Víctor Mora i la missió dels nous reaccionaris
Publiquem l’article de Gabriel Jaraba ha fet pel Butlletí de la Fundació l’Alternativa, en el qual s’endinsa en l’univers polític i cultural de Víctor Mora, el creador del còmic del “Capitán Trueno”, recentment desaparegut. Gabriel Jaraba és periodista, en exercici des de 1967. Actualment és professor a la Càtedra Internacional UNESCO d’Educació en Informació i Mitjans i Diversitat Cultural, Secretari Internacional per al Diàleg Intercultural i membre del Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona
Quan el passat mes d’agost va morir l’escriptor Victor Mora, conegut per ser el creador del tebeo “El Capitán Trueno”, es va esdevenir allò que un mes més tard es retreuria a Javier Pérez Andújar: “la nostàlgia de la generació de la transició envers un passat edulcorat mitjançant un envelop cultural tronat”. Aquesta frase definitòria no l’han escrit textualment els nous creadors d’opinió de dreta neoliberal sinò que s’han limitat a aportar elements que han anat en el mateix sentit; la frase l’he escrit jo per deixar més en evidencia l’actitud bel.ligerant dels nous reaccionaris de l’independentisme supremacista que denoten els diversos comentaris; ells ho fan de manera més o mens explícita, jo mostro el seu pensament de manera crua.
Aquest pensament dels nostres nous reaccionaris incorpora una fixació amb un petit detall que els molesta, els irrita i els incomoda enormement perquè és un obstacle en la missió que s’han (els han) assignat: acabar amb l’existència d’una generació encara viva que és partidària de la lluita de classes, unes persones que representen, perquè ho han viscut i ho viuen, la confrontació directa entre capital i treball.Els nous reaccionaris tenen com a missió enterrar qualsevol vestigi, al panorama comunicacional i cultural, qualsevol vestigi de lluita de classes, ridiculitzar els qui la protagonitzen o en són partidaris, fer aparèixer com a obsolet qualsevol escenari o realitat en que la lluita de classes pugui fer-se visible. Aquests nous reaccionaris amb una missió són, a més, joves –no tant com volen fer aparentar amb la seva coqueteria petulant—amb la qual cosa volen presentar-se com a encarnació del “nou” que ha d’arraconar el “vell”. Segons la seva manera de mirar, aquell cartell electoral que hi diu “Mis manos, mi capital” és una mostra d’allò del que abominen: un home adult, que viu del seu jornal, que no només no se’n amaga sinò que mostra orgullós la seva condició d’assalariat en tant que orgull de ciutadania, les virtuts del qual no han estat conferides per una universitat d’elit o un mandarinat sinò per la dignitat i l’esforç del treball. Per a ells és quelcom ridícul i encara pitjor, quelcom que cal foragitar immediatament no només de la vista de la gent sinò de les seves ments.
Victor Mora es va fer famós entre els ciutadans d’esquerres quan feia ja temps que “El Capitán Trueno” havia deixat de publicar-se i l’escriptor era un autor conegut per obres com “Whisky amb napalm”, “Els plàtans de Barcelona”,” Perduts al pàrking” o “El café dels homes tristos”, una mostra de la nova ficció catalana dels 70 que no enyorava l’Arcàdia que mai va existir ni es llepava les ferides sinò que recordava que al maig del 1968 la lluita contra l’imperialisme, l’autoritarisme i l’explotació havia estat presa en relleu per unes noves mans i que els fills dels derrotats al 1939 havien de donar-los suport.
Quan la gent va poder identificar el guionista del tebeo preferit de la seva infancia com a un escriptor “de veritat”, un intel.lectual d’esquerres i un militant comunista, es va sentir justificada per “un dels nostres”, un escriptor que accedia al Parnàs de les lletres pàtries sense ser promogut pels que creuen que la patria és la llengua (i per tant queda reduïda a ella en lloc d’abastar tothom); un intel.lectual catalanista que era un militant comunista; un home de familia proletària que havia viscut a Europa i no li calia treure a passejar el fantasma de Pijoaparte; un home de cultura crescut de manera autodidacta; un narrador prodigiós sorgit de la cultura popular del seu momento (com Dumas, autor de fulletons, i Dickens, periodista ancestre de Huertas Clavería).
Per tant, quan Javier Pérez Andújar va voler posar sobre el balcó de l’Ajuntament de Barcelona la memoria popular realment existent de les generacions que van guanyar la democracia mentre aspiraven al socialismo va ser convenientment identificat com a objectiu a batre. Els nous reaccionaris havien aprés la seva feina, ara ja no es tractava de l’esbroncada grollera de fa uns anys a Elvira Lindo al mig del pregó, que fa massa “squadrista” i l’esperit de Dencàs cal guardar-lo per a les grans ocasions. La clau era la ridiculització i la mofa. Però no la ridiculització de la persona sinò la de la seva manera de pensar i la de la cultura en la qual aquesta persona va viure. Perquè ridiculitzant la cultura es va més enllà de l’anècdota; no es posa en qüestió l’individu sinò que s’arracona a un grup social sencer. D’aquí que Toni Albà hagués de sortir a fer el seu paper: una giragonsa creativa en la qual qui assumeix el protagonisme de la pallassada ho fa per projectar la burla cap al seu veritable destinatari (gran troballa comunicacional dels reis medievals amb la institució del bufó).
Poc després les coses van quedar encara més clares, per si encara no ho eren prou. L’espectacle de l’atac al Franco escapçat va ser un altre exercici d’aquesta pràctica de fer veure que s’ataca un objectiu per abastar-ne un altre: es feia veure que es blasmava la presencia icónica del dictador a l’espai públic per a atacar indirectament l’exposició de la memoria de la lluita antifranquista present a l’espai museístic.
Un altre cop la mateixa operació de doble tir al blanc inaugurada per Albà vestit de Felip V però aquesta vegada amb els hereus de Dencàs en acció desvergonyida, com va demostrar l’agressió a Ramon Luque. Un pas mes, una restricció menys: agredim un militant comunista antifranquista i antifeixista per a que ningú dubti del sentit de l’acció.
L’objectiu a abatre és la memoria sencera de l’esquerra que va protagonitzar la lluita contra Franco, l’esperit de la memorable frase d’Àngel Rozas: “Jo no he estat perseguít pel franquisme, jo he estat perseguidor del franquisme”. La befa agressiva al carrer, la ridiculització pretenciosa als digitals informatius de la nova dreta a la xarxa.
Cal esborrar de les ments la idea d’un temps en el qual els intel.lectuals de prestigi eren gent com Víctor Mora, cal fer sentir-se avergonyits els qui van creure que El Capitán Trueno podia ser una mostra del poder de l’aliança de les forces del treball i de la cultura, cal fer que els joves mirin els antics lluitadors com a iaios nostàlgics als quals arraconar immediatament tot fent conyeta, la conyeta que ha esdevingut el patrimoni lingüístic dels nous reaccionaris, amanida amb un parell de cites erudites de clàssics mal llegits o d’hereus de Fukuyama o Finkielkraut.
“Vindrà un dia que el treball vencerà”, va dir un dia Joan Reventós i la seva gent; per fer-ho impossible passa el que passa ara. Si l’objectiu global implementat i en marxa és retornar-nos a les condicions de treball, vida i civilització del segle XIX és necessari mirar cap al 1714 com si no haguéssin existit el 1931 (República Catalana) i el 1971 (Assemblea de Catalunya) i tot el que va passar enmig. Per cert que un altre dia parlarem de l’efecte túnel del temps que la visió d’Ada Colau i els comuns produeix en els nous (i vells) reaccionaris, que quan els veuen se’ls representa el fantasma de Ferrer i Guàrdia i reaccionen igual que els seus avis. S’entén que vagin fent practiques amb Víctor Mora i Javier Pérez Andújar.
Gabriel Jaraba
novembre de 2016