Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Les vides negres importen. Revolta als Estats Units

Les vides negres importen. Revolta als Estats Units

Miguel Salas, membre del patronat de la Fundació, sindicalista i membre del Consell Editorial de Sin Permiso escriu el següent article sobre les mobilitzacions contra el racisme que s’estan donant arreu del món. Fa un molt interessant paral·lelisme entre racisme i capitalisme tot lligant aquest moment de reivindicació i revolta  antiracista amb els moviments dels anys seixanta als Estats Units.

Mare

fes que la meva pell

sigui d’un color neutre.

Els assassins aguaiten.

(Abdellatif Laabi)

 

Veus d’indignació i protesta s’estenen per tot el món. Expressions tan senzilles i directes com “vull respirar” i “les vides negres importen” (Black Lives Matter) s’han convertit en la denúncia d’un sistema social racista i repressor com és el capitalisme. “La revolta és l’idioma dels ignorats”, va afirmar Martin Luther King, dirigent del moviment pels drets civils de la població negra que va ser assassinat l’abril de 1968.

L’assassinat de George Floyd per la policia de Minneapolis ha estat el desencadenant de les mobilitzacions més importants als Estats Units des de fa desenes d’anys. Aquest cop no ha estat una més d’una duríssima estadística que arriba cada any al voltant de mil morts per intervenció policial, dos terços d’elles de persones afroamericanes. La gota ha fet vessar el got d’un racisme institucional tant persistent com insuportable. La resposta ha trobat també la denúncia i solidaritat a nivell internacional. Per tot el món se senten veus contra el racisme i les lleis i pràctiques judicials i policials tan comuns en la majoria dels països. Als Estats-Units, les manifestacions massives (fins i tot en la situació de pandèmia) han comptat amb una presència enorme de la joventut, no només de la població negra sinó també de joves blancs i llatins, amb exigències de judici i càstig per als responsables de l’assassinat, però també de mesures per acabar amb el finançament de l’aparell repressiu, reestructurar o desmantellar el sistema policial i la seva estructura racista i dedicar aquests diners a serveis socials.

Si les diferències de classe ja són enormes en el primer país imperialista, les diferències pel color de la pell no es queden enrere. Abans de la pandèmia, el nivell de pobresa afectava el 8,1% de la població blanca, mentre que els de color arribava al 20,8%. Les morts per Covid-19 s’han acarnissat especialment en ells. Mentre que són el 13% de la població, de moment són el 25% dels morts. El 60% de la població negra té més probabilitats de no tenir assegurança mèdica (als EUA no hi ha una seguretat social a l’estil europeu). Normalment, les xifres d’atur duplicaven a les de la població blanca, en l’actualitat l’atur és de 16, 7% de la població negra pel 14,2% de la blanca. Aquest diferencial s’explica perquè la població negra treballa habitualment en el que es considera serveis essencials i bàsics, neteja, transport, etc., els més mal pagats i els més exposats al contagi. A més de la brutalitat policial i la repressió, la desigualtat i les pèssimes condicions de vida fan com si la seva existència transcorregués en un submón.

 

Racisme i capitalisme

Malcom X, un altre dels dirigents del moviment negre als Estats Units en els anys 60, va declarar que “No es pot tenir capitalisme sense racisme”. És molt important constatar aquesta relació per tenir una visió global del problema. L’esclavitud va ser una de les fonts vitals de l’acumulació capitalista. L’enorme rendibilitat de l’esclavisme va facilitar l’acumulació de grans capitals que van permetre l’empenta de la primera revolució industrial. Especialment des del port de Liverpool, però també el de Nantes a França, sortien els vaixells per carregar les seves “mercaderies” al continent africà. Del 1801 al 1850 van desembarcar al continent americà uns 3,5 milions d’esclaus. Aquests mateixos vaixells tornaven a Europa carregats amb els productes americans, ultramarins es diria a Espanya, i s’arrodonia un negoci amb impressionants beneficis. Catalunya també va participar en aquest procés i, probablement, en zones de la costa encara es trobaran famílies amb el sobrenom de “els negrers“. Fins al 1865 no es va abolir l’esclavitud als Estats-Units; a Cuba, colònia espanyola, va ser en 1886 i a Brasil en 1888. Sense la mà d’obra esclavista no s’hagués produït aquesta acumulació de capital, com tampoc hagués estat possible l’explotació de les grans extensions dedicades al cotó, sucre o cafè.

A més d’aquesta sobreexplotació, el capitalisme va generar l’assemblatge ideològic perquè la població negra fos considerada inferior, amb menys drets o sense drets i, al mateix temps, separar i dividir, o fins i tot enfrontar, a les classes treballadores pel color de la pell. La discriminació i segregació és en realitat la continuïtat de l’esclavisme. No es tracta de la biologia, com els racistes volen fer creure, sinó de les condicions històriques, materials i educatives en les quals la població negra s’ha vist obligada a viure. Aquesta és la base del racisme i les nombroses lleis i pràctiques que els estats han imposat.

Per això és tan important comprendre l’estreta relació entre capitalisme i racisme, que no és només d’odi i persecució enfront d’altres races, o davant del diferent, sinó que també forma part de l’entramat econòmic del funcionament del capitalisme, una mà d’obra més barata i sobreexplotada, amb menys drets quan es tracta de població immigrada (com els milions d’immigrants llatins als Estats-Units o les poblacions de tots els continents migrants a Europa) i utilitzada per dividir els diferents sectors de la classe treballadora.

Quan esclata la indignació i la protesta contra el racisme de seguida apareix lligada als problemes que el sostenen. Als Estats Units, l’onada de mobilitzacions pels drets civils en els anys 60 va estar entrecreuada amb les protestes contra la guerra del Vietnam i la lluita contra la pobresa. Eric Arnesen, historiador de la Universitat George Washington expert en història dels negres i dels drets civils i laborals al segle XX compara aquestes dues èpoques: “Els seixanta van ser una de les èpoques més turbulentes en la història recent d’aquest país. Hi ha diferències entre aquelles manifestacions i aquestes, però per descomptat que hi ha similituds: existeixen una ràbia i una frustració latents pel que fa a la desigualtat en general i, en particular, pel que fa a la brutalitat policial”. Ara, a les exigències contra la brutalitat policial se sumen la lluita contra la desigualtat, l’exercici real dels drets i les protestes contra el colonialisme. A la ciutat britànica de Bristol dels manifestants van arrencar l’estàtua d’un conegut esclavista de la ciutat i la van llançar a riu. En nombroses ciutats americanes es fan pintades contra els colonitzadors i s’exigeix ​​la retirada dels monuments.
Aquesta rebel·lió antiracista està posant en dificultats a Trump. Les seves crides a una brutal repressió han estat rebutjats pels comandaments militars, en moltes ciutats i estats s’estan prohibint determinats mètodes policials, la solidaritat interracial és molt visible en les manifestacions i l’exigència de mesures contra la desigualtat social s’estén per tot el país, i al novembre se celebraran les eleccions presidencials. Pot ser l’ocasió per fer fora Trump.

Racisme policial i judicial

L’espurna ha esclatat als Estats-Units, però portem acumulats molts episodis de violència policial racista. El 2005, dos joves adolescents van morir electrocutats en els voltants de París quan eren perseguits per la policia. La seva mort va desencadenar enfrontaments a les banlieues parisenques que van durar diverses setmanes i es van estendre per tot França. El 2011, els enfrontaments van succeir a Londres i en moltes ciutats angleses després que un policia matés d’un tret a un jove afro caribeny.
A Espanya, al 2014, una quinzena de subsaharians va perdre la vida per trets de Guàrdia Civil a la platja de Tarajal de Ceuta. No hi va haver responsabilitats. Al 2018, Mame Mbaye va morir a mans de la policia al barri de Lavapiés de Madrid. Aquests dies s’ha sabut que un immigrant marroquí va morir a Almeria a l’estil de com va ser assassinat George Floyd. Milers de persones es troben sense papers, incapacitats legalment tan sols per comprar una targeta de telèfon mòbil. La seva pell, el seu origen i la seva falta de mitjans marquen el seu destí sota el capitalisme. No hi ha justícia ni drets per a ells. Aquí està la base i la pràctica del racisme institucional i l’origen i foment de la xenofòbia als barris populars.

Segons informa SOS Racisme Catalunya, el Servei d’Atenció i Denúncia (SAID) ha atès 2.514 casos des de 1999, d’ells 571 de racisme policial. Només s’ha condemnat a 4 policies i en cap cas s’ha aplicat l’agreujant de racisme o s’ha contemplat com un delicte d’odi. Hi ha factors estructurals d’indefensió per a les persones que pateixen el racisme policial, venedors ambulants, joves migrants, treballadores sexuals, etc. i no poques vegades quan es fa una denúncia dels implicats es troben amb una contra-denuncia que pot tenir conseqüències penals o d’aplicació de la llei d’Estrangeria. En el sistema judicial se sol atorgar validesa a la versió policial per sobre dels fets i hi ha una manca de reconeixement institucional de l’existència de pràctiques racistes en els cossos policials. Es necessita un canvi radical en les mesures, començant per la derogació de la Llei d’Estrangeria i el desmantellament dels CIE, s, i una revisió democràtica de les pràctiques policials i judicials.

Combatre el racisme apel·la a la inexorable lluita per la plena igualtat real, bé podríem dir republicana, entre les persones. O, dit d’una altra manera, a oposar-nos a la desigualtat social i política i, en particular, al sistema econòmic construït sobre l’explotació de la majoria i la desigualtat que l’acompanya: el capitalisme.
Poc abans de ser assassinat el 1965, el dirigent negre Malcom X va declarar: “Vivim en una era de revolució i la revolta del negre americà és part de la rebel·lió contra l’opressió i el colonialisme que ha caracteritzat aquesta època. […] És incorrecte classificar la revolta dels negres simplement com un conflicte racial del negre contra el blanc, com un problema purament americà. Més aviat, estem avui veient una rebel·lió mundial dels oprimits contra els opressors, els explotats contra els explotadors”. No es van realitzar els seus desitjos, però aquesta nova rebel·lió antiracista, la solidaritat que s’ha estès per tot el món, les greus conseqüències econòmiques i socials que es derivaran de la pandèmia, obren la possibilitat d’una nova revolta dels pobles.

Miguel Salas

També publicat a Sin Permiso: Aquí

Deixa un comentari

X