Sindicalisme social a la nova fase del cicle institucional
Ara fa sis anys que va començar el moviment de les places: El 15M. Aquesta mobilització ciutadana va tenir dues dimensions: com a expressió social contra el règim polític espanyol definit com un model caduc que havia de ser transformat en la seva integritat i la segona fou la dimensió expressada en les batalles quotidianes contra les retallades en els serveis públics i els drets socials que ha desenvolupat el que s’ha vingut a denominar sindicalisme social. La PAH, el sindicat de llogaters, les marees, l’Aliança contra la Pobresa Energètica, les Kellys en són exemples.
L’autor de l’article, Pablo Carmona, és historiador, actualment regidor a la ciutat de Madrid per “Ahora Madrid” i un dels fundadors de l’Observatorio Metropolitano de Madrid.
El moviment de les places al 2011 es va agrupar al voltant de dos grans dimensions. La primera com a expressió social contra el règim polític espanyol definit com un model caduc que havia de ser transformat en la seva integritat. Amb el 15M naixia una impugnació global de les polítiques econòmiques, del sistema de partits i de la representació instituïda.
La segona dimensió va ser la més concreta, la que es va expressar en les batalles quotidianes contra les retallades en els serveis públics i els drets socials bàsics. Els seus millors expressions van ser la Marea Blanca, la Marea Verda i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), moviments de nou tipus que van jugar el paper de veritables sindicats en defensa dels serveis públics i els drets socials més bàsics, especialment de les classes populars.
Després de l’15-M només la PAH va mantenir certa presència mediàtica i impacte social enmig del llançament de les candidatures municipalistes i de Podem, que en poc temps, van copar l’espectre polític de “la indignació” i “la revolució democràtica”. A partir d’aquí una bona part del cicle de protesta es va focalitzar en les eines de participació institucional i va ser acompanyat de certa escassetat de propostes a nivell de moviments, sens dubte els grans absents en els anys posteriors a aquest moment.
Com a conseqüència, urgeix pensar alternatives concretes i formes d’organització social que no només passin per la via institucional. No serveix de res tenir un peu a les institucions si fora de les mateixes no es concreta una força social que construeixi lluites i models alternatius de societat. Però, quina forma poden tenir aquests moviments? On es poden inspirar per desenvolupar la seva tasca? Com poden sortir de “l’impasse” en el què es troben?
Diem sindicalisme social
Per abordar la producció de moviments creiem imprescindible recuperar la dimensió sindical que duen dins seu totes les lluites socials. El sindicalisme és -segons el nostre criteri i entès d’una manera que va més enllà de l’àmbit laboral i oficial-, una eina cabdal en aquests moments.
En aquesta tradició de lluita es condensa la necessària construcció de respostes i eines col·lectives davant problemes quotidians que altrament només se’ns apareixerien de manera individualitzada (gairebé personalitzada) i sobretot perquè aquest model de sindicalisme social i de base pot ajudar a la reconstrucció de formes associatives i comunitàries que -amb una forta vocació política i al voltant de lluites concretes i quotidianes-, curtcircuitin els mecanismes concrets de despossessió que se’ns imposen.
Tot això es va poder comprovar per exemple amb les Marees. Elles van aconseguir articular un moviment divers on es van trencar les fronteres entre professionals fixos i els nous eventuals precaris que treballaven a la sanitat o l’educació pública i també van dissoldre la clàssica separació entre usuaris i professionals del sector públic. Aliances totes elles que no eren evidents en els moments previs a la construcció d’aquell moviment que va irrompre als carrers, els hospitals i els centres escolars, amb una força desconeguda. El gran èxit de les Marees i d’alguns moviments que els van precedir és que van aconseguir transcendir a les clàssiques mobilitzacions sindicals i van armar un sindicalisme que, amb forma de moviment social, i més enllà de les tradicionals reivindicacions laborals va agrupar a tots els sectors afectats pels retallades en els serveis públics.
Amb dinàmiques similars va néixer el fenomen de la PAH i els moviments pel dret a l’habitatge. En pocs mesos i utilitzant l’efervescència que va produir el 15M, desenes de milers de casos aïllats de famílies que estaven sent expulsades de les seves cases van trobar la seva forma d’agregació, donant vida a la xarxa d’autodefensa i de lluita més important de les últimes dècades. El que en un principi apareixia com el drama personal de milers de famílies que cap organització tradicional aconseguia representar, va prendre el seu propi camí i es va desbordar en forma d’un sindicat d’afectats per l’estafa hipotecària i com a moviment social per l’habitatge digne.
La PAH va aconseguir una cosa molt remarcable, que els sectors més precaritzats, aquells que estan més allunyats de les formes d’organització sindical tradicionals, i els que més necessiten experimentar amb noves formes organitzatives, trobessin el seu propi model d’agregació i de lluita.
Si mirem amb deteniment molts moviments similars, tot i que d’implantació més modesta, veurem que bona part de les experiències noves de lluita en els sectors més perifèrics i precaris, els que a dia d’avui són majoritaris tant de l’àmbit laboral com fora del mateix (precaris, persones sense drets, joves, sectors feminitzats i migrants), han anat trobant nous camins organitzatius i de reivindicació amb un peu dins i un altre fora dels conductes formals del sindicalisme.
Així, ha passat amb les experiències dels treballadors temporers dels camps andalusos, també amb els investigadors precaritzats de les universitats espanyoles, amb l’associacionisme vinculat al món de la cultura, amb les treballadores domèstiques o, més recentment, amb el moviment de les cambreres de pis “les kellys” o el “sindicalisme manter”.
Prenent les seves experiències, queda per pensar com seguir construint i multiplicant aquestes lluites en àmbits tan diversos com l’habitatge, el món de la cultura o el sector turístic, però també com fer créixer aquests moviments tan necessaris en els temps venidors en el recent context institucional sense que perdin autonomia i capacitat crítica, generant models d’organització sindicals i socials autònoms.
Per aquest motiu són tan valuoses les experiències del Sindicat Manter de Barcelona i les seves rèpliques a Madrid, Sevilla o la costa malaguenya, o la incipient coordinació de les lluites de les treballadores domèstiques i les Kellys. Com també ho són totes aquelles lluites que, des de perspectives sindicals de base, mirin cap a altres referents d’autoorganització i llancin noves taules reivindicatives que a més de connectar projectes generin o ampliïn els camps de lluita per nous drets. Propostes com les plataformes de lluita contra la pobresa energètica o els sindicats de llogaters podrien obrir altres camins i servir-nos també d’exemple.
Totes aquestes experiències són cabdals per crear un ecosistema de moviments que estirin els processos de democratització oberts en alguns àmbits institucionals i constituir-se com contrapoders capaços de vincular i forçar els canvis que la majoria de programes polítics de les candidatures del canvi han recollit. Com a conseqüència, és de vital importància que el creixement i l’articulació d’aquestes experiències, lluny de constituir-se com actors subordinats al cicle institucional o com a simple suport del mateix, ja sigui en tasques de govern o d’oposició, siguin capaços de guanyar protagonisme com a forces de contrapoder.
El nostre sindicat social no té partit. Més enllà del partit-moviment
Avui quan les màquines de guerra electoral mostren els seus límits i necessiten repensar els seus sistemes d’aliances, les seves formes d’implantació en els territoris i experimentar altres models d’agregació i organització en entorns cada vegada més precaris, els exemples d’aquest sindicalisme en sectors precaritzats i aquell que va més enllà de l’àmbit laboral clàssic apareixen com una possible solució. Es podria dir que, en la fase d’oposició, de nou la responsabilitat i el protagonisme es diposita en els moviments, en la contestació a peu de carrer i el seu dia a dia.
Aquest gir, més evident en els debats que està tenint Podem, ens porta a una perillosa conclusió. Podria deduir d’aquesta lògica que en la fase ascendent, quan la maquinària de partit avança cap a majors cotes electorals, quan el programa ha de ser flexible en la seva rastreig incessant de noves majories a les urnes i quan la calç viva divideix la història d’Espanya entre els governs del terrorisme d’Estat i els anys daurats de la socialdemocràcia amb Zapatero, les vinculacions entre partit i moviments suposen un destorb. Mentre que, iniciada la fase d’oposició, quan les lluites intestines necessiten reunir forces, travar aliances, impulsar-se en un nou magma de mobilització i organització política i social, reneix la idea del partit-moviment i cobren nou protagonisme les vinculacions movimentistes.
Com a qüestió de fons i més enllà de posicions tàctiques, la incògnita està en com reconstruir un cicle de moviments, de reorganització social i de mobilització política que vagi en paral·lel a les apostes institucionals. Però, amb quins mecanismes? Com es construeixen i en quins àmbits? Les dues preguntes són necessàries no només per pensar els sistemes de vinculació entre les candidatures i els moviments, sinó perquè allò que coneixem com a “moviments” a dia d’avui ha perdut força i es troba en fase de reubicació i reconstrucció.
Si tot això és així, quin lloc queda per a la idea del partit-moviment? És convenient seguir buscant aquest idea de vinculació orgànica entre el dins i el fora de l’àmbit institucional? Des del nostre punt de vista aquella idea original i que només es va concretar amb més precisió en alguna de les candidatures municipalistes s’ha de donar per superada. La forma i el temps de l’assalt institucional -tal com s’han concebut-, han demostrat que qualsevol aposta “movimentista” ha de prendre el camí de la plena autonomia i no sotmetre’s al tempo institucional.
De fet, el programa dels moviments a dia d’avui -com programa de contrapoder- ha de contemplar -com a punt central- el superar la fase en què es buscava una major articulació dels moviments amb la institució, i obligar-la des de l’autonomia a arribar el més lluny en termes democratitzadors i programàtics, impedint en la mesura de les seves possibilitats, que doni a llum una nova classe política. Fins i tot, assumint l’objectiu concret de prendre els mecanismes de democràcia participativa habilitats pel nou cicle institucional, per assajar la seva superació i fer-los esclatar per desbordament.
Llavors, per què parlar de sindicalisme social?
Aprofundir en les eines del sindicalisme social dota d’una interpretació concreta a la manera de reconstrucció i reorientació d’aquesta fase de moviment. Lluny de ser una fase ancorada en la cultura de la contestació, l’impuls d’aquests moviments s’ha d’entendre com un moment clau d’organització dels sectors socials més colpejats per la crisi, en una mena de sindicalisme precari, migrant i feminista protagonitzat per precaris, treballadors i treballadores pobres, aturats, migrants i dones de les perifèries urbanes.
Per aquest motiu -en el cor del projecte institucional-, la pregunta que s’ha de formular ja no és al voltant de la vinculació o no amb els moviments, ja que aquesta qüestió ja està resolta per molts actes de contrició que es vulguin fer. La qüestió és si en els propers anys es pot o no aixecar un nou cicle polític que retorni el protagonisme a allò que hi ha fora del fet institucional i deixi oxigen a projectes i moviments que s’articulin dins d’aquesta nova composició de classe ultraprecarizada.
És en aquest dilema sobre el com, l’on i el quan s’han d’articular aquestes lluites precàries i de les perifèries on resideixen dilemes que només les eines del sindicalisme social poden resoldre. La qüestió és assumir que estem a la recerca d’aquelles formes sindicals que facin emergir el dolor social que produeix aquesta crisi econòmica sense solució i saber que aquesta és l’única garantia per impedir que, ni el discurs polític ni les seves pràctiques, es rebaixin o moderin amb criteris electorals.
Per aconseguir-ho ja tenim un bon grapat d’experiències, però aquestes no han de servir d’esperó per a la regeneració de cap partit ni aposta institucional. Hem de pensar que, igual que el canvi institucional ha volgut construir majoritàriament al marge dels moviments, aquests han de llançar-se amb plena autonomia i capacitat crítica. Ara com en el 15M els moviments han de remarcar la seva autonomia i el seu programa, aconseguir ser irrepresentables.
Per Pablo Carmona