Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Stagers i Kellys: precarietat i classe obrera

Stagers i Kellys: precarietat i classe obrera

En aquest article, Albert Recio Andreu, redactor de Mientras Tanto, utilitza el cas de les Kellys i dels Stagers, comparant-los i analitzant les semblances i diferències dels casos per parlar de què és la classe obrera, criticar el concepte de precarietat com a element d’anàlisi demostrar que el treball continua essent un element central de la vida de les persones. Critica també el concepte de mèrit neoliberal, que premia els sacrificis que ha de fer qui vol una feina amb prestigi i considera inútil a qui no hi opti o no hi arribi.

kellys

I

El sector turístic està de moda. Hostaleria i restauració ha estat en els últims temps el sector de major creixement econòmic i de l’ocupació. L’impacte del turisme està en el punt de mira dels moviments urbans i ecològics. I les condicions d’ocupació del sector exemplifiquen el grau de precarietat a què s’ha arribat en l’era neoliberal.

Les primeres a saltar a la palestra van ser les treballadores d’habitacions (el gènere masculí brilla per la seva absència en aquesta activitat), que realitzen un treball essencial per al bon funcionament de qualsevol establiment hoteler. Ha estat sempre un treball dur i mal pagat. Ara la situació ha donat un pas més enllà, i moltes empreses hoteleres han externalitzat la gestió d’aquesta activitat a empreses de “serveis”. Mers prestadors laborals que exploten les possibilitats que ofereix la “moderna” reforma laboral per reduir brutalment els salaris en benefici propi i dels seus clients, les empreses hoteleres.

El cas dels stagers és diferent i semblant alhora. Es tracta de gent que en teoria està realitzant pràctiques professionals amb l’objectiu de convertir-se en cuiners i cambrers de restaurants de luxe. A la pràctica, en molts d’aquests restaurants amb estrelles Michelin els tracten com semi-esclaus: sense salari, llargues jornades de treball, i realitzant feines estructurals per a la marxa del negoci. És una cosa que se sabia de fa temps. Ho va explicar el periodista alemany Gunter Wallraff en un capítol d'”Amb els perdedors en el millor dels mons possibles” (Anagrama, 2010). Un reportatge d’El Confidencial ha tornat a destapar el tema. Potser més important que la mateixa denúncia és la forma en la qual alguns grans xefs han defensat aquesta pràctica. Encara que també és cert que eldiario.es va explicar en un reportatge com hi havia restaurants de luxe que criticaven aquesta pràctica, i només recorrien a stagers com el que realment haurien de ser: estudiants en pràctiques.

Des d’una certa lectura, kellys i stagers representen dues cares de la precarietat. Dos col·lectius integrants de la nova classe del precariat. Però des d’una altra lectura poden observar diferències significatives. Les kellys realitzen treballs considerats poc qualificats, sovint invisibles (estem acostumats a trobar les habitacions d’hotel impol·lutes, amb els llits impecables, com si una fada hagués passat en la nostra absència); ocupacions que ningú desitja per a la seva descendència. En canvi, els stagers competeixen per ser estrelles del futur, neo-artesans especialitzats, una feina pel qual moltes famílies estan disposades a gastar-se els estalvis a caríssimes escoles de formació. Fa pocs anys, el costós anunci estiuenc de la cervesa Damm explicava una història divertida d’uns stagers del Bulli. No crec que a cap empresa se li acudís anunciar-se de manera glamurosa amb la imatge de treballadores d’habitacions. Les kellys saben que el seu treball és de per vida (o que la seva vida laboral circularà per activitats semblants), mentre que els stagers consideren aquesta experiència com una simple etapa en un futur brillant.

Hi ha algun altre aspecte distintiu. Hem sabut de la situació de les treballadores d’habitacions per la seva pròpia iniciativa i per l’acció sindical. El mateix nom ho han creat un grup d’empleades per discutir a Facebook la seva situació: les kellys (les que netegen els hotels). I la seva situació es va popularitzar a partir de la publicació del llibre d’Ernest Cañada. Un llibre produït per una confederació sindical internacional i que, com es pot comprovar amb la seva lectura, és fonamentalment un discurs generat per sindicalistes. Pura lluita de classes. La investigació que va generar el llibre i la seva posterior difusió està sent utilitzada per generar un moviment sindical als hotels. La situació en el cas dels aprenents de restaurant és molt diferent. El seu nom no és més que un camuflatge fi del que realment són: aprenents tradicionals. La seva realitat ha estat posada de manifest per una investigació periodística i està més a prop del sensacionalisme que de la informació. No es percep un moviment sindical real ni una resposta cultural semblant.

Kellys i stagers són dues formes diferents de precarietat. Però el context social de les mateixes és molt diferent. Expressa en bona mesura el fraccionament de la condició obrera en el capitalisme del segle XXI. Un fraccionament que és imprescindible avaluar per desenvolupar bones polítiques socials.

 

II

La comprensió de l’estructura social, dels grups socials, és un element essencial de qualsevol política de transformació social. El concepte de classe social ha estat crucial en l’anàlisi i la política inspirada pel marxisme. La forma més simplista ha estat la d’analitzar la societat en clau dualista: obrers i capitalistes. L’evolució del capitalisme tendiria a eliminar les capes intermèdies: petits camperols, comerciants independents, artesans…, polaritzant així la societat en dos grans grups. D’aquesta polarització social naixeria la possibilitat de transcendir l’ordre capitalista, doncs la immensa majoria de la població, la classe obrera, se sentiria atreta o protagonista de la construcció d’un nou ordre social.
La realitat és sempre més complexa que els esquemes simplistes. L’evolució del capitalisme ha generat una curiosa paradoxa. Mentre que, a grans trets, la dinàmica de la polarització entre assalariats i capitalistes s’ha complert en els països de capitalisme madur, i avui la immensa majoria de la població és assalariada (i fins i tot una part de la no assalariada forma part d’aquest nou col·lectiu d’autònoms dependents, és a dir de gent en situació d’autonomia amb una situació semblant a la dels assalariats), aquesta població és més heterogènia entre si i gairebé ningú es reconeix en la categoria classe obrera. És cert que el discurs polític dels mitjans de comunicació i d’acadèmia conservadora han fet importants esforços per laminar la identitat de la classe obrera. Però també és cert que les condicions materials i culturals dels assalariats experimenten una notable diferenciació. Fins i tot, cal advertir que la confusió entre classe obrera i ocupació industrial (en què va caure part de l’esquerra) tampoc ha contribuït a facilitar una readaptació del concepte, en un món on les ocupacions de serveis són majoritaris i ocupen a la gran majoria de persones amb situacions laborals pitjors.
Val la pena assenyalar que el dualisme no és exclusiu de les produccions de l’esquerra. L’avantatge del dualisme és la seva simplificació de la realitat i la seva capacitat per encoratjar discursos maniqueus. El dualisme també ha format part de les construccions intel·lectuals d’alguns institucionalistes nord-americans. I constitueixen ara mateix la forma en què la dreta econòmica espanyola està legitimant la desregulació del mercat laboral apel·lant a una possible dualització entre treballadors fixos i temporals. Si no m’agrada (no per motius estètics, sinó per qüestions analítiques) el terme de precariat és perquè cau en una semblança esquema dual que s’enfrontaria a la classe obrera, se suposa amb estabilitat econòmica i integrada al sistema, amb un precariat vivint en una permanent inestabilitat econòmica i amb potencialitat de desafiament al sistema.
La construcció del precariat té al meu entendre una doble confusió. D’una banda, genera un tall entre vella i nova classe obrera, allà on hi ha més continuïtats que diferències. La condició de precarietat ha estat la situació habitual de les classes treballadores al llarg de la història del capitalisme. Si en alguna fase històrica han aconseguit una major estabilitat i un cert nivell de drets socials ha estat en bona part el resultat de lluites reeixides i de puntes polítics temporals. Però es tracta d’una situació inestable, tal com han mostrat els últims gairebé quaranta anys de contrarevolució neoliberal, que han significat un deteriorament progressiu i desigual d’aquestes conquestes. Entre l’empleat precari, l’empleat a qui se li apliquen polítiques de flexibilitat que compliquen la seva vida quotidiana i el jubilat al que se li llesca seva pensió hi ha una continuïtat i una gradació de situacions. No una ruptura radical.
De l’altra banda, el precariat és un concepte massa ampli que engloba en el seu si a situacions diverses. No només en el pla material, sinó també en la perspectiva vital, en la generació de consciència que impedeix pensar que davant de la classe obrera tradicional emergeix una nova classe social alternativa. No pretenc que això sigui el que volen dir persones, com Guy Standing, que han elaborat el concepte. Però sí considero que aquesta és la traducció del concepte que està operant entre molts sectors activistes; al cap i a la fi, la popularització d’una idea, la forma com es produeix, és el que acaba generant el seu significat operatiu.

III

Des de finals de la dècada de 1960, una diversa varietat d’economistes i sociòlegs heterodoxos va elaborar l’enfocament de la segmentació laboral, que tractava d’explicar les diferències en les condicions de treball com a resultat de les polítiques empresarials i de la pròpia evolució del capitalisme. A la fase final del capitalisme keynesià, era ja bastant evident que les principals causes de diferenciació de la classe obrera provenien de la constitució d’enormes estructures jeràrquiques (necessàries per a la gestió de les enormes empreses oligopòliques), dels intents deliberats de fragmentar el col·lectiu obrer i els espais de negociació col·lectiva, i de permetre a les empreses una gestió poc costosa de la incertesa i els alts i baixos de l’activitat econòmica. Bastant aviat es va percebre que la segmentació i diferenciació era més efectiva si aquesta diferenciació de condicions de treball es combinava amb situacions personals, que diferenciaven a les persones entre si. Els processos socials que construeixen les desigualtats de gènere, de nacionalitat, d’ètnia o educatives són potents cooperadors en la construcció d’un món desigual.
La posterior evolució del capitalisme no ha fet sinó accentuar aquesta fragmentació. De forma evident, per mitjà dels canvis legislatius que han tendit a afeblir i diversificar els drets de la gent. De forma potser menys evident, però igualment substancial, per la transformació de les grans empreses en nexes que engloben complexes xarxes empresarials. I de forma més subtil, en la diversificació de la pròpia realitat laboral, de com és viscuda i percebuda per la gent, del seu paper social.

El que diferencia les kellys dels stagers és menys la seva posició material que el seu acoblament amb la carrera professional vital. Les kellys tenen una perspectiva de inalterabilitat de la situació. La seva ocupació és un mitjà per obtenir ingressos, no dóna prestigi social, no té reconeixement, està definit com “no qualificat”, se suposa que qualsevol persona ho pot fer. Moltes d’aquestes dones a més arriben a l’ocupació amb processos personals condicionants: són immigrants amb pocs drets, o persones que ja han experimentat la sensació de fracàs en la seva experiència educativa; són dones a les quals s’ha tractat de socialitzar en l’esquema de valors del patriarcat (si més no pel que fa a la divisió del treball). Són, sovint, ignorades per les persones a les que presten un servei essencial.

En canvi, els stagers són taurons competint per assolir l’èxit en una professió. La seva precarietat és part del cost assumit per arribar al cim. Han estat socialitzats en el món de l’excel·lència individual, la competitivitat, la carrera professional com a centre de la seva experiència vital. Sempre em ric dels col·legues que diuen que el treball ha perdut centralitat quan s’analitza com la vida de gran part de la gent educada gira entorn de l’ocupació ia la carrera professional. Gent educada sobretot per competir, per ignorar la complexitat social en què es mouen. Els stagers són un exemple al límit del que es viu en molts espais professionals, en moltes universitats. Persones incapaces de reconèixer que la seva precarietat forma part d’una organització social fraudulenta, que només donarà recompenses a uns pocs. Però que és totalment eficient en consolidar un sistema de desigualtat.

És evident que no tota la gent ni tots els llocs de treball cauen en aquest esquema dual. Però també és cert que quan s’analitzen els canvis en el món del treball en els últims anys, i s’analitzen molts dels discursos intel·lectuals de major predicament, s’adverteix que sobre el treball s’està desenvolupant un plantejament maniqueu. Molts llocs de treball normals són considerats de baixa qualificació, amenaçats per la robotització en marxa, prescindibles en el mitjà termini, propis de persones poc interessants. D’altres, en canvi, es presenten com a part d’una cursa competitiva, creativa, de realització personal per a la qual val la pena sacrificar-se. Carreres per a les que val la pena no només pagar els peatges de l’aprenentatge sinó també la participació en ambient competitiu i la renúncia a altres facetes de la vida social. I que visualitza els altres com a mers perdedors, per mèrit propi, o inadaptats per integrar-se en un projecte excitant.

A la generació d’aquesta diferenciació social contribueixen molts factors. En primer lloc, el sistema educatiu, que genera la falsa imatge de ser una experiència en la qual l’únic que compta és el mèrit, quan resulta aclaparadora l’evidència que l’experiència educativa, com la salut, va per barris (o sigui per classes i subclasses socials). En segon lloc, contribueixen els discursos dels mitjans de comunicació i la seva promoció de poderoses imatges sobre el que és interessant i el que és insignificant. En tercer lloc, contribueixen poderosament les polítiques empresarials dissenyades precisament per diferenciar, jerarquitzar, explotar, fragmentar i carregar el risc sobre les esquenes de la gent comuna, com a forma de perpetuar una acumulació de capital en benefici de les elits. La dinàmica del capitalisme no condueix a la igualtat, a la unificació de la classe obrera, sinó tot el contrari.

Només un projecte alternatiu que analitzi en detall els mecanismes de diferenciació i reproducció social i tracti de buscar-li alternatives podrà recompondre una base social comuna prou densa. Entendre què fa semblants i què fa diferents a kellys i stagers, a empleats estables i precaris, ha de constituir un element essencial en qualsevol intent de construcció social alternativa.

Albert Recio Andreu

31/5/2017

Llegir l’article a Mientras tanto: Aquí

 

Etiquetes: ,
X