Vicky Martin, Nina Salinas, Rosa Bofill i Lucía Aliagas
La vaga del 8 de març s’apropa i va agafant força, extenent-se a tots el racons de la societat i als centres de treball. Ens sobren els motius i no ens cansarem de lluitar fins que haguem acabat amb el patriarcat.
Aquest any, seguint amb la iniciativa de donar veu a les dones per les mobilitzacions del 8 de març, vam plantejar dues preguntes a les nostres col.laboradores:
1. Quasi un any després del 8 de març del 2018, quins impactes creus que va tenir a nivell social? I per tu particularment?
2. Quines perspectives creus que es presenten aquest 8 de març? Com creus que hem de treballar?
i aquestes han sigut les respostes….
Vicky Martin
1. L’impacte crec que ha sigut l’enfortiment dels moviments feministes i la posada a la agenda política del país i a esfera global, sense pal·liatius i sense que els que més remei al sistema patriarcal. Per mi ha suposat un punt de suport, una mica d’aire frec. Després de tanta lluita, amb una lleugera sensació d’estar estancades: la força de la revolta. Ens hem mirat als ulls i ens em retrobat, totes, en la lluita compartida.
2. No podem deixar passar el moment, aquesta força. Estem llançant la quarta ona del feminisme. Sense deixar d’estar aleta perquè el poder que qüestionem està jugant dur i brut. Hem de treballar amb sosoridat, ja és temps de no permetre que ens transgredeixen les línies vermells. Hem d’afermar les nostres trepitjades, i anar construir entre totes.
Per totes. Visca la lluita feminista!.
Vicky Martin, professora i tècnica superior de formació i ocupació a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat
Nina Salinas
POEMA:
“La huelga morada”
Había una vez muchas princesas
no de rosa, ni de blanco y florecitas
sino de morado de lila de rojo de negro,
colores habituales en labios y ojos
en entrepierna y costado
en negro de luto sus hijos, sus madres
toda la barriada, todo el pueblo,
todos los pueblos,
pero hubo un 8 de marzo mundial
de huelga, de huelga de mujeres
de gritar las injusticias a los cuatro vientos
de saltar el charco buscando auroras
de mar de Alborán, de mediterráneo
ya nada volverá a ser igual,
ahora ya lo saben todos,
saldrán perros vox y otros animales al camino
habrá incluso disfrazadas de futuro con cruces y maldiciones,
la guerra está declarada, no más
y eso es universal,
y yo me pregunto:
¿Qué harán mañana cuando la huelga sea de úteros?
La Nina después.
Ha disminuido el dolor
porque lo que yo masticaba en silencio a veces
y derramaba en versos era cierto
no estaba loca ni era mala madre
ni egoísta pensando en que necesito una almohada en mi espalda
y que merezco respeto, y que no soy menos por llevar
abrigo de segunda mano,
que la belleza está en el jardín del intelecto
y cohabita conmigo el tiempo y puedo moldearlo
como una vasija de barro
y que ahora estoy revoloteando entre remedios,
mañana nadie sabe, porque es nuestro.
Lo que vendrá
este 8 de marzo
nos mira largamente para terminar una década
nos miramos asiáticas, indias, sudamericanas
europeas, rusas, todas…
porque los mismos dolores nos aquejan
la clase trabajadora hecha de mujeres se reconocerán
en todas las madrugadas frías sin zapatos
en el pan, en la cena no hecha,
en las interminables jornadas de trabajo
en que a fin de mes no se llega
es tiempo de reunir razones
y decirlas
y hacerlas
hacerlas libros,
pan,
leyes
poemas…
¿Cómo hacerlo?
Haciendo redes mundiales como madejas de lana
que no quede ninguna hebra fuera
diversidad en los planteamientos
unidad en la acción
que no quede ninguna sin decir lo que piensa
y luego tirar y tirar, tensar esa cuerda tanto
que estalle al romperse
que suene tan alto que todos se enteren,
y que se hagan carne los sueños
que notemos que avanzamos,
aunque se hagan los sordos los medios
tenemos razón y eso es lo que cuenta.
Nina Salinas, escriptora, poeta, militant comunista i lluitadora pels drets humans
Rosa Bofill
1.Jo crec que va ser una fita important, que va confirmar la capacitat de lluita del moviment feminista i ens va fer veure que JUNTES SOM MÉS, com deia el manifest unitari. Ens vam veure capaces d’aturar el món, havíem dit moltes vegades que si les dones ens aturàvem s’aturava el món i ho vam veure a prop.
Un impacte clar d’aquella diada és la reacció del patriarcat que ha intensificat els seus atacs al feminisme segurament pensant que els seus privilegis són massa qüestionats.
A mi, personalment, després de molts anys de lluita feminista em va fer sentir la força que tenim juntes. El mateix dia 8, al barri i després a la manifestació, veure dones de totes les edats sentint-se interpel·lades i sumant-se a la crida de la vaga, penjant els davantals, passejant pels carrers, cantant i mostrant a la cara l’alegria de sentir-se juntes i fortes em va colpir profundament.
2.Aquest 8 de març tenim el repte del passat que ens obliga a mantenir i millorar el nivell de mobilització. Veig que s’està fent un treball cada vegada més descentralitzat i alhora coordinat de manera que les assemblees preparatòries es multipliquen per tot el territori.
Cal seguir el camí que ha marcat sempre el moviment feminista, fer treball unitari, debatent, escoltant-nos, respectant-nos i buscant sempre el consens, i quan aquest no és possible deixant el debat obert i aprofundint i tirant endavant els punts on hi ha acord.
Rosa Bofill, activista i mestre jubilada
Lucía Aliagas
Ja fa quasi un any de la vaga feminista estatal que va significar un dia històric pel moviment feminista a Espanya: milers de dones van sortir als carrers, declarant-se en vaga de producció, consum i cures; per denunciar la doble opressió patida per ser dones i treballadores i l’auge de la violència contra les dones en forma d’assassinats i violacions.
Iniciàvem l’any amb ja set feminicidis, amb la recent notícia del cas de Diana Quer i en mig dels judicis i la campanya mediàtica de la Manada.
La jornada de mobilitzacions que va significar aquell 8 de Març va tenir una important
influència social, va posar sobre la taula totes les problemàtiques que pateixen les dones pel fet de ser-ho i va qüestionar, de nou, el patriarcat. El seu impacte mediàtic va significar una pressa de consciència política per milers de dones joves a la situació de discriminació que pateixen envers els seus companys. De la mateixa manera que va fer més visible la reacció de certs sectors polítics que van aprofitar la força del moviment feminista per posicionar-se en contra i pintar-lo com una amenaça a l’ordre, el costum i la tradició de la societat espanyola.
Per la vaga que cada cop està més propera, hem de treballar unides: als nostres centres de treball, d’estudi i als nostres barris. Hem de combatre, alhora, el sector del feminisme que ens intenta vendre l’empoderament individual com revolucionari, traient força i importancia al col·lectiu. El que, des de una visió liberal i capitalista, el que busca és l’empoderament econòmic per poder escalar a posicions de poder per tenir la mateixa capacitat que els homes per dominar i explotar. El 8-M, com dia de la dona treballadora, no es pot veure al marge d’aquesta, sinó que ha d’incloure la perspectiva de classe inherent a la seva lluita per la seva alliberació.
Per finalitzar, també hem d’evitar la polarització del debat que es va produir l’any passant entorn la qüestió de la vaga no mixta: la solidaritat masculina ha de passar obligatòriament per fer vaga amb nosaltres, per impedir la producció en qualsevol sector; no només en els més feminitzats i precaritzats.
Lucía Aliagas, estudiant d’Història a la UAB i militant de la JCC i AEP