La total disponibilitat horària per treballar: un “privilegi” masculí
Darío Gallardo, estudiant de sociologia de la UAB i col·laborador del butlletí de la fundació, comparteix amb nosaltres una reflexió sobre la construcció social de la divisió sexual del treball.
El Col·legi de metges de Castilla y León va publicar fa uns dies un comunicat que ha aixecat molta polseguera. Entre les seves línies alertava de la “greu problemàtica” que suposava pel col·lectiu la “feminització de la professió mèdica”. El comunicat, sense donar informació contrastada respecte el nombre de baixes per maternitat o d’altres indicadors quantitatius, apunta que “es imprescindible preveure l’impacte de baixes i reduccions de jornada durant períodes de embaràs i lactància per no afectar a la prestació de serveis i a la qualitat en la assistència”, donat per cert que la feminització del col·lectiu afectaria negativament al servei sanitari.
No es estrany que aquesta noticia generi rebombori. No només per la manca de rigor sociològic, també per les implicacions e idees preconcebudes que sustenta l’estudi respecte de la disponibilitat horària pel treball. Teresa Torns, doctora en sociologia i professora de la UAB, posa de manifest “ la existència de la divisió social i sexual del treball i la importància de les feines de reproducció a la vida de les persones i de la societat”[1] . Les del PaD (Panels de Desigualtats Social a Catalunya) mostren que “el rostre del temps de treball remunerat continua sent particularment masculí, mentre que el rostre del treball domèstic familiar continua sent, principalment femení[2]. L’home continua sense atribuir, al treball productiu, la importància essencial i imprescindible que posseeix per la vida i, sobre tot, segueix sense atribuir-se la coresponsabilitat a la càrrega de treball domèstic.
La construcció social de la divisió sexual del treball
Es parla molt de les formes masculines i femenines de treballar, com si les estratègies de treball depengessin de la natura del gènere, un altre cop, supeditades a les creences naturals i biològiques que limiten la percepció d’allò que som. Els mateixos prejudicis que consideren l’home més vital, més agressiu, més comunicatiu i la dona més organitzadora, més empàtica o apaivagadora, condicionen les relacions tan als àmbits familiars com als laborals. El heteropatriarcat separa, segons una obsessió binarista del gènere, els valors i sentiments en femenins i masculins. Ordena, cosifica, simplifica.
Simone de Beauvoir deixava entendre als seus estudis que la consideració del gènere era un constructe social supeditat als interessos de la classe dominant, i especialment als interessos dels homes, “la dona no neix dona, es fa dona”. La reproducció de patrons e idees preconcebudes respecte al gènere permet que les ocupacions que requereixen la competició, la negociació o la manca d’escrúpols siguin atribuïdes als homes mentre aquelles professions que requereixen la cura, la sensibilitat o la l’empatia es relacionin majoritàriament a les dones. Tot això per permetre als homes, un cop més, ocupar les posicions de privilegi social i econòmic lluny de la responsabilitat primordial que suposa la cura de les persones joves, ancianes o malaltes per la societat. Tot això per permetre una societat que, encara avui dia, valori la disponibilitat horària al treball sense tenir en compte les necessitats bàsiques de les persones i la seva dependència d’altres persones.
Darío Gallardo, estudiant de sociologia
Comentari de l’article: https://www.eldiario.es/micromachismos/Consejo-Colegios-Medicos-Castilla-Leon_6_859574052.html
[1] Torns, Teresa; Pilar Carrasquer; Sònia Parella; Carolina Recio (2007), “Les dones al mercat de treball a Catalunya” (capítol 4)
[2] Moreno, Sara (2008). “Els usos socials del temps a Catalunya” a VVAA Condicions de vida i desigualtats a Catalunya 2001-2005, Vol.1, Barcelona, Mediterrània.