Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Memòria històrica   /  Vida d’Antonio Cánovas

Vida d’Antonio Cánovas

Tres fills d’Antonio Cànovas i amb l’aportació principalment de Jorge Cànovas -historiador que va escriure les seves memòries-, compareixen amb nosaltres aquest emotiu article sobre la vida d’un lluitador incansable amb uns principis impertorbables i que va lluitar tota la seva vida pels principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Tota una vida de compromís de lluita contra el feixisme i a favor d’una vida digna per tothom.

Antonio Cánovas va morir als 98 anys el passat 7 d’agost d’enguany. Era un adolescent de la Barceloneta de 16 anys que estimava l’esport i sobre tot la natació quan el va sorprendre el cop d’Estat del 18 juliol de 1936. Aquella nit retornava a casa després de participar en els entrenaments en la piscina de Montjuïc per la inauguració de l’Olimpíada Popular que s’hauria de fer al dia següent. En baixar pel passeig de Colom va ser testimoni dels primers moviments de les tropes insurrectes a Capitania militar i que va desembocar els fets revolucionaris del juliol del 36 i en la guerra civil.
Per la seva edat no sabia del que s’avenia, ni tenia cap orientació política perfilada però era conscient que allò no era gens bo. En arribar a casa aquella nit d’aldarulls va dir al seu pare que sortia per participar en les protestes contra els militars. Fill d’una família d’emigrants murcians i obrera, sempre va tenir present les paraules que llavors li va dir el seu pare, un estibador militant de la CNT: “si voleu fer alguna cosa que sigui a favor el poble”.
Va ser la seva primera lliçó política i no la va oblidar mai. De fet, als pocs dies va anar a la plaça Catalunya, a l’hotel Colom per allistar-se al PSUC, d’allà embarcà a Mallorca amb la columna de voluntaris del capità Bayo per tal d’alliberar la illa de les tropes franquistes. Va ser una veritable matança, gent sense preparació que varen morir en posar els peus a la sorra pel fogueig d’una Guardia Civil i militars professionals que els esperaven a la mateixa platja. Un amic va morir als seus braços d’un tret al cap, aquesta tragèdia sempre la va tenir present, mai va oblidar el seu nom.
Malgrat la primera derrota no es va afeblir, agosarat va lluitar per uns valors republicans que ell va conèixer i conviure, era conscient que aquells anys en que s’intentava canviar la vida quotidiana dels mes humils per un món més just socialment podria desfer-se si guanyaven els revoltats. Llavors va fer seus aquests ideals de justícia i no els deixarà en tota la seva vida.
Amb la seva columna del PSUC va anar al front d’Aragó amb la columna del Barrio, a Tardienta (Osca). Poc després quan es reorganitza l’exèrcit republicà s’integrà a la 27a Divisió, concretament en la 122 Brigada Mixta, va estar a la batalla de Belchite. Era a una divisió de xoc, una facció de l’exèrcit que anava directament a entaforar les trinxeres que patien moltes baixes, va ser una brigada que va patir molt desgast durant tota la guerra.
Va estar mobilitzat al front de Madrid del No Pasaran, sempre manifestava que Madrid no va rendir-se. L’Antonio, se’n va enfrontar directament a les tropes mores de Franco, allà va renàixer l’esperança de guanyar la guerra en veure com l’aviació soviètica va enfrontar-se als italians a la batalla aèria de la capital. L’Antonio, va realitzar tasques de enllaç entre les trinxeres i l’Estat Major del General Miaja, va conèixer a Santiago Carrillo i va veure a Durruti dos dies abans de morir. Era el dur hivern de 1938 quan el van destinar a unes de les batalles més cruentes de la guerra, a Terol, allà va rebre la fatal noticia de la mort del seu pare el bombardeig italià al port de Barcelona.
Tenia 18 anys, quan era a Flix, preparant-se per iniciar l’ofensiva dels republicans, traspassar el riu Ebre i sorprendre els franquistes en un intent desesperat de guanyar la guerra per sorpresa. Era ja suboficial amb experiència quan la seva brigada va rebre el reforç de la lleva de biberó. Si bé en un primer moment van arribar l’altra riba amb cert èxit i van guanyar terrenys, la força militar ja era molt malmesa i va es va traduir en una tràgica derrota que el conduí cap a la retirada. L’Antonio amb 19 anys passà la frontera amb entregant als gendarmes el seu fusell amb la seva Divisió el 12 de febrer de 1936.
Com tant d’altres pateix gana, fred i maltractaments en els diferents camps de concentració d’Argelès d’Adge, i en començar la Segona Guerra Mundial l’enquadren en una companyia de treballadors estrangers i va anar a parar al port de Brest. Poc temps desprès, al juny de 1940 els nazis acorralen la ciutat i ell aconsegueix fugir en un vaixell de guerra disfressat de mariner francès, però es descobert i encadenat a les bodegues. En arribar a Casablanca el seu destí topa amb el govern filonazi de Vichy que el condemnen i l’empresonen a un camp de treball forçat a Bou Arfa per a construir les vies del transsaharià. En aquest camp es va organitzar en cèl·lules comunistes per sabotejar el projecte colonial francès supeditats als alemanys, va ser descobert va patir pallisses i de nou es empresonat.
Al final de la guerra mundial es alliberat i restà exiliat a Casablanca. Es casà i formà una família. Malgrat viure en un país colonitzat, va ser fidel al seu pensament i sempre considerà com iguals als marroquins amb qui treballà. Són anys difícils, però no deixa la lluita clandestina i es trasllada a Paris, va ser xofer de Santiago Carrillo i més endavant és destinat als Pirineus fent de passador i fabricant maletes per enviar propaganda a la Península.
Va tornar a Barcelona molts any més tard, durant la dècada dels seixanta, mai deixà de contactar amb els seus companys d’exili i de lluita que, per altres circumstàncies marxen a viure a França o altres punts llunyans. Amb a l’arribada de la democràcia participà en les trobades de l’Amical d’antics guerrillers a França, i en actes de records dels desapareguts i afusellats durant el franquisme.
La guerra, com a molts joves de la seva edat, el va marcar. Mai va oblidar el seu origen humil, va ser una persona honesta i fidel amb les seves idees i així ho va transmetre als seus fills i néts.
Va viure la seva jubilació prop del mar, la pesca, i envoltat de la seva família va ser feliç veien créixer els besnéts i besnétes. Mai va penedir-se de tot allò que va fer, i ens a transmet la seva experiència vital i els seus valors. Lluitar per un món més just ha estat present en tota la seva llarga vida.

 

Deixa un comentari

X