Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Feminismes   /  Veus de dones 2019

Veus de dones 2019

La vaga del 8 de març s’apropa i va agafant força, estenent-se a tots el racons de la societat i als centres de treball. Ens sobren els motius i no ens cansarem de lluitar fins que haguem acabat amb el patriarcat.
Aquest any, seguint amb la iniciativa de donar veu a les dones per les mobilitzacions del 8 de març, vam plantejar dues preguntes a les nostres col·laboradores:

1. Quasi un any després del 8 de març del 2018, quins impactes creus que va tenir a nivell social? I per tu particularment?
2. Quines perspectives creus que es presenten aquest 8 de març? Com creus que hem de treballar?

i aquestes han sigut les respostes…

Sònia Farré

Aquest any tornem a convocar Vaga Feminista a Catalunya que es va iniciar amb l’Aturada Internacional de Dones iniciada a Argentina el 2017 i es va secundar arreu del món. El passat 8M el moviment feminista va convocar una vaga laboral, estudiantil, de cures i de consum. Els sindicats majoritaris la van viure com una amenaça ja que no només no van convocar-la o recolzar-la, sinó que van abanderar una defensa aferrissada perquè fos només una aturada de 2 hores. Tampoc va tenir el suport dels partits del règim es van dedicar a negar-la, qüestionar-la i menysprear-la.

I malgrat aquesta oposició la vaga va ser un èxit i hi tornem enguany. El moviment feminista segueix demostrant que els èxits socials s’aconsegueixen treballant l’autoorganització des de la base des de la sororitat. Gràcies a això hem dut a l’esfera pública les violències masclistes, les hem visibilitzat i, el més important, hem decidit que cal afrontar-les de manera col·lectiva en la batalla per eradicar-les, en l’acompanyament, en l’autodefensa feminista. Sense el procés d’autoorganització del moviment feminista no podrem aconseguir posar la vida al centre per defensar les necessitats, llibertats i drets de totes les dones i que passa necessàriament per la derogació llei d’estrangeria i de les reformes laborals, per acabar amb el mercadeig de les nostres vides, perquè puguem exercir autonomia sobre les nostres vides i per una depuració de l’aparell judicial.

Front a un neoliberalisme en crisi i a l’avenç de l’ultradreta reaccionària, cal seguir avançant en un feminisme antiracista, anticapitalista, ecosocialista i internacionalista que provoqui un canvi en les polítiques auteritàries i el fre els atacs contra els nostres drets i llibertats.

Sònia Ferré. Activista social i diputada d’En Comú Podem.

Vicky Martin

1. L’impacte crec que ha sigut l’enfortiment dels moviments feministes i la posada a la agenda política del país i a esfera global, sense pal·liatius i sense que els que més remei al sistema patriarcal. Per mi ha suposat un punt de suport, una mica d’aire frec. Després de tanta lluita, amb una lleugera sensació d’estar estancades: la força de la revolta. Ens hem mirat als ulls i ens em retrobat, totes, en la lluita compartida.

2. No podem deixar passar el moment, aquesta força. Estem llançant la quarta ona del feminisme. Sense deixar d’estar aleta perquè el poder que qüestionem està jugant dur i brut. Hem de treballar amb sosoridat, ja és temps de no permetre que ens transgredeixen les línies vermells. Hem d’afermar les nostres trepitjades, i anar construir entre totes.

Per totes. Visca la lluita feminista!.

Vicky Martin, professora i tècnica superior de formació i ocupació a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat

Nina Salinas

POEMA:

“La huelga morada”

Había una vez muchas princesas

no de rosa, ni de blanco y florecitas

sino de morado de lila de rojo de negro,

colores habituales en labios y ojos

en entrepierna y costado

en negro de luto sus hijos, sus madres

toda la barriada, todo el pueblo,

todos los pueblos,

pero hubo un 8 de marzo mundial

de huelga, de huelga de mujeres

de gritar las injusticias a los cuatro vientos

de saltar el charco buscando auroras

de mar de Alborán, de mediterráneo

ya nada volverá a ser igual,

ahora ya lo saben todos,

saldrán perros vox y otros animales al camino

habrá incluso disfrazadas de futuro con cruces y maldiciones,

la guerra está declarada, no más

y eso es universal,

y yo me pregunto:

¿Qué harán mañana cuando la huelga sea de úteros?

 

La Nina después.

Ha disminuido el dolor

porque lo que yo masticaba en silencio a veces

y derramaba en versos era cierto

no estaba loca ni era mala madre

ni egoísta pensando en que necesito una almohada en mi espalda

y que merezco respeto, y que no soy menos por llevar

abrigo de segunda mano,

que la belleza está en el jardín del intelecto

y cohabita conmigo el tiempo y puedo moldearlo

como una vasija de barro

y que ahora estoy revoloteando entre remedios,

mañana nadie sabe, porque es nuestro.

 

Lo que vendrá

este 8 de marzo

nos mira largamente para terminar una década

nos miramos asiáticas, indias, sudamericanas

europeas, rusas, todas…

porque los mismos dolores nos aquejan

la clase trabajadora hecha de mujeres se reconocerán

en todas las madrugadas frías sin zapatos

en el pan, en la cena no hecha,

en las interminables jornadas de trabajo

en que a fin de mes no se llega

es tiempo de reunir razones

y decirlas

y hacerlas

hacerlas libros,

pan,

leyes

poemas…

 

¿Cómo hacerlo?

Haciendo redes mundiales como madejas de lana

que no quede ninguna hebra fuera

diversidad en los planteamientos

unidad en la acción

que no quede ninguna sin decir lo que piensa

y luego tirar y tirar, tensar esa cuerda tanto

que estalle al romperse

que suene tan alto que todos se enteren,

y que se hagan carne los sueños

que notemos que avanzamos,

aunque se hagan los sordos los medios

tenemos razón y eso es lo que cuenta.

Nina Salinas, escriptora, poeta, militant comunista i lluitadora pels drets humans

 

Rosa Bofill

1.Jo crec que va ser una fita important, que va confirmar la capacitat de lluita  del moviment feminista i ens va fer veure que JUNTES SOM MÉS, com deia el manifest unitari. Ens vam veure capaces d’aturar el món, havíem dit moltes vegades que si les dones ens aturàvem s’aturava el món i ho vam veure a prop.

Un impacte clar d’aquella diada és la reacció del patriarcat que ha intensificat els seus atacs al feminisme segurament pensant que els seus privilegis són massa qüestionats.

A mi, personalment, després de molts anys de lluita feminista em va fer sentir la força que tenim juntes. El mateix dia 8, al barri i després a la manifestació, veure dones de totes les edats sentint-se interpel·lades i sumant-se a la crida de la vaga, penjant els davantals, passejant pels carrers, cantant i mostrant a la cara l’alegria de sentir-se juntes i fortes em va colpir profundament.

2.Aquest 8 de març tenim el repte del passat que ens obliga a mantenir i millorar el nivell de mobilització. Veig que s’està fent un treball cada vegada més descentralitzat i alhora coordinat de manera que les assemblees preparatòries es multipliquen per tot el territori.

Cal seguir el camí que ha marcat sempre el moviment feminista, fer treball unitari, debatent, escoltant-nos, respectant-nos i buscant sempre el consens, i quan aquest no és possible deixant el debat obert i aprofundint i tirant endavant els punts on hi ha acord.

Rosa Bofill, activista i mestre jubilada

Lucía Aliagas

Ja fa quasi un any de la vaga feminista estatal que va significar un dia històric pel moviment feminista a Espanya: milers de dones van sortir als carrers, declarant-se en vaga de producció, consum i cures; per denunciar la doble opressió patida per ser dones i treballadores i l’auge de la violència contra les dones en forma d’assassinats i violacions.

Iniciàvem l’any amb ja set feminicidis, amb la recent notícia del cas de Diana Quer i en mig dels judicis i la campanya mediàtica de la Manada.

La jornada de mobilitzacions que va significar aquell 8 de Març va tenir una important

influència social, va posar sobre la taula totes les problemàtiques que pateixen les dones pel fet de ser-ho i va qüestionar, de nou, el patriarcat. El seu impacte mediàtic va significar una pressa de consciència política per milers de dones joves a la situació de discriminació que pateixen envers els seus companys. De la mateixa manera que va fer més visible la reacció de certs sectors polítics que van aprofitar la força del moviment feminista per posicionar-se en contra i pintar-lo com una amenaça a l’ordre, el costum i la tradició de la societat espanyola.

Per la vaga que cada cop està més propera, hem de treballar unides: als nostres centres de treball, d’estudi i als nostres barris. Hem de combatre, alhora, el sector del feminisme que ens intenta vendre l’empoderament individual com revolucionari, traient força i importancia al col·lectiu. El que, des de una visió liberal i capitalista, el que busca és l’empoderament econòmic per poder escalar a posicions de poder per tenir la mateixa capacitat que els homes per dominar i explotar. El 8-M, com dia de la dona treballadora, no es pot veure al marge d’aquesta, sinó que ha d’incloure la perspectiva de classe inherent a la seva lluita per la seva alliberació.

Per finalitzar, també hem d’evitar la polarització del debat que es va produir l’any passant entorn la qüestió de la vaga no mixta: la solidaritat masculina ha de passar obligatòriament per fer vaga amb nosaltres, per impedir la producció en qualsevol sector; no només en els més feminitzats i precaritzats.

Lucía Aliagas, estudiant d’Història a la UAB i militant de la JCC i AEP.

Laura R.

L’any passat, amb el 8M, vam viure un moment trencador que va portar al debat públic la suma de feminisme i lluita obrera. Pel proper 8M es plantegen nous reptes oberts ja a les anteriors convocatòrias, on els eixos sobre gènere i racialització han de ser abordats per unir forces entre totes i ser més fortes. Aquest any hem vist com la lluita feminista, si és blanca, CIS i heteronormativa, oblida les persones racialitzades i la lluita trans, entre tantes altres perspectives de lluita contra les múltiples opressions que vivim. Hem de continuar identificant aquells elements que ens fan formar part de l’opressió que viuen moltes, també, com a moviment feminista. Identificar-los, treballar-los i cedir espai. Serà un camí llarg però totalment necessari que ha de començar a donar fruits aquest mateix 8M, amb més força.

Laura R., doctorada en història i professora de secundària

 

Sylvia Oussedik

Sóc treballadora autònoma, escriptora i el dia 8 de març faré vaga, faré més que mai extensió i difusió de la situació de la dona i del significat d’aquesta data, no aniré a comprar, minimitzaré el consum, no treballaré per compte d’altri ni a casa, no faré res… però escriuré.

Escriuré perquè escriure em dóna veu a mi i a totes les dones que rescato de l’oblit. Dones de la meva família: la meva àvia, la meva mare, les meves filles, ties, cosines, dones amb les que he compartit la vida o altres que només he creuat: dones invisibilitzades, callades, silenciades, dones que miren, dones que ploren, dones tristes, dones alegres, dones segures, plenes d’energia, altres malaltes, cansades, baixes, altes, grasses, magres, joves, velles. He après de totes elles, i això m’ha permès donar vida a dones de totes les edats i menes que són totes les dones que no tenen cabuda a la “Història”.

A l’Egipte faraònic quan es volia fer desaparèixer algú per sempre més, sabien que no n’hi havia prou amb matar-lo, calia barrar-li el pas al més enllà, tancar-li l’accés a la història, esborrar-lo de la memòria, per això jo el dia 8 de març estaré escrivint, fent el pas a les meves dones reals o imaginades.

Hem de cridar ben fort, res no està guanyat per bé que algunes s’ho pensaven. Hem d’escriure la història a cops de colze.

Sylvia Oussedik Mas, escriptora i gestora cultural.

Montserrat Vilà

1. La gran mobilització del 8M de la vaga feminista de l’any passat va ser un èxit inaudit i aclaparador, per fi les dones s’alçaven en peu d’igualtat a tot el món. La fermesa, amplitud i profunditat del moviment ha entusiasmat i generat una consciència fonamental,  ha fet conèixer molta violència oculta i normalitzada a  nivell social. Ha estat el crit del conte “el rei va despullat”, ja que tothom sap que, la violència sexual, la violència en la parella, els abusos en infants, la desigualtat entre homes i dones en tots els àmbits, la homofòbia-lesbofòbia-transfòbia, el racisme… són violències que existeixen, però que després de segles d’aquest domini dels homes sobre les dones que anomenem patriarcat, s’han fet com quotidianes, com naturals, com si no es pogués canviar. Hi ha qui predica que són eternes i consubstancials a la humanitat, quin obscurantisme més groller i fals!

La mobilització del 8M ha estat una demostració que al s XXI les dones estem dient PROU a aquest sistema establert, PROU al paper que ens a tocat fer amb aquesta opereta de la historia, diem que ara toca que la història de la humanitat esdevingui en igualtat, amb la nostra emancipació.

El 8M al carrer ha donat el tret de fallida per aquest sistema patriarcal. S’ha vist en molts àmbits socials. A l’àmbit familiar i de les cures s’han alçat els davantals i les escombres, fins i tot els poblets més recondits, netes, filles, mares i àvies, les dones som persones i tenim drets, els homes no tenen dret a sotmetre’ns, ja n’hi ha prou. En el món laboral s’ha reforçat les reivindicacions de les companyes que des dels comitès d’empresa o des dels sindicats fa anys reivindiquen i lluiten contra la bretxa salarial o contra l’assetjament sexual a la feina. En el pla de les violències masclistes es percep un gran canvi en desvetllar les pors a passar a nombrar-les, a enfrontar-les a l’entorn. Els exemples en aquest últim any són nombrosos. Les mobilitzacions contra les violacions s’han fet massives, les denuncies d’eclesiàstics que usen el seu poder per sotmetre a abusos els i les menors al seu càrrec, les denuncies a nivell internacional de “grans homes” que la seva grandesa en temes importants tapava els maltractes i abusos que estaven duen a terme durant anys en les seves subordinades. El pa de cada dia, vaja, que ens han de dir a les dones.

Tot aquest despertar s’està duent a pesar de les grans reticències , resistències i atacs de les persones que no volen que hi hagi canvis, podeu copsar que són bàsicament homes. També de les institucions econòmiques, polítiques i eclesiàstiques, ben arrelat a la moral i la cultura. Que volen perpetuar el sistema patriarcal que tant bé els hi va per poder oprimir, no tant sols a les dones, sinó establir un domini per tots els sectors vulnerables de la societat, per marcar els rols de persones pobres, de persones amb altra orientació sexual, de persones que són de un altre ètnia. Sotmetre a la meitat de la humanitat, les dones, permet a un exigu sector social dominar i explotar al conjunt humà. I així continuar amb una redistribució dels bens i guanys completament deficitària per a la majoria de la humanitat.

Particularment sento una joia profunda que em reconcilia amb la nostra lluita, la vida i l’univers, vull dir amb el nostre gènere, també amb els homes que empatitzen i comparteixen el concepte d’un nou món equitatiu sense privilegis de dominació.

A l’últim Fòrum anual contra les violències de gènere, el catorzè, hem viscut la unitat del fons de la lluita de dones de diversos països del món.  Quin goig seure, estudiar i lluitar junt a tantes noies joves que estan disposades a tot per assaltar els cels de la igualtat.

2. Hi ha hagut tres trobades estatals per donar el toc de unitat a la Vaga Feminista. Han estat profitoses marcant unes comissions temàtiques que agrupen a grans trets el perquè de la vaga. Les comissions han estat de: cures, consum, feina, educació, violències i antiracisme. L’última assemblea preparatòria a València, amb cinc-centes dones, representant cadascuna com a mínim a un col·lectiu organitzat, mostra que si més no la preparació  aquest anys és superior.

Venen juntes moltes lluites, municipals, Judici als i les nostres dirigents per la seva lluita per la República Catalana. Totes tenen un denominador comú que podem resumir en que hem de parar a la dreta que ha guanyat a Andalusia. Són els mateixos que posen la retirada de drets fonamentals de les dones com a moneda de canvi per fer pactes. Són els que volen tornar a prohibir l’avortament. Són els que volen retirar la Llei estatal contra la violència a les dones.

La Vaga feminista disposa d’aliades estratègiques en aquestes lluites.

Aquest 8M ve marcat per la organització de moltes dones en cada barri, en cada poble, en cada ciutat. Això vol dir moltes noies i nois joves preparant la vaga. Vol dir fer base, ciutadania, dones de totes les edats, dones de moltes tendències i estratègies.

El punt fort del moviment feminista d’enguany és la consciència generalitzada d’emancipació dels segles de subjugació. Cert que hi ha moltes percepcions i maneres  de sentir-ho i expressar-ho. Ho metabolitzen diferent les dones obreres, les dones de la casa, les professionals, acadèmiques i les que disposen de poder econòmic o d’altre tipus, però totes senten que és l’època de ser persones lliures, dignes, respectades i en igualtat, sense violències masclistes ni agressions sexuals.

Per això la unitat i la coordinació i la defensa a ultrança dels drets universals, en que incloem el dret a l propi cos, és vital, magnífic, font de futur.

En aquest sentit cal evitar que imposicions o concepcions morals i ideològiques atemptin en dividir, frenar o trencar el moviment. Els atacs que han fet sectors de dones feministes abolicionistes a les assemblees preparatòries unitàries no són acceptables en cap sentit. Totes hem de tenir el dret a expressar el que convingui, des del respecte de les altres posicions, siguin morals, polítiques, culturals o religioses. Diàleg, unitat i força feminista.

Aquesta diversitat d’opinions sobre què és el principal per sensibilitzar i conscienciar a la ciutadania del canvi que volem aconseguir en la cura de les persones, en l’eliminació de les violències masclistes, en la igualtat de drets tant laborals com socials, és la que ens ha de fer més fortes.

La unitat i coordinació del moviment en aquests moments és molt important perquè sigui un èxit la vaga 8M, sobretot perquè es continuí en el dia a dia aconseguint aquests canvis estructurals durant tot l’any. No es cosa d’un dia però pot ser-ho durant aquest segle. És el nostre segle.

Totes Juntes som més fortes. La Vaga Feminista concentra la reivindicació dels drets de les dones. Les nostres filles i netes agafant el testimoni amb convicció i il·lusió.

Montserrat Vilà Planas, presidenta de la Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere

 

Anna Maria Villalonga

Fotografia: Ana Portnoy

1.Indiscutiblement, el 8 de març de 2018 va marcar un punt d’inflexió. Penso que va ser una fita que va superar les expectatives i que va col·locar el discurs del feminisme al bell mig del debat social (més del que ja anava passant en els darrers temps). Tot i això, jo no sóc experta i se’m fa difícil avaluar amb rigor l’impacte social veritable. D’altra banda, en qüestions d’aquest tipus, sovint es necessita una certa distància temporal per poder veure-ho clar. En qualsevol cas, hem avançat de manera imparable, crec. Ja no es pot tirar enrere. La sororitat, la visibilitat, la pèrdua de la por a dir les coses, la valentia per exigir el que ens pertoca… Tot plegat està fent un camí que ja ha aconseguit una presència que només pot augmentar. Això no vol dir, evidentment, que puguem abaixar la guàrdia ni considerar que les coses han millorat espectacularment. No és així. El camí és llarg i costerut i l’important és tirar endavant sense defallir.

2.No sóc experta, repeteixo. Però en la línia del que deia abans, el que cal és trobar les vies i les accions més adequades en cada moment. D’una banda, em sembla innegable que continuar amb la constant mobilització per fer-nos visibles és essencial. D’una altra, també crec que fa falta la conscienciació dels sectors de la societat que encara es troben allunyats dels supòsits i les reclamacions feministes. Continuen existint espais on això sembla una cosa exagerada, sectària i folklòrica. Conscienciar col·lectivament, per tant. Però també fa falta conscienciar individualment, en els llocs quotidians, en el si de la família, entre els veïns, coneguts, amics. Canviar actituds individuals, per petites que semblin, és important i necessari.

Anna Maria Villalonga, Escriptora, professora i comissària de l’any Pedrolo.

Assun Franquesa

1. El fet de que fos la primera vaga feminista convocada; amb afectació tant a nivell laboral, de cures en sentit ampli i de consum, i tenint en compte que no hi havia hagut cap antecedent a nivell mundial; va fer que l´impacte que va tenir va ser brutal perquè moltes dones vam estar-ho preparant, és va compartir i implicar a amigues, família, companyes de feina, conegudes, veïnes i també va ser de buscar complicitat amb els homes del nostre entorn; tant en el fet de que fossin ells els que assumint les cures, com que donessin suport i es sumessin a les nostres reivindicacions.

Va ser molt emocionant veure com els diferents mitjans de comunicació obrien les informacions amb imatges de les diferents concentracions al matí i les manifestacions a la tarda; les xarxes socials… per tant aquesta imatge arribava a tots el països del món. Pel que tenim l´orgull de ser el primer país del món que hem convocat i hem realitzat una VAGA FEMINISTA!!!

A nivell personal va ser un dia molt especial, perquè han estat molts anys de lluita i és com veure que es compleix un somni: convocar i realitzar un dia de VAGA per reivindicar millores socials, laborals, econòmiques… per a les dones!!!

La força que és transmet i que s´adquireix; així com l´efecte mirall perquè moltes dones s´hi sumint en la defensa dels nostres drets és molt potent i engrescador.

Sóc molt conscient que hi ha un llarg camí per fer i que cal continuar en la lluita i la defensa dels nostres drets, dia si i dia també; però juntes podem avançar i anar més lluny.

2. Per mi la més important és que crec que l´any passat va ser un punt d’inflació es va marcar un abans i un després; i no hi ha retorn. Cada any hi haurà la convocatòria de VAGA FEMINISTA, amb més coratge i força per portar-la endavant, i el gran repte, és que anem avançant en que acabi sent una vaga de 24 h en tots els sectors, fins arribar a una igualtat real entre dones i homes. Tenim feina per endavant…

Crec que s´ha de treballant sumant, sumant i sumant perquè sols sent moltes podrem avançar de manera real en les nostres reivindicacions.

Des de la convicció de que volem una igualtat real en tots els espais del nostre dia a dia, i amb la força dels diferents espais feministes hem d´anar sumant la incorporació dels homes en les nostres reivindicacions i lluites perquè ells assumeixin la seva responsabilitat i puguem vèncer el patriarcat que vivim i patim

S´ha de ser contundent amb el missatge i l´objectiu final que volem, però generoses  en els ritmes, els diferents espais de procedència, els orígens, les cultures…

JUNTES I CONVENÇUDES AVANÇAREM

Assun Franquesa, activista feminista, treballadora social, sindicalista de CCOO.

Carlota Freixenet

1. La vaga del 8 de març de l’any passat va tenir un impacte social a nivell de reconeixement del moviment feminista. M’explico: no és que fins al moment no hagués estat visible el moviment feminista, però ara, un cop aquest ha passat al debat públic de primera línia i ha esdevingut “mainstream”, de cop ens hem trobat amb uns carrers més plens que mai, amb unes vagues recolzades per una part important de la població i amb una sensació de sororitat enorme als carrers. Personalment em va servir per conèixer el meu entorn més proper, al barri, per implicar-me de nou a l’assemblea feminista, per veure les cares de les companyes i, entre d’altres coses, per reflexionar sobre tot allò que ens afecta durant la resta de l’any.

2. En aquest sentit, i parlant des d’un nivell molt local, al barri hem patit una sèrie de violacions que ens han fet reflexionar molt sobre els usos de l’espai, sobre la perillositat al carrer i sobre la violència exercida sobre les dones a l’espai públic. Potser haver de recordar que la nit és nostra és vell, però ara mateix crec que és el que més m’afecta.

Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera.

Adelina Escandell

1. El 8 de març del 2018 és una data que passarà a la història amb majúscules. El moviment feminista que duia molts anys organitzat-se i teixint complicitats va aconseguir una mobilització mai vista. Dones d’edats, condicions i localitats  diferents van fer sentir la seva veu al carrer de maneres diferents; algunes van penjar un davantal al seu balcó i d’altres van aturar carreteres o línies de tren, al crit de :  «ENS VOLEM LLIURES, ENS VOLEM VIVES, FEMINISTES, COMBATIVES I REBELS! Avui, la vaga feminista no s’acaba:

SEGUIREM FINS ACONSEGUIR EL MÓN QUE VOLEM»

Personalment molt  emocionada i satisfeta. Després de sembrar durant molts anys  sorgeix una flor fresca i olorosa plena d’ energia i empenta col.lectiva que em va omplir la motxilla per seguir empenyent.

2. Hem de seguir teixint aliances i complicitats. L’any passat vam ser moltes que  vam sortir al carrer, però encara no hi érem totes. També alguns homes ens van recolzar. Parlem de FEMINISMES. I en el reconeixement d’aquesta diversitat i pluralitat rau la nostra força. Cal que aquest any encara ens apleguem moltes més perquè per canviar aquest món injust regit pel patriarcat,  que provoca dolor i destrucció, hem de ser moltes i molts.

Adelina Escandell,mestra jubilada, feminista i presidenta de la Fundació.

Hakima Abdoun

El nostre moment és ara.
El 8 de març de 2018 fou un dia que va marcar un abans i un després a la història del feminisme, tant a nivell nacional, com internacional. Va ser la primera vegada que es va realitzar una vaga feminista en la qual es va reivindicar el treball de cura com un element imprescindible pel benestar de la societat i per a la seva reproducció.

Sota el lema “si nosaltres parem, s’atura el món” fou una mobilització de gran èxit, milers de dones de totes les edats arreu del món embolicades de color lila com a símbol feminista, vam fer els carrers nostres. Aquell dia ho vaig viure amb molta il·lusió i amb un sentiment d’esperança que ens apropa al canvi i a la transformació social que està a punt de trucar les nostres portes. Tot això és gràcies a les nombroses lluites, protestes i campanyes que s’han fet per a crear consciència i compromís.

Personalment, estic compromesa en fer visible la lluita de la dona àrab en contra d’un patriarcat dominant i misogin. El nostre treball com a feministes amb un altre origen és fer visible la feina de moltes altres dones que viuen en altres contextos socials, on són tractades com a persones inferiors, on es compren i es venen en un mercat d’intercanvi patriarcal, com un objecte que es traspassa del pare al marit. Quan més petita millor per ser sotmesa fàcilment. Dones que hem viscut moltes desgràcies com la mutilació genital, matrimoni infantil, abús sexual i, submissió familiar i social. Dones que algunes han arriscat les seves vides per sobreviure com la Lubna al-Hussein. És una activista sudanesa que va ser empresonada per portar un pantaló al 2009 al seu país. De la mateixa manera, Rahaf Mohammed Al Qunun, una jove saudí que va escapolir de la seva família tement per la seva vida pel simple fet d’abandonar la creença dels seus pares. Aquests són només dos exemples de les moltes dones activistes del món àrab. Com també ho són les iraníes preses per sortir al carrer o conduir sense vel (hijab).

El feminisme es treballa des de la base, colze a colze amb totes les dones i moviments feministes. Només des de la fraternitat i germanor podrem aconseguir la transformació social que desitgem. Tenir clar això ara és més important que mai. Ara més que mai tocar fer front a tots aquells moviments i partits que volen tornar a portar-nos a les èpoques més fosques del masclisme. Ni un pas enrere!

Per tant, aquest 8 de març és un moment clau per poder dir alt i clar: No en el nostre nom! No acceptarem que enfonsin el treball que portem construint des de fa dècades. No permetrem que cap home decideixi mai més sobre el nostre cos. El 8 de març d’aquest any tornarem a fer els carrers nostres per demostrar que la perspectiva de gènere i la lluita feminista és un camí de no retorn. El nostre moment és ara.

Hakima Abdoun, activista i treballadora social, Membre del Col·lectiu Feminista Heura Lila.

Àngels Tomás

1. El 8 de març de 2018, crec que va ser un esclat de milers i milers de dones, grans, joves, de totes les edats que, potser colpides per les decisions judicials, de vergonya, que els jutges i els abusadors van generar, crearen un rebuig social immens. El tsunami mobilitzador que es va generar el 8 de març 2018, crec que han suposat un abans i un després d’aquest moment.  El impacte és milers de dones dient PROU!  apoderament, rebuig a la violència masclista, igualtat. El feminisme guanya terreny als carrers.

Per a mi, la satisfacció de veure com noves generacions es comencen a mobilitzar pels drets i rebuig de fer cap pas enrere. La vaga convocada, va tenir un seguiment limitat, però va senyalar un camí, que cal continuar recorrent.

2. Aquest any, s’està preparant la vaga feminista més des del territori, amb més comitès de vaga per arreu. També ja s’està treballant aquesta des dels diferents sindicats i tot i que en sectors feministes això incomoda, jo crec que és positiu, doncs tot el que es pugui aportar per generar consciència, caliu i mobilització, benvingut sigui.

La sensibilització en molts llocs de feina, es genera des de la proximitat, i això ho poden fer –de fet ho fan- delegades i delegats sindicals, afiliades que dia a dia s’enfronten a les desigualtats que es dones en els llocs de feina. Sumar és avançar.

Com treballar? En xarxa. Intentar participar en els espais que tinguem a mà. Treballar per tendir ponts entre diferents sectors i perspectives. La diversitat en la lluita, segur que ens pot ajudar a ser més i avançar col·lectivament com a col·lectius oprimits, i també com a classe. Tothom ha de tenir clar que ‘sense les dones no hi ha revolució’ … i també que, per temps que calgui, ‘la revolució serà feminista, o no serà’. … i d’entrada, seguir ser totalment intransigents amb les violències masclistes.

Àngels Tomás, activista social i consellera de Barcelona en Comú a Gràcia.

Mercè Otero-Vidal

1. La manifestació de les dones al carrer i especialment de les dones joves crec que va tenir un fort impacte, perquè, a més a més, aquesta vegada els mitjans de comunicació no van poder silenciar-ho, com passa massa sovint quan es tracta del que fem les dones. Es va aconseguir que es parlés de la importància dels treballs de cura i, en aquest sentit fou significatiu que els sindicats s’hi sumessin d’alguna manera. Sap greu que hagi tingut conseqüències repressives per a algun piquet de dones joves.

 Personalment considero que potser ara sí que podem dir que s’ha produït el traspàs generacional en els feminismes i aquest és el repte de veure quines diverses formes anirà prenent l’activisme de les dones a favor de la seva dignitat i la seva llibertat.

2. De fet, a partir de la valoració de la mobilització de l’any passat, la perpectiva és la de donar continuïtat i ampliar la participació a un més ampli sector de dones. Els objectius són els mateixos, els punts que apareixeran en el manifest, per desgràcia, seran més o menys repetits, però el que ha de ser diferent és la força, la convicció, la resistència, perquè hi ha fets concrets que provoquen que la conscienciació i el compromís de les dones creixi i hi ha discursos i circumstàncies que recorden èpoques passades, molt grises i dures per a les dones i que ningú no vol tornar a viure. Pel que fa al conjunt de la ciutadania, dones i homes, cal recordar constantment que els drets de les dones són drets humans i democràtics.

Mercè Otero-Vidal, mestra, formadora i activista feminista.

María José Pardo

1. L’ impacte social de la vaga, les mobilitzacions, les manifestacions…, van ser un èxit.

La ciutat de Barcelona va visualitzar la lluita de les dones per primera vegada no solament amb la “mani” sinó amb altres accions més importants. El fet de la participació de dones diverses que s’uneixen amb un objectiu comú que és la lluita pels seus drets és un pas molt important.

Per mi particularment va ser donar un pas més en la lluita feminista, aconseguint que les dones reivindiquem els nostres drets en el treball, i en tots els altres espais on les dones ens movem. Va ser un dia reivindicatiu però també de fraternitat, de sororitat entre dones; un dia per viure amb alegria per demostrar tenir capacitat per la unitat . L’aspecte trist va ser que alguns sindicats no convoquessin la vaga. Entenem que en molt llocs les treballadores no la podien fer però això no justifica l’aturada, només de dues hores. Em va agradar molt el fet de penjar els davantals als balcons

2. Hem de treballar coordinades amb .les organitzacions que estan preparant el 8 de Març 2019, hem de fer extensiu a les nostres assemblees les decisions que es vagi prenent . Com organització hem de poder fer propostes d’accions a fer, no només a Barcelona ciutat, sinó als pobles. Les companyes del moviment sindical hauríem d’influir perquè aquest any CCOO i UGT convoquin la vaga total.

Maria José Pardo, assistenta social jubilada, activista social de Cornellà de Llobregat.

Mònica Clua-Losada

1. La vaga del 8 de març del 2018 va ser un moment històric. No només van sortir al carrer milers de dones sinó que el dia va aconseguir que moltes altres dones també sentissin que formaven part d’aquets moviment. Per exemple, la penjada de davantals als balcons va poder interpel·lar a dones grans, que potser ja no estan en condicions físiques d’anar a manifestacions. El moviment feminista va mostrar també amb la forma de les mobilitzacions la seva inclusivitat.

Per mi va ser un moment màgic, estant lluny de Catalunya, tot queda sovint sobredimensionat, i en aquest cas, la nostàlgia de no ser-hi va anar acompanyada d’orgull enorme en veure el que s’havia aconseguit.  De fet, fins i tot la premsa estrangera se’n va fer força ressò. D’altra banda, feia pocs dies que ma mare havia tingut un accident, i ella va ser una de les moltes dones que van penjar el davantal al balcó.

2. Hi ha molta expectació per aquest 8 de març. És normal, després de l’èxit de l’any passat, cal desbordar, i com a mínim assolir els nivells de mobilització històrics. I això no és fàcil. Per tant, d’una banda cal treballar per mantenir la il·lusió, i d’altra cal veure com a partir del 2018 el moviment evoluciona. També cal veure com les mobilitzacions es concreten o no en demandes específiques. Essent un moviment plural, i tenint en compte que la seva força ve precisament d’aquesta pluralitat, hi ha certs reptes a intentar materialitzar el crit de “prou” en concrecions. No sé si és necessari. Cal tenir cura de la pluralitat i poder compartir un “prou” subversiu sense necessàriament compartir-ho tot.

Com creus que hem de treballar?

El moviment feminista és, i hauria de ser, transversal però alhora interseccional. És a dir, d’una banda hi ha tota una sèrie de desigualtats estructurals que afecten a les dones (a totes), però d’altra banda aquestes desigualtats no ens afecten a totes de la mateixa manera. El feminisme, per tant, no només ha de ser un moviment obert a totes les desigualtats que patim les dones, sinó que a més ha de ser un moviment que reivindiqui, defensi i empoderi precisament les dones que pateixen més desigualtats (de classe, racials, o d’orientació sexual).

En aquest sentit, el 2018 va ser l’any d’un crit col·lectiu. El que diu “prou”. Ara ens queda la resta. Hi ha esperança, fins a la victòria!

Mònica Clua-Losada, professora de Ciències Polítiques a la Universitat de Texas.

Anna Rius

Les dones hem iniciat la nostra revolució. Sens dubte i sense aturador. Totes. Ens hem atipat de discursos buits, de plans i mesures incomplertes i de discriminacions constants, tant en les grans decisions com en els petits micromasclismes diaris. I hem dit prou a la nostra manera, amb molta preparació, molta mesura, molta feina, discursos molt elaborats, molta sorotitat i una enorme capacitat autocrítica. Precaucions imprescindibles en un debat que sabem serà complicat, ja que l’hegemonia del poder segueix sent masclista. Tenim clar que ha arribat el moment de que els homes facin el pas al costat i que ens deixin ocupar el lloc que ens pertoca a tot arreu; en les feines, en les famílies, en les associacions, en les administracions, en política, en l’espai públic, en els mitjans de comunicació, en la cultura, en els llibres i un llarg etcètera amb el que podríem omplir tota la pàgina. Des del 2016 les places i carrers mostraven clarament un redimensionament de les lluites feministes amb moltes més dones al carrer i molt més joves, discursos renovats, noves preocupacions i noves consignes. Però aquesta revolució
El 2015 vam entrar a la institució i moltes, ens vam veure abrumades pel masclisme que s’hi respira. Les candidatures municipalistes del canvi tenim clar quin és el nostre paper i creiem fermament que les institucions han d’acompanyar la revolució feminista amb canvis profunds dins i fora de la institució i en les polítiques efectives que canviïn la vida de els dones a la ciutat. I això hem fet a llocs com ara Barcelona, on hem creat unitats en les àrees importants per verificar que totes les polítiques que es fan no discriminen les dones sinó que ens visibilitzen i responen a les nostres necessitats. Ningú dubte que la ciutat de Barcelona té un govern compromès amb els feminismes.
Però la tònica de les institucions en les que no governem no és aquesta. Per exemple, a Terrassa em segueix preocupant gap entre els discursos i els fets. Quan s’aproven les declaracions del 8M per unanimitat, perquè ningú té cap intenció d’implementar-les. Quan ens demanen que no intervinguem en el ple per parlar de feminismes, perquè hi ha acord. Quan s’aproven resolucions buides de contingut i de pur “postureo”. A títol d’exemple, crec que el súmmum del cinisme va ser la proposta en la que alhora que proclamava Terrassa Ciutat Feminista, s’aprovava una rebaixa del Pla d’Igualtat que duien incomplint 5 anys.
D’altra banda, a aquestes alçades també sorprèn la impermeabilitat de les institucions cap aquesta revolució feminista. Allò que consta el paper no té res a veure amb les polítiques efectives que es porten a terme. I les demandes dels col•lectius feministes son menystingudes de manera sistemàtica; argumentant que no s’ajusten a la legalitat, no son realistes, son poc clares o que no generen consens. Com si buscar la manera de fer-les realitat no fos política, sinó l’aplicació d’un manual.
Jo aquest 8 de Març faré vaga, i el 9 m’ho estic pensant.

Anna Rius, activista en cooperació internacional i regidora de Terrassa En Comú.

Jessica Albiach

1. El passat 8 de març va ser un moment històric. Va recollir el que venien treballant els moviments socials des del feminisme, ho va posar en el centre de l’agenda política i li va donar una empenta que va connectar d’una manera intergeneracional, convertint-se en la lluita més transversal que existeix ara mateix. Vam entendre més que mai que “soles no podem però juntes sí”, tal i com ens va ensenyar Lolo Rico a la “Bola de Cristal” i ens va ajudar a vèncer les nostres pròpies pors, reconeixent que no eren individuals sinó col·lectives, igual que els reptes que tenim per endavant. Moviments com #Cuéntalo #YoSíTeCreo #NiUnaMenos, el moviment de les dones i LGTBI+ contra les polítiques de Bolsonaro #EleNao, els mocadors verds a l’Argentina per l’aprovació de la llei per un avortament segur, inclús la lluita liderada per les periodistes de RTVE per el dret a la informació #ViernesNegro, ens evidencia que la lluita feminista és global i ha de ser antiracista i anticapitalista.

Avui és més necessari que mai anar més enllà de les fronteres tradicionals del món del treball i entendre la vaga com quelcom que implica també la nostra vida quotidiana  per posar el problema de les cures en el centre.

2. El feminisme és el moviment social i polític amb més capacitat de transformació de les nostres societats  perquè està plantejant un crítica radical – en el sentit d’anar a l’arrel dels problemes – amb una gran capacitat per interpel·lar a la majoria de la societat. Ens està plantejant que el sistema econòmic que organitza les nostres societats és insostenible i que hi ha una gran quantitat de valor produït per les dones que no es comptabilitza perquè “es produeix” dins dels límits de la llar. La veritat és que ens està recordant que avui estem davant la necessitat d’un canvi civilitzatori. Aquest 8 de març crec que totes juntes seguirem posant això de manifest, que els feminismes son més necessaris que mai en totes les esferes de la vida  social des de la vida quotidiana fins la política institucional, passant per el nostre model econòmic i social.

I davant l’amenaça de l’extrema dreta i dels partits de dretes que cada vegada estan agafant posicions  més reaccionaries, els feminismes son l’eina que ens permet teixir un cordó sanitari de drets i llibertats individuals i col·lectives davant tots aquells que ens els volen retallar, portant-nos a posicions anteriors als assoliments aconseguits  fins ara com la llei de l’avortament o el pacte contra les violències masclistes.

Jessica Albiach, diputada per Podem al Parlament de Catalunya.

Beatriu Masià

1. El 8 de març de 2018 va significar un canvi important a tots els nivells, tant per el treball de les diferents organitzacions de dones que van aconseguir una gran mobilització al carrer, i que van pressionar per tal que els grans sindicats, s’haguessin de posicionar en relació a la vaga.

La força de les organitzacions feministes van fer evident que podem canviar moltes coses si treballem plegades i, respectant les diversitats del moviment.

Penso que dies abans del 8 de març van passar fets molt greus que van indignar a moltíssimes dones que, possiblement no haguessin pensat a involucrar-se en la jornada del 8 de març, els casos de injustícia contra les dones, com el cas de Juana Rivas condemnada, per protegir els seus fills de la violència del pare, o el escàndol generat pel cas dels violadors anomenats “la manada” deixats en llibertat desprès cometre actes de violència sexual, contra una noia, prevalent-se de la seva superioritat numèrica, van generar una indignació social que va recorre totes les organitzacions de dones i socials.

L’emergència de reclams com les de les treballadores de la llar i altres col·lectius, ens treien de l’espai de confort dels feminismes blancs i posaven en valor la necessitat de incorporar la classe, la raça, l’opció sexuals i altres diversitats que travessen les dones en aquest mon tant incert.

D’alguna manera es va posar en el centre el dret de les dones a viure sense violència i a exigir que els drets es facin efectius en la quotidianitat de les dones, el clam ja no és només per reivindicar, sinó per gaudir del fet de ser dones amb les diferents singularitats. Particularment, va ser de molta alegria i d’un sentiment de pertànyer a una moviment que des de la seva radicalitat vol un mon millor.

2. Per aquest 8 de març, el moviment esta molt consolidat i, desde tots els territoris ens arriben els diferents preparatius per la vaga feminista, per la vaga de dones, la imaginació i creativitat dels diferents col·lectius, ens augura un altra jornada de força i reivindicació.

Hauríem de treballar des dels diferents àmbits i situant les problemàtiques que encara ens afecten  pel fet de ser dones, algunes de especialment flagrants com les discriminacions i violències  que s’agreugen en els processos migratoris i de refugi i que exposen a les dones a gran vulnerabilitat, sense deixar de banda la quotidianitat de la violència estructural i simbòlica a la que ens hem d’enfrontar.

Les diferencies que sorgeixen, no haurien de ser un obstacle per continuar endavant, ans al contrari les hauríem d’entendre com a possibilitats de creixement i d’obertura. No podem estancar-nos en debats que ens divideixen i ens confronten. S’apropen temps difícils que no ens poden agafar desprevingudes i molt menys enfrontades. La sororitat i la solidaritat feminista, és a  les nostres mans.

Beatriu Masià, activista i formadora feminista del grup de Tamaia.

Vera Sánchez

1. El 8 de març del 2018 crec que va tenir un impacte força contundent en molts àmbits que fins fa poc més d’un any no teníem. De sobte, apareixíem als mitjans de comunicació com a moviment feminista, un moviment transversal que ens interpel·lava a totes. Milers de dones, lesbianes i trans sortíem al carrer perquè estàvem indignades, no per un fet puntual, si no per l’enorme càrrega que portàvem –i portem– al damunt des de que vam néixer. I tot i que encara podíem ser moltes més, vam arribar a tot un perfil de dones que anava més enllà de les pròpiament polititzades. Vam demostrar que érem moltes amb voluntat de reivindicar els nostres drets i que, encara que vinguéssim d’espais ben diferents, estàvem unides per defensar el dret a una vida que ens valgui la pena viure-la. Amb això, vull dir que, encara que ens queda molt per fer, aquell 8 de març de 2018 vam aconseguir fer-nos visibles i ocupar el carrer. Òbviament el camí que ens queda per recórrer és llarg, ben sovint la societat patriarcal en la que vivim així ens ho fa saber, però penso que vam trencar amb les expectatives, inclòs les nostres i, això, vulguem o no, és un fort impacte a nivell social. I segurament necessitaria més paraules per fer un anàlisi molt més profund que aquestes 4 línies.

Tenia una professora d’Història de l’Art a l’Institut que sempre ens explicava amb passió que l’art era subjectiu i, per tant, era difícil determinar què era art i què no. Ella, tenia el seu truc per determinar què sí ho era i què no. Si una obra, un edifici, una escultura o una composició artística li produïa una sensació de plaer que recorria tot el cos i li posava la pell de gallina, allò era art segur. Sempre he pensat en aquesta explicació des de aleshores, no només per parlar d’art, sinó també per parlar de les coses que ens impacten, ens emocionen, ens alegren, ens fan sentir empoderades, etc. Perquè sentir que se’t posa la pell de gallina no ha de suposar un sentiment negatiu, també en pot expressar de positius. Explico tot això, perquè quan penso quin impacte va tenir per mi, penso en aquesta sensació d’emoció i plaer que em va recórrer tot el cos al veure al carrer tantes dones mobilitzades i organitzades. Va ser un sentiment tant fort, que em va durar una setmana. Pensava en el 8 de març i se m’eriçava la pell; m’emocionava; i se’m posaven els ulls vidriosos. Ho vaig pensar aquell mateix 8 de març de 2018: estava vivint un moment històric.

2. El 8 de març d’enguany només el puc pensar en millor. L’estem construint com un procés, més enllà d’una data al calendari. Ha deixat de ser un únic dia per ser-ne molts: cafetons feministes; jornades de preparació de la vaga; assemblees; tallers de cartells i pancartes; actes sorpresa; performance; cercaviles; casserolades; i una infinitat de variables que s’han d’encabir en setmanes. Apareixen milers de comitès de la Vaga Feminista, ja sigui per barris, pobles o ciutats. Tinc la certesa que aquest 2019 el moviment feminista s’ha impregnat de porositat i aquest element està permetent arribar a indrets que ni imaginàvem fa un any.

I l’única manera de seguir alimentant la porositat del moviment feminista, per mi, passa obligatòriament pel treball unitari; per deixar d’aixoplugar-se sota una caseta; per arriscar-se a acabar molla; per entendre que aquest moviment és i ha de ser transversal; que ens interpel·la directament a totes. El patriarcat està present en tots els aspectes de la nostra vida i contínuament ens posa entrebancs. Ens vol dividides, dèbils i submises. Unides, som més fortes!!! Soscavem el patriarcat d’arrel!!!

Vera Sánchez, antropòloga, activista feminista i membre de la Fundació.

Elisenda Alamany

Un altre 8-M històric

Reviso alguns programes de partits de no fa tant anys i m’adono que en cap hi havia la paraula “feminisme”. Jo mateixa no recordo tenir la consciència que allò que ens passava individualment tenia una dimensió col·lectiva i que s’anomenava masclisme. A l’institut, amb les meves companyes no en parlàvem gaire, perquè les reivindicacions feministes no eren el dia a dia de les aules aleshores. Sé del cert que aquesta lluita no formava part de les nostres vides. Puc dir, de fet, que vaig arribar al feminisme de gran i gràcies a lectures i converses amb companyes que vaig anar trobant pel camí.

Va ser aleshores quan vaig adonar-me de com havia trobat a faltar espais per compartir inquietuds, demandes, incerteses, on fóssim capaces de posar nom als obstacles, entrebancs o dinàmiques que, evidentment no eren anècdotes, sinó que formaven part d’una història col·lectiva que havia estat en silenci. Espais on fóssim aliades, on ens apoderéssim, on ens rebel·léssim davant de tant silenci imposat.

Celebro que aquestes coses hagin canviat i que gràcies a moltíssimes dones que van ser abans que nosaltres s’hagin anat vencent les resistències del sistema patriarcal reflectides en àmbits diversos, també en els més informals. A elles els devem el llegat de xarxes de què gaudim moltes de nosaltres ara. Comunitats construïdes presencialment i virtualment que ens han fet més fortes i que han servit per alertar que la societat avança en molts àmbits, però que en canvi, hi ha el perill que siguem davant d’un mon cada vegada més desigual.

A aquelles xarxes i a les que tenim ara, adaptades a les noves realitats, els devem que posin en el focus situacions que encara avui estan òrfenes de respostes efectives. Del #metoo, passant pel “Yo te creo hermana” fins a la vaga feminista del 8M.

En aquest sentit, a tantes dones compromeses també els devem que s’hagin anat explorant els marges, les limitacions, així com les possibilitats de legislar sobre la igualtat a Catalunya. I encara més, de la necessitat de fer política amb perspectiva de gènere.

Ara que la dreta més reaccionària ens voldria retornar a temps passats o a una realitat massa semblant a ficcions com la d’El conte de la criada (The Handmaid’s Tale), responguem-los amb respostes sòlides a nivell institucional, amb més  sororitat i amb més força que mai. Bolquem-nos amb la vaga feminista i contribuïm que sigui una nova data històrica.

Elisenda Alamany Gutiérrez, filòloga i política catalana. 

pambxocolata.wordpress.org

Montserrat Roset

1. Veig el 8 de març de 2018 com un moment culminant d’un procés de mobilitzacions que ja s’havia anat gestant en els darrers anys. La massiva participació a les manifestacions al nostre país , però també en molts altres països denoten que les reivindicacions feministes han aconseguit el suport d’àmplies capes de la població i que s’ha deixat enrere la desconfiança i l’allunyament que ha acompanyat la paraula feminisme des dels seus començaments. Em resulta especialment rellevant la irrupció d’una generació de noies joves a l’avantguarda del moviment. Tot plegat no pot ser més esperançador.
2. Com en d’altres moments històrics, els avenços i conquestes del feminisme s’estan enfrontant a resistències i reaccions en contra. Només cal recordar la oposició que va generar la demanda el sufragi femení durant els segles XIX i XX en tots els països d’occident. Malauradament en el moment polític actual estem assistint a una reacció davant dels avenços aconseguits en diversos àmbits, com en la lluita envers la violència contra les dones, per part de sectors de la població que senten els seus privilegis amenaçats. La recent entrada a les institucions polítiques espanyoles de partits que s’oposen obertament a les conquestes el feminisme auguren moments difícils.
El moviment feminista ha crescut i s’ha apoderat. Una de les fortaleses més clares és la seva pluralitat, que facilita la incorporació sectors molts diversos de dones. Una de les accions imprescindibles, tal com ja s’està fent, és reforçar la coordinació entre els diferents feminismes i treballar conjuntament per trobar punts de coincidència i de consens de cara al proper 8 de març. Una altra via important és teixir aliances amb tots aquells col•lectius i sectors socials que també es consideren amenaçats pel retrocés en els drets democràtics.

Montserrat Roset, professora de secundària jubilada. Ha treballat a favor d’un ensenyament coeducatiu. Activista feminista a Ca la Dona.

Maribel Nogué

1. La repercussió a nivell social va ser molt important. Crec que hi haurà un abans i un després. No ja les feministes organitzades des de fa anys en  un o altre col·lectiu, sinó la societat en general es va mobilitzar. Dones de totes les edats, joves -molt joves- i també dones grans. Al carrer es respirava una complicitat inter-generacional i també, perquè no dir-ho, un cert alleugeriment de les que portem anys mobilitzant-nos, perquè la resposta ens havia sobrepassat els nostres àmbits d’influència. El crit ja era del carrer com al carrer es va viure la indignació per la sentència no condemnatòria als membres de la manada i tantes altres ocasions ens hi trobem i trobarem.

Potser per això la radicalitat del discurs contra les dones de VOX que no és aliè a tota aquesta gran mobilització; però les dones, i amb molts homes al nostre costat, hem tornat a aixecar la nostra veu omplint els carrers i places de les capitals més importants del país davant la amenaça de retallar les partides pressupostàries que contenen mesures per la  prevenció i erradicació de de les violències masclistes i de protecció vers les qui en són víctimes.

2. La sensibilització és a totes les cases i també als carrers. Potser ho tenim més difícil per combatre el discurs de la infàmia i les mentides que impera en la majoria de mitjans de comunicació, d’una influència tant potent com perillosa que sols pretén que criminalitzar-nos tot defensant uns altres valors (si es que se li poden dir valors).

Tampoc ens serà fàcil fer front a la involució que ens amenaça arreu del món, però estic convençuda que la decisió de les dones per no deixar-se vèncer té molt recorregut i no té retorn. Ens ho devem a nosaltres mateixes i a les generacions que empenyen al darrere nostre. De fet, sempre hem anat contracorrent i, encara que continuen anant contracorrent, estem en el camí correcte.

Maribel Nogué, feminista i escriptora.

Àngels Grases

UN ANY DESPRÉS

Ho vaig viure amb gran sorpresa, amb molta emoció i amb cautela. També com a reconeixement a la feina feta de tots aquests anys, silenciada des de mitjans i Institucions. Un esclat que va desbocar totes les expectatives

Enguany, espero que les reaccions dels feminismes siguin tant o més potents que el 2018. Motius no en falten; crec que les dones (mogudes per la manada el me too etc.) han obert els ulls davant l’evidència i les joves volen saber, i cal estar molt alerta perquè les divisions (estratègia de la dreta) ens pot endarrerir una feina política/social que no pot parar, ja que és la revolució més important d’aquest segle. No es tracta de ser resistents, hem de ser eficients i treballar per no perdre res de res del que hem aconseguit i avançar des de les llibertats i la diferència.

I com diu la filòsofa i activista feminista Victoria Sendon de Leon: “Ha sido la nuestra , una revolución bulliciosa y callada al mismo tiempo, porque hemos estado en las barricadas del cambio y en las catacumbas de la resistencia. Hemos bajado a los infiernos de la transformación interior y tambien hemos tomado las calles, la noche, la libertad” (del llibre Marcar las diferencias 2002 ed. Icaria)

Àngels Grases Mullerachs, Fundadora Espai Llibreria Pròleg (Maig 1991).

Yasmina Sánchez

Llibertat, igualtat i sororitat!


Les desigualtats, la invisibilització, les violències que pateixen les dones no és un fenomen nou. Ho van patir les nostres mares i les nostres àvies, i les seves mares i les seves àvies. Però sempre les dones hem sigut conscients de la injustícia d’aquesta situació i ens hi hem revelat de maneres diferents segons les èpoques.


Aquesta lluita és la lluita més llarga i constant de la història de la humanitat i això és així perquè és una lluita pacífica, de conscienciació individual i col·lectiva per enderrocar l’ordre heteropatriarcal establert. La revolució feminista no té per objectiu fer una guerra als homes, o dotar-se d’un rol de supremacia com ho ha fet el sistema patriarcal, sinó de trobar la manera d’eliminar les discriminacions entre homes i dones. Qui hauria dit que un objectiu tan indiscutible fos tan difícil d’assolir.


En els últims anys, el moviment feminista ha treballat molt l’empoderament femení, treballant la sororitat, la lluita col·lectiva tant a l’espai domèstic com a l’espai públic i sobretot la transversalitat de la lluita que implica una transformació global.


Fruit de tota aquesta lluita i feina feta, l’any 2018, es va organitzar la primera vaga laboral, estudiantil, de consum i de cures internacional pel 8M, com a punt d’inflexió clau i de visibilització màxima de la sororitat feminista internacional.


La Revolució va començar fa molt temps ja, vam posar gota a gota aigua a l’olla, cada 8 de març l’aigua s’escalfa una mica més, la vaga fa bullir l’aigua i les bombolles, indicadores de sororitat i d’organització del moviment feminista, fan coure els ous… Ara, mai més estaran crus, ara, tothom a taula!


Yasmina Sánchez, politòloga, feminista i tècnica de la Fundació

Adriana Sabaté

– Quasi un any després del 8 de març del 2018, quins impactes creus que va tenir a nivell social?
Penso que el 8m2018 va posar el feminisme al centre de lagenda politik com mai abans havia estat, al centre d latncio mdiatik, aconsguint q dones d totes ls edats q potsr mai abans shavien considrat fministes prdssin recels cap a aqst fnomn i s sntissin intrplads x ell.
– I per tu particularment?
X a mi va ser 1jornada molt emocionant, sgotadora i intensa, organitzantnos amb ls veines dl barri x tallar vies cirqlacio ds d 1a hora del mati, dinant plgades, sorores i exultants i flipant a la tarda amb la trmnda mani q vam aconsguir organitzar, emocionades a lacte final amb la divrsitat i la potencia d les feministes daqsta ciutat!
– Quines perspectives creus que es presenten aquest 8 de març?
Penso q el 8m2019 sera nkra +gran, la ultradrta ha reaccionat a aqstes massivs manifstacions fministes i nosaltrs hm d seguir n peu, lluitant pels drets d totes, els q prillen i els q nkra no hm conkerit.
– Com creus que hem de treballar?
Penso q 1dls rptes inajornabls s la inclusio, hm daconsguir q dones d totes ls edats, origns, orientacions sxuals -i especialmnt totes les dones d clas trballadora- veiem l fminisme com 1movimnt social emancipador, la lluita contra l kpitalism patriarkl com a lluita x ls nostrs llibrtats i 1societat +justa.

Adriana Sabaté, educadora Social i activista feminista.

Cristina Bedmar

1. El passat 8 de març va posar sobre la taula la capacitat d’organització i transversalitat de la lluita feminista. Va aconseguir que generacions diferents de dones, socialitzades en contextos diferents, fossin conscients de la necessitat d’ocupar els carrers, de fer visible la lluita per la igualtat real i efectiva entre homes i dones, així com va aconseguir que molts homes també entenguessin el seu paper d’acompanyament i col•laboració.

Per mi, va suposar un redescobriment: vaig ser conscient de com d’ample és aquesta lluita feminista, de quantes coses hi caben, i va fer que cada vegada més em posi les ulleres violetes a l’hora d’analitzar cada aspecte de la meva vida

2. Aquest 8 de març tenim un repte clar, que no és altre que estar a l’altura del què va suposar l’any passat: hem de seguir treballant unides, plegades, per tal de mantenir tota la força i intel•ligència col•lectiva al servei de la causa, amb tota la generositat i sinceritat de la qual ens puguem dotar. Malgrat tots els moviments i intents de les elits per separar-nos, hem de tenir clar l’objectiu de lluita compartida, i lluitar contra la fragmentació que se’ns vol imposar perquè, si restem unides, som imparables.

Cristina Bedmar, directora de la revista Maig.

 

 

Deixa un comentari

X