escriuria més tard a l’analitzar la retirada del Preparlament: “Parlaven i obraven com homes que es senten recolzats per la força i sabien que el dia de demà els pertanyia”.
El temps s’esgotava. Costa molt reunir les condicions per una revolució, i més perquè triomfi, i era una irresponsabilitat deixar passar l’ocasió. S’havien de tensar totes les cordes. Les masses estaven preparades. Arribaven senyals des de tot el país. Faltava comprovar si els dirigents estaven a l’alçada. El soldat Sidor Nikolaiev explicita en una carta els seus desitjos: “Estimats companys obrers i soldats, no deixeu triomfar aquesta maleïda lletra k, que ha submergit a tot el mon en una guerra sagnant. Els noms del primer assassí, Kolka (Nicolàs II), de Kerensky, de Kornilov, de Kaledin (un altre general colpista), dels K. D. (Kadetes), tots comencen amb k. Els cosacs (en rus s’escriu amb k) son així mateix perillosos per nosaltres”.