Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Món i solidaritat   /  Xile i Veneçuela

Xile i Veneçuela

Aquest article de Leandro Grille, col·laborador de la publicació digital America Latina en Movimiento (ALAI) exposa breument, algunes de les claus del paral•lelisme entre la revolució bolivariana i el govern de la Unitat Popular, partint de la base que no hi ha processos històrics i polítics homologables en un sentit profund, molt menys quan operen sobre societats i temps diferents.

Nicolás Maduro no és Salvador Allende. Ni és Hugo Chávez. Veneçuela, a més, no és Xile. Fins aquí les afirmacions són d’una trivialitat tal que podrien obviar-se. No obstant això, el paral•lelisme entre la revolució bolivariana i el govern de la Unitat Popular, encapçalat per l’inoblidable president màrtir, és enorme. I negar-ho, desconèixer-ho o esquivar-ho, és condició necessària per a desentendre’s i posar-se en contra d’un procés polític contemporani sense la necessitat de replantejar vells amors encara vigents.

Em proposo exposar breument, dins de les limitacions de la meva formació, algunes claus d’aquest paral•lelisme més enllà que no hi ha processos històrics i polítics homologables en un sentit profund, molt menys quan operen sobre societats i temps diferents.

Històricament Veneçuela ha tingut una economia basada en l’extracció i comercialització de les seves enormes reserves petroleres. Xile, per la seva banda, va basar la seva economia durant dècades en l’explotació del salnitre, fins al seu declivi després del desenvolupament del salnitre sintètic, i després d’això va viure literalment de l’extracció i exportació de coure que, al moment d’ascendir Salvador Allende a la presidència, significava el 75% de les exportacions xilenes i més del 30% dels ingressos tributaris. Les dues eren economies extractives, fortament depenent del preu internacional d’un recurs natural preponderant.

Una primera gran similitud entre el govern de la UP i el projecte polític inicialment liderat per Hugo Chávez va ser la voluntat manifesta de construir un camí al socialisme per via democràtica en un país del tercer món, recorrent a les urnes i no a les armes. Aquest propòsit comú de resoldre de manera pacífica la contradicció capital treball a favor dels explotats mitjançant la construcció d’un Estat socialista per via electoral, encara no ha provat la seva viabilitat en cap territori del món. No hi ha precedents.

No és extraordinari, doncs, que els dos processos polítics hagin concentrat la seva vocació socialitzant en la redistribució de la renda produïda pel seu principal recurs econòmic, ni pot sorprendre que l’ensorrament -forçat- del preu internacional del coure entre l’any 1971 i l’any 1973, per a Xile, i l’enfonsament del preu del barril de petroli a partir de l’any 2014, per a Veneçuela, hagin tingut les conseqüències econòmiques devastadores que van tenir en els dos països.

La crisi econòmica del Xile de Salvador Allende va ser tan greu i tan atiada pels Estats Units com la crisi veneçolana. Des que Allende va obtenir la presidència de Xile, Estats Units, governat en aquest llavors per Richard Nixon i amb el genocida d’Henry Kissinger al capdavant del Departament d’Estat, va prendre la decisió d’enderrocar-i per a això va orquestrar un pla, conegut com FUBELT, per destruir l’economia xilena, radiar del món, i produir un cop d’Estat que enderroqués el govern marxista al que consideraven una greu amenaça als seus interessos.

Les proves de la seva acció es van conèixer 25 anys després, quan es van desclassificar els documents, però era evident per a qualsevol observador que no fos políticament ingenu o còmplice. Si el primer any d’Allende va significar una millora substantiva en la capacitat de consum de la població, creixement econòmic, expansió de drets, impuls de polítiques públiques d’avançada, els anys posteriors -condicionades per una guerra econòmica interna i externa conduïda pels Estats Units i executada pels sectors més poderosos de Xile i els seus mitjans afins, més l’abrupta -i operada- caiguda del preu internacional del coure després de la nacionalització de 1971, van marcar un ensorrament de l’economia, dos anys seguits de caiguda del producte brut, deteriorament del salari real i inflació galopant, que va arribar a ser els últims dos anys del govern d’Allende la més alta del món, superant el 600%.

La política de control de preus que va aplicar el govern de Xile per contenir la inflació és perfectament comparable a llei de preus justos veneçolana, i el poder econòmic va respondre de la mateixa manera: amb desproveïment i acaparament. Els xilens havien de fer cues de diverses quadres per obtenir productes bàsics a preu regulat, o pagar sumes infernals en el mercat negre que esquivava el control de l’Estat. A Veneçuela va passar el mateix. I al desproveïment induït, la resposta de l’Estat veneçolà va ser la mateixa que la resposta del govern de la UP: Allende crea les JAP (Juntes de Proveïment i Control de Preus) i Nicolás Maduro va crear els CLAP (Comitè Locals d’Abastament i Producció) que potser han funcionat millor que les JAP, entre altres coses perquè, evidentment, les autoritats veneçolanes van analitzar aquella experiència i han fet el possible perquè, a diferències de les JAP xilenes, els CLAP veneçolans no siguin sabotejats i perseguits.

El descontentament social veneçolà dels últims anys i el xilè de l’època d’Allende, treballat per la guerra econòmica i les seves dures conseqüències sobre la vida quotidiana dels xilens, també va ser comparable. I a les eleccions parlamentàries de 1973, la Confederació per a la Democràcia (CODE, versió xilena de l’actual Taula d’Unitat Democràtica que agrupa la dreta veneçolana) va obtenir el 56% dels vots, contra el 43% que va obtenir la Unitat Popular de Salvador Allende, quedant-se amb la majoria de les banques, amb guarismes que són singularment semblants a l’elecció de l’Assemblea Nacional que va perdre el chavisme enmig d’una crisi idèntica, perquè l’any 2015 la MUD veneçolana va obtenir el 56% dels vots contra el 41% del Partit Socialista Unit de Veneçuela.

Què va fer Allende amb un parlament opositor? L’oposició xilena, agrupada a la CODE, volia els dos terços per poder acusar i, eventualment, destituir Allende com van fer fa poc amb Dilma, i com van voler fer amb Maduro. No van arribar de casualitat. Però van controlar el parlament, i l’oposició xilena va intentar usar la seva majoria parlamentària àmplia per promoure una reforma constitucional amb un projecte conegut com a Hamilton – Fuentealba que intentava aturar les polítiques estatizadores i socialistes d’Allende. Allende va vetar el projecte i, per això, va ser acusat de dominar la legalitat i passar per dalt del poder legislatiu. Va ser acusat en termes semblants que Nicolás Maduro i l’odi polític de les classes mitjanes i altes es va expressar al carrer, amb mobilitzacions cada vegada més dures, i també massives, on també van participar estudiants universitaris -no van ser només els camioners- i ingents sectors socials, entre els quals sectors mitjans i professionals, com metges i advocats i dentistes i comerciants. A Allende li van escalfar el carrer i no hi va haver 60 morts, hi va haver més de 100, i el van acusar d’assassí, de tirà, de tot. Mentrestant, els sectors aliats a la burgesia promovien el cop, es concentraven a la porta de les casernes, i participaven en conspiracions. Si en aquests dies la fiscalia general de Veneçuela s’ha plegat a l’oposició, també es va plegar la controlaria general de la República a Xile quan van acusar Allende de desconèixer la Constitució per vetar el projecte dels opositors de dreta, que es proposava impedir l’expropiació de terres i la intervenció en el comerç i en el rubro dels transportistes.

Per què molts creuen que Salvador Allende era un home democràtic i pacífic i el seu govern un exemple inoblidable, i es permeten alhora avorrir el projecte dels bolivarians? No és potser una inconsistència? Per ara, la gran diferència és el desenllaç. Salvador Allende va ser víctima d’un cop d’estat militar a què va resistir amb la seva vida i el govern veneçolà no ha estat enderrocat encara, ni tan sols per un cop d’Estat, encara que ho van intentar. Veneçuela es defensa com pot. Hugo Chávez ho va dir: a diferència de la xilena, la nostra no és una revolució desarmada. Fidel ho va anticipar a Salvador Allende en el seu discurs de comiat a l’Estat Nacional, al final d’un recorregut de tres setmanes per territori de Xile, al desembre de 1971. Després de veure l’experiència -única en la història de construcció del socialisme per via pacífica-, va advertir al poble de Xile que la violència era inexorable, perquè la dreta l’anava a imposar: “Tornaré a Cuba més revolucionari del que vaig venir! Tornaré a Cuba més radical del que vaig venir! Tornaré a Cuba més extremista del que vaig venir!”

El que està succeint a Veneçuela no és estrany a la història d’Amèrica Llatina. Ni l’actitud de l’OEA ho és. Ni la violència ho és. Ni la crisi. Ni els morts. Ni la guerra econòmica. Ni les mentides dels mitjans. Ni la intervenció de la mà negra dels Estats Units. Ni el desproveïment concertat. Ni l’acaparament criminal. Ni les cues gegants, ni la inflació astronòmica, ni el mercat negre, ni el control de preu, ni els CLAP, ni les derrotes electorals enmig de crisis operades, ni la caiguda majestuosa del preu del recurs econòmic més important, ni les manifestacions de les classes altes i mitjanes. Ni les acusacions d’inconstitucionalitat. Ni les acusacions de despotisme i tirania. Perquè el que està succeint ve organitzat des del mateix costat i amb el mateix objectiu que fa quaranta-quatre anys. És contra aquests. Només han ajornat els seus mètodes, perquè com també va dir Fidel aquell dia a l’Estadi Nacional de Xile, la dreta aprèn abans que el poble humil. Però el poble humil també aprèn. I com ara és més difícil que aparegui un Pinochet a Veneçuela, llavors demanen la intervenció internacional. També a Xile s’anticipava una guerra civil. D’això es parlava l’any 1973. Per a mi, res és substancialment diferent. Tampoc són diferents els que no deixen anar la mà de la Revolució Veneçolana. Ni és diferent la dreta que l’hi oposa. Què no esclatin de nou els vidres dels lents de Salvador Allende.

Leandro Grille

09/06/2017

Llegir l’article a ALAI:  Aquí

Etiquetes:
X