El silenci còmplice fa cremar Colòmbia
Ricard Sánchez, membre consultiu de l’Observatorio de Derechos Humanos de los Pueblos i patró de la Fundació l’Alternativa, escriu l’article següent sobre la influència que poden tenir els grans mitjans en situacions de conflicte com les que viu Colòmbia des de fa ja massa temps.
Que Colòmbia no està en pau és un fet que hi ha un silenci còmplice i aterridor dels grans mitjans és també un fet. Iván Cepeda Castro és un dels colombians més reconeguts internacionalment senador per Pol Democràtic, un partit conformat en gran mesura per defensors i defensores de drets humans i esta seriosament amenaçat de mort per paramilitars vinculats a l’Uribismo (Seguidors de l’expresident Uribe): “La seva situació no és excepcional, és la de moltes persones. No es vol que es trenqui la impunitat, que es democratitzi el país, que s’aconsegueixi la pau i una mica de justícia social “aquesta és la situació a Colòmbia. I si hi ha protestes contra el govern com les ultimes per Javier Ordóñez, advocat colombià que va ser assassinat el 8 de setembre passat al Barri Villa Luz (situat a nord de Bogotà, zona de classe mitjana en la qual es desenvolupen diverses activitats econòmiques de certa importància per a la ciutat) a les mans de dos agents de la Policia Nacional de Colòmbia, el van agredir i van torturar amb una pistola Taser fins a la mort. Aquest assassinat va desencadenar una onada de protestes que s’han cobrat la vida de 13 persones i més de 400 ferits de gravetat i els assassinats contra activistes continuen mai van parar a Colòmbia ni durant el il·lusionant procés de pau ni ara malgrat la més que nul·la si no escassa cobertura informativa dels grans mitjans, sobretot en comparació amb altres països del subcontinent. No alerten a la seva massa d’autòmats que els escolten, que els creuen tot, que Colòmbia no mata als seus camperols, als seus joves i dones, que no s’està assassinant als que pacíficament defensen les seves terres i els seus drets o el que és pitjor, que a Colòmbia ni s’amenaça i s’assassina als que van participar en campanyes electorals diferents a les del candidat guanyador. Colòmbia no para de cremar a nivell humà i el mon no s’assabenta de la negligència del govern de Duque, ja que el president no fa gens de cas al desastre humà ni en el procés de pau, tampoc als morts de classes sanitari que acaba amb la vida de les víctimes de la COVID-19. Des l’any 2016 no parem de comptar els morts diàriament, les organitzacions socials no parem d’alertar de milers maneres al govern nacional a les seves institucions que si no es demostrava voluntat per evitar més morts de líders socials aquest flagell s’aguditzaria i a el dia d’avui són incomptables els assassinats . Segons l’ Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (INDEPAZ), en el que va d’any més de 220 dirigents socials i sindicals han estat assassinats a Colòmbia, sense que això provoqui cap bot a les redaccions dels principals mitjans de comunicació. Només cal imaginar si això succeís al seu país veí “Veneçuela” el que dirien aquests mitjans i certs polítics amics ideològics de Duque de tots els continents parlarien de guerra civil . El 30 de setembre el president de la Junta d’Acció Comunal de la Sendera llençolets, Jorge Quintaron, va ser assassinat per sicaris a Dosquebradas. Un dia després era assassinat el professor Camp Elías Galindo, coordinador de el moviment d’esquerres Colòmbia humana a la ciutat d’Antioquia. El vau veure en algun mitjà? D’una manera no molt diferent es van despatxar les protestes contra la corrupció, la brutalitat policial i les polítiques econòmiques del govern d’Iván Duque Márquez així com a favor de el procés de pau, i que han deixat al menys 17 morts i centenars de ferits. D’acord amb l’ONU, des de començaments d’aquest 2020 Colòmbia ha registrat almenys 42 massacres, la xifra més elevada des que es va signar el 2016 l’acord de pau amb les FARC. En el seu informe, l’ONU també condemna la violència contra antics combatents de les FARC, 50 dels quals han estat assassinats aquest any, uns 224 excombatents des de la signatura de l’acord de pau. Els grans mitjans muts davant aquest horror. Tots els fets anteriors tenen una gravetat encara més gran ja que constitueixen perfídia a un acord final de pau que compta no només amb l’acompanyament de l’ONU, sinó que l’anterior president Juan Manuel Santos el va convertir en Acord Especial d’acord amb els protocols de Ginebra i el va consagrar com a Declaració Unilateral d’Estat davant el Consell de Seguretat de Nacions Unides (S / 2017/272) comparant sent annexat integralment a la Resolució 2261 de 2016. el seu incompliment evident davant la violació integral i particularment del que preveu el punt 3.4. “Garanties de Seguretat” constitueix un desconeixement a el compromís adquirit per l’Estat colombià no només davant la seva contrapart a la Mesa de l’Havana i als països garants i acompanyants, sinó donat el seu caràcter “erga omnes” i la declaració formal davant l’organització a la que Ivan Duque representa, significa un incompliment davant tots els països membres de l’ONU i una transgressió mateixa de el dret internacional. El desconeixement de facto de l’Acord de l’Havana, quant es un acord especial dipositat davant la Confederació Suïssa també implica la inobservança de el dret internacional humanitari, de la qual el signat ha de desenvolupar davant la seva formalització reconeguda en les instàncies disposades per tot això. Aquesta crisi humanitària tipifica perfídia. Com es pot comprovar, la situació és alarmant: flagrant violació de drets humans, violència policial i militar de dictadura i perfídia a un Acord de Pau. Tot i això, el govern de president Iván Duque insisteix a assenyalar de manera arrogant que aquests fets tràgics que laceren el teixit social no són massacres, afirmació que no només resulta contrària a la definició convencional assumida en organismes com l’ONU o en agències especialitzades , sinó que clarament apunta a presentar-les com a fets aliens, que no afecten la responsabilitat de l’Estat, ni per acció ni per omissió, o tornar a caure en la faula pueril dels “fets aïllats” o les “pomes podrides”. Fins i tot la nostra companya de l’Observatori dels drets humans dels pobles i ex senadora Piedad Córdoba va rebre fa un parell de setmanes una amenaçant agressió després de denunciar el risc d’un auto cop d’estat i d’anunciar la compareixença a la Comissió de la Veritat. Què poden esperar llavors els milers de líders i lideresses que des dels territoris realitzen la seva valenta lluita democràtica? . Van escoltar i si no van llegir alguna cosa d’aquestes ultimes agressions en algun gran mitjà periodístic? . El silenci còmplice dels grans mitjans fa cremar Colòmbia..
Ricard Sánchez Andrés